Antoni Vidal Ferrando, un dels grans escriptors vius en la nostra llengua, acaba de publicar el seu darrer recull poètic Entre dues fosques (Editorial Proa). Aquest mes de setembre que compleix el seu 80è aniversari hem pensat que és un bon moment per publicar a Ploma.cat aquest estudi sobre la seva poesia.
Síntesi biobibliogràfica
Antoni Vidal Ferrando va néixer, dia 9 de setembre de 1945, a Santanyí. Després de cursar el batxillerat i magisteri, amb sols devuit anys, aprovà les oposicions a mestre i es dedicà, durant més de quatre dècades, a la tasca docent. Es jubilà l’any 2006. Es va casar amb Rosa de la Iglesia Florit el 1971 i tengueren dos fills, n’Antònia i n’Andreu. Les inquietuds humanístiques el conduïren a estudiar i llicenciar-se en Història General el 1978. També va fer alguns estudis i publicacions relacionats amb aquesta matèria. Però la seva gran passió era i és la literatura. Tot i que escrivia des de jove, començà a publicar tardanament. A la joventut, el seu primer mestre fou Bernat Vidal i Tomàs, i les lectures que més l’influïren, Machado, Lorca i Blai Bonet. Però després d’un període de creació poètic inicial, entre 1967 i 1984 va deixar de costat l’activitat literària.
Al 1986, amb més de quaranta anys, publicà el seu primer poemari, El brell dels jorns, que havia estat guardonat amb el premi Ausiàs March l’any anterior. En la dècada següent, amb certa regularitat, aparegueren altres set reculls poètics: Racó de n’Aulet (1986), A l’alba lila dels alocs (1988), Els colors i el zodíac (1990), Cartes a Lady Hamilton (1990), Calvari (1992), Bandera blanca (1994), El batec de les pedres (1996); i també la novel·la Les llunes i els calàpets (1994). Llavors, més espaiadament, van veure la llum els reculls de poemes Cap de cantó (2004), Gebre als vidres (2012), Aigües desprotegides (2018), les novel·les La mà del jardiner (1999), L’illa dels dòlmens (2007), La ciutat de ningú (2016) i Quan el cel embogeix (2020), l’aplec de contes Els miralls negres (2013), i el dietari Amors i laberints (2010). El 2022 va aparèixer el recull de poemes Si entra boira no tindré on anar, que va ser guardonat amb el premi «Carles Riba», i ara, fa uns dies, acaba d’aparèixer el seu darrer recull, Entre dues fosques.
Per tant, la seva obra s’encabeix en dos gèneres: la poesia i la narrativa. Tot i els seus inicis poètics, a partir de 1994 ha conreat la novel·la amb regularitat. Antoni Vidal no és, però, un poeta que escriu narrativa. És un autor amb dues actituds: una lírica i l’altra èpica. En realitat es tracta de dues cares de la llibertat creadora i artística que caracteritzen la seva obra, i que es diferencien, com diu el mateix autor, per una qüestió de densitat: als poemes pretén la síntesi, a les narracions l’anàlisi. I tant al conreu d’una com de l’altra el mou «el compromís amb les paraules».
Per acabar aquest apartat, citarem una reflexió que va escriure a Amors i laberints (2010): «Erasme utilitzava la sàtira per combatre els mals de la seva època. Alguns intentam fer-ho des de la poesia. Sabem que no ens alliberarem dels nostres dubtes ni de la nostra fragilitat. Però, tot i això, miram de posar una mica d’ordre poètic a les nits de l’existència i al caos a què ens porten els escàndols dels poders de la terra i el mal ús del lliure albir».
