Si creus que hi soc

Cèlia Sànchez-Mústich,
Si creus que hi soc (poesia 1989-2021).
Pagès Editors, 2024.

És ben just, i sobretot necessari, poder fer inventari quan l’acumulació d’anys i de llibres ja entorpeixen la visió de conjunt d’una obra poètica. D’aquesta tasca de revisió en sorgeix Si creus que hi soc (poesia 1989-2021) (Pagès Editors, 2024), una antologia que recull 108 poemes extrets de deu llibres publicats per Cèlia Sànchez-Mústich al llarg de trenta-dos anys. Aquesta tria ofereix al lector una visió panoràmica d’una veu singular i coherent, que ha sabut convertir la pèrdua i el dol en matèria creadora, i que ha teixit amb la paraula un refugi davant la fragilitat de l’existència.

Des de les primeres peces fins als versos més recents, es detecta un fil conductor que és, alhora, ferida i bàlsam: el contacte constant amb la mort i la desaparició dels éssers estimats. Però en lloc de convertir la poesia en lament, l’autora fa de l’escriptura una eina de regeneració, d’acceptació i de celebració de la vida que encara resta. L’actitud davant la pèrdua es resol amb un lirisme agut, que oscil·la entre l’emoció íntima i el sarcasme lúdic, capaç de transformar el dolor en un brindis vital. Així ho demostra en uns versos tan transparents com contundents: «Per ells!, vas fer, brindem! / Com més acostaves la copa / a la dels meus amants morts / més podia embeure’m jo / dels teus ulls brillants de cava».

El pas del temps apareix com un altre dels grans motius de la seva obra, especialment quan es vincula a la malaltia i a la demència, experiències que posen la poeta davant d’una mare convertida gairebé en una nina. Aquest contrast, commovedor i alhora inquietant, reforça la dimensió existencial d’una poesia que mai no es conforma amb l’evidència i que busca sempre una manera d’interpretar allò irreparable. Malgrat tot, hi ha un to celebratiu que travessa l’antologia: la poeta s’aferra al present amb una mirada lúcida, sovint irònica, i amb una capacitat inventiva que es converteix en tret distintiu.

Des del començament es percep aquesta voluntat de sorprendre el lector amb imatges memorables i girs inesperats, com en el record punyent i bell d’«un amor a cada mort». En conjunt, Si creus que hi soc no és només una mostra antològica, sinó una porta d’entrada privilegiada a una de les veus més originals i consistents de la poesia catalana actual. Una obra que convida a llegir i rellegir, i que confirma que, darrere de cada vers, hi ha una escriptora que sap convertir l’adversitat en un cant vital i memorable.