Obra poètica
A hores d’ara, setembre de 2024, Antoni Vidal Ferrando ha publicat tretze reculls de poemes, cinc antologies poètiques, i un volum amb la lírica completa fins a 2008 sota el títol Allà on crema l’herba. D. Sam Abrams a la introducció de A cops de ferro i àlgebra (2005), després de parlar del «talent intrínsec» de Vidal Ferrando, afirma que ha sabut administrar bé aquest talent i la seva «energia creativa»: «Les xifres ens ho expliquen tot de manera absolutament clara i indiscutible. Nou llibres en disset anys, que contenen un total de tres-cents poemes. Si no em falla l’aritmètica això vol dir que el nostre autor té un ritme més aviat lent i segur, d’una mitjana de disset o devuit poemes a l’any. Saber administrar el seu talent és una de les tasques importants que ha d’afrontar un poeta.» Podem dir que el ritme de creació poètica encara s’ha alentit més en les dues darreres dècades: des de Cap de cantó (2004), sols ha publicat altres tres llibres de poesia (cal afegir-hi Allà on crema l’herba (2008), que reuneix l’obra poètica completa fins aquell moment) i un total de cent cinquanta pomes. Amb això sols vull significar que el ritme de producció no és el que importa (tot i que queda clar que Vidal Ferrando és un poeta lent i meticulós) sinó la qualitat poètica que, sens dubte, ha anat en augment. Si Sam Abrams deia aleshores que havia «sabut anar renovant la seva obra, de forma que els nou poemaris (...), vistos en conjunt dibuixen una inqüestionable línia ascendent de sòlids guanys pel que fa a la visió de la condició humana, per una banda, i pel que fa als registres expressius per l’altra», segons el nostre parer ha continuat la línia ascendent en ambdues vessants.
Tots els estudiosos i crítics han fet incidència en el fet que Vidal Ferrando va començar a publicar tardanament, quan ja havia acomplit els quaranta anys, i que, per aquest motiu ens trobam, ja des del seu primer llibre, amb un poeta madur i acurat. També, com hem destacat, és un poeta lent i laboriós: treballa amb esforç i minuciositat cada una de les composicions que integren els seus llibres. De fet, la perfecció formal i l’exigència estilística són trets fonamentals de la seva poesia. Trets que es complementen amb la sinceritat i la recerca del coneixement de si mateix i del món que l’envolta. Una poesia que es decanta per la concisió, feta amb gran rigor expressiu i una elecció lèxica escrupolosa; una poesia reflexiva, elaborada, conceptista, més intel·lectual i lúcida que intuïtiva i espontània. Poesia feta per la «força de la intel·ligència», com diu Joan Margarit al pròleg de l’antologia El jardí de les delícies.
La seva obra lírica, tot i ser unitària quant a temàtica i estil, per ritme de creació pot dividir-se en dos blocs cronològics clars: des de 1986 fins a 1996, en deu anys i amb certa regularitat, aparegueren vuit llibres de poesia (El brell dels jorns, Racó de n’Aulet, A l’alba lila dels alocs, Els colors i el zodíac, Cartes a Lady Hamilton, Calvari, Bandera blanca, El batec de les pedres). Llavors, molt més espaiadament, han aparegut els reculls de poemes Cap de cantó (2004), Gebre als vidres (2012), Aigües desprotegides (2018), Si entra boira no tendré on anar (2022) i Entre dues fosques (2025).
El mateix autor en parlar de les etapes de la seva obra poètica afirma: «una primera amb un pes important del passat i dels records i amb tendència a evolucionar cap als decasíl·labs, que arribaria fins a Cartes a Lady Hamilton; una segona etapa on s’estableix una espècie de diàleg entre passat i present, que acabaria amb Cap de cantó, i en la qual els poemes en prosa van agafant importància, fins arribar a una tercera que seria la de Gebre als vidres i Aigües desprotegides, que són una mena de dietaris en vers i un homenatge als grans mestres de la literatura i de les altres arts.» (VIDAL, Miquel Àngel: Antoni Vidal Ferrando. La mà de l’escriptor, Lleonard Muntaner, 2021. D’aquest llibre són totes les citacions properes sense referència).
Nosaltres, a l’hora d’analitzar la lírica d’Antoni Vidal Ferrando, tot completant la divisió que va fer Pere Rosselló Bover (a «Introducció» a l’antologia El jardí de les delícies / El jardín de las delicias —ed. bilingüe—, Calambur, 2005), l’hem dividida en quatre blocs temàtics i formals:
1) Els dos primers llibres, El brell dels jorns i Racó de n’Aulet, es publicaren el 1986. Es tracta de reculls iniciàtics, marcats pel simbolisme i l’abstracció (amb predominança de substantius), on els versos, tot i l’esforç d’elaboració lèxica i d’imatges, flueixen amb naturalitat. Té tendència a l’art menor (sobretot als versos heptasíl·labs) i als poemes breus, sense rima.
El brell dels jorns es divideix en dues parts: a la primera, que reuneix quinze poemes, es contempla el passat i la desfeta dels ideals des del present, mentre que la segona, dedicada a Bernat Vidal i Tomàs (el seu primer mestre) i que consta de set poemes, se centra en el tema de l’amor.
El poema que obre el llibre, autobiogràfic (que Pere Rosselló Bover connecta amb Comèdia de Blai Bonet i té també ressons machadians), encapçalat pel vers «Virgo regia. Vaig sorgir d’un temps», és una declaració de consciència pròpia:
Em vaig fer home, contrastat, absurd.
L’anonimat, dos fills, treball de mestre,
compte corrent contra corrent, perfil
dissimulat darrere la ciència
Estim la vida, el vent, encendre el foc,
les sardonaies, les paraules tendres.
Definitiu com un gest públic. Alt,
encimbellat igual que un pit de verge.
Es tracta d’un dels tres poemes que Antoni Vidal Ferrando havia escrit abans dels vint anys i que va incorporar al llibre, això sí amb importants modificacions (supressió de les tres estrofes finals substituint-les per tres de noves). Els altres dos foren introduïts a la segona part del llibre.
Vidal Ferrando diu que «en essència El brell dels jorns és un llibre on parl d’il·lusions que s’han anat fent malbé. A la primera part, concretades en l’esperança de millorar el món i el país; i a la segona concretades en amors transitoris.»
A Racó de n’Aulet, que consta de vint poemes breus (la concisió i la condensació poètiques fan que la major part de les composicions de Vidal Ferrando no superin els trenta versos), el «jo» i l’enyorança del temps passat, el poble natal i el país conflueixen, tot i les vicissituds, en l’amor que sent el poeta. Racó de n’Aulet és, en paraules del poeta, «el nom d’unes terres de l’avi, unes quatre quarterades, on ell feia mitja vida», i el va escollir per referir-se al seu espai vital i, per extensió, a tot el país. Segueix amb la preferència dels versos d’art menor, tot i que en els dos darrers poemes, els que tanquen el recull, usa els decasíl·labs blancs. En aquest llibre apareix, per primer cop, un poema que tracta uns fets del passat històric, el «Romanç de la revolta de 1968 durant la qual, la nit del 2 al 3 d’octubre, es cremà l’arxiu municipal de Santanyí» (l’únic juntament amb «En vull morir a la Vila» i «Oració per la llengua» que porta títol). Si en el primer llibre destacava el «jo» poètic, a aquest en molts de poemes usa la primera persona del plural («nosaltres») que pareix referir-se al poble, però també a la gent que comparteix un passat històric i uns ideals: «Duim a la sang un gest heràldic / d’uns avis irredempts, / que passaren com un tràmit per la història».
Josep M. Llompart, en el pròleg de 1986, afirmava que aquest llibre era un cant d’amor a l’estimada i a la terra pròpia que confluïen en una passió que els elevava i magnificava: «la passió pel mot, per la llengua pròpia» amb «un gust gairebé sensual en la tria de les paraules, a vegades insòlites i profundament terrals, a vegades humils i quotidianes, a vegades bellament retòriques».
2) A l’alba lila dels alocs i en els dos llibres següents hi ha una estructura molt més treballada, amb predomini de poemes breus i del vers decasíl·lab blanc. És una poesia també conceptualista i amb recercada precisió lèxica (que l’autor ha definit com «una obsessió per atreure l’atenció sobre la gran riquesa de vocabulari de la llengua catalana»). Jaume Pomar, al Pròleg del llibre (1990) sostenia que l’obsessió dominant del poeta era «l’equilibri. El vers, l’estofa, el poema i el llibre entès com una unitat globalitzadora». En aquests tres reculls, l’amor i el pas del temps segueixen tenint un paper essencial, però també, en paraules de l’autor, hi ha «el tema dels clarobscurs del país i el tema de la lluita per la llibertat i pels drets humans».
Segons Pere Rosselló Bover (2005) A l’alba lila dels alocs i Els colors i el zodíac formen una unitat a causa del seu origen comú, un llibre que havia de titular-se Tríptic d’aniversari. Les dues primeres parts del poemari es convertiren en el primer recull, mentre que amb l’ampliació de la tercera va confegir Els colors i el zodíac.
L’estructura de L’alba lila dels alocs és més complexa que els llibres anteriors: es divideix en dues parts, de deu i vint poemes, numerats i sense títol, tots de deu decasíl·labs blancs, excepte el darrer (que consta de quatre estrofes de deu versos —també en decasíl·labs blancs), i un «Escoli», que tanca el llibre, amb vint-i-vuit versos. Aquest darrer poema, que no usa el mateix motlle que els altres, té un tancament extraordinari («I envelliré parlant-vos / de meravelles, del que estim, enigmes, / somnis, fracassos. Altra cosa no / anhel, car, de tots els plaers, l’amor / és el confí i el mot és el miracle»). En el recull torna al tema de l’amor i del pas del temps que eren essencials en les seus dos primers llibres i que, d’alguna manera, sempre seran presents en la seva poesia. Tot i la importància dels conceptes, és un llibre més sensual, ple d’imatges cromàtiques i sensorials, com suggeria el títol.
La recerca d’unitat estructural i temàtica encara s’accentua més a Els colors i el zodíac (tots els poemes, en contraposició als altres reculls, porten títol), en el que dos elements cíclics, els colors de les estacions i els dotze signes de l’horòscop li serveixen al poeta per fer una reflexió sobre el pas del temps i la caducitat tant humana com de la natura. Comença a finals de desembre amb Capricorni i acaba amb Sagitari, altre cop al desembre. Té un total de quaranta-vuit poemes en decasíl·labs i amb un a estructura de quatre parts respecte a cada mes de l’horòscop: tres poemes de cada mes que solen incidir en referències temporals (hivern, primavera, estiu, tardor, gener, vent de març, primer de maig, nit de Sant Joan, agost, setembre, desembre...) i un dedicat al Déu de cada un dels signes del zodíac (tots escrits amb deu decasíl·labs blancs). Mentre es produeix el moviment extern del canvi de les estacions, dels mesos, del temps, el poeta poua en el moviment intern: pensament, records, nostàlgia, coneixement... La lírica de Vidal Ferrando que fins aquest llibre havia estat dificultosa pel simbolisme, la recerca lèxica i l’elaboració de les imatges, comença a fer-se més clara i amb versos lapidaris, memorables: «aquest / convenciment tangible que el plaer / no té mai la bellesa del desig». S’intensifica el cromatisme que ja era un dels elements primordials de A l’alba... Cal dir també que, com en els reculls anteriors, hi ha poques referències artístiques i literàries. Hi fem incidència perquè aquest serà un recurs que s’incrementarà en llibres posteriors fins a convertir-se en un element característic de la seva poesia.
L’afany de treballar l’estructura i la unitat d’un recull té el seu màxim exponent en Cartes a Lady Hamilton: cada una de les sis epístoles i el «Post Escriptum» van precedides de tres poemes breus, i el llibre es tanca amb altres tres poemes breus, tots en versos decasíl·labs, sempre sense rima (aquesta serà també una característica primordial de la seva lírica).
En aquest recull és on per primer cop usa un recurs que en llibres posteriors li proporcionarà magnífics resultats poètics: la identificació de la història personal amb la d’un personatge històric o literari. En aquest cas conjuga les vivències personals a l’illa de Menorca (de fet, el llibre és un homenatge a l’illa i les seves gents) i la història d’amor llegendària de l’almirall Horace Nelson i Emma Hamilton. Vidal Ferrando va viure tres anys a Menorca dels devuit als vint-i-un anys i, com que residia a Maó a prop del port, sempre tenia present la silueta de Golden Farm, on, segons la imaginació popular, l’estiu de 1800, l’almirall Nelson i lady Hamilton van viure un romanç apassionat. «M’interessava el tema per la relació que sempre hi ha hagut entre mite i poesia i perquè era una manera d’evocar la meva realitat personal que, amb el pas del temps, també he anat mitificant.». El passat històric i el passat del poeta conflueixen (El que podria haver estat i el que ha estat / tendeixen a un sol final, que sempre és present.) En els poemes, en els quals hi ha moltes referències concretes a espais de Maó i de Menorca (Carrer del Carme i de les Moreres, plaça de la Miranda, Sésamo —antiga sala de festes—, Talatí, La Mola, Benissafúller...) el to elegíac i el tema de l’enyorança és una constant:
Mes, en eixir tan sols una volença
escadussera, que emmiralli lassos
estels i abrils perduts, vendràs a retre
l’homenatge de l’enyor
a l’illa esmorteïda. Com una heura
silent que fuig del sol van els hiverns
fins als teus signes de caducitat.
3) A partir de Calvari (1992), Vidal Ferrando incorpora dues novetats a la seva lírica: començà a usar la tanka i els poemes en prosa. Recursos que també emprarà en pràcticament tots els llibres posteriors. Tanmateix, podem veure aquest recull i els tres següents, Bandera blanca, El batec de les pedres i Cap de cantó com una tercera etapa en la qual es decanta per una poesia més directa, més senzilla, amb menys elements simbòlics i un augment referències històriques, literàries i artístiques (que s’havia encetat a Cartes a Lady Hamilton).
A més de continuar amb l’ús dels decasíl·labs blancs, a Calvari fa una reflexió sobre el destí de l’home a partir de la passió i mort de Jesucrist. Els poemes aquí tampoc no tenen títol i molts van encapçalats per una cita dels Evangelis. El recull té dues parts «Getsemaní» i «Gòlgota» (de vint-i-sis composicions cadascuna) que evidencien l’episodi al qual fa referència el títol del llibre. No és, en essència, malgrat els referents (passió i mort de Jesucrist), poesia religiosa sinó existencial i metafísica. El tema de la mort, que ja havia aparegut abans, es converteix aquí en un dels eixos principals: «Com un desfici / sota la lluna plena / ja s’insinua / l’esglai per on s’atansa / la mort amb dits d’aram.»
El mateix autor ho explica: «no volia fer un llibre religiós, sinó una reflexió sobre la mort i el destí dels homes edificada a partir dels mites cristians. Cap al final, encara em va sortir una tanka, que és una mena de d’oració:
Senyor, donau-me
la magnitud que cal
per anar a raure
a sotavent del vostre
silenci a mitjanit.»
En els tres llibres posteriors usa la conjunció passat històric-present, que ja havia emprat a Cartes a Lady Hamilton, i aconsegueix alguns poemes magistrals (sobre Lenin, Gerónimo, Gorki, Vivaldi...). Tot i seguir la reflexió sobre el pas del temps, hi ha una incidència major en l’autobiografisme (cal dir, tanmateix, que ja era una constant des del seu primer llibre) i en la preocupació pel món que l’envolta i pel país.
Quant al títol de Bandera blanca, Vidal Ferrando confessa: «Mai no he tingut cap simpatia per les banderes. Darrere, s’hi oculten interessos inconfessables i molt de fanatisme, que és un dels grans mals de la història. Potser l’única bandera per la qual val la pena lluitar és la bandera blanca. Encara que Bandera blanca no és un títol que faci al·lusió a un desig de capitular, sinó més bé de presa de consciència d’una necessitat: la de demanar una treva per concentrar forces per poder fer front a l’únic combat que no ens podem permetre mai de perdre: el que lluitam a diari amb nosaltres mateixos. D’aquest llibre, com de qualsevol llibre de poemes, se’n poden fer moltes lectures. També és un intent de trobar sentit al present quan te n’adones que mirar cap endarrere només fa créixer la nostàlgia i que en el futur només ens espera la mort.»
Bandera blanca és un recull de clar alè autobiogràfic, en el qual combina els poemes amb títol, que sol ser un substantiu i que ens connecten amb el present (tot i que també alguns són evocacions del passat), amb quatre poemes dedicats als seus avis (Jaume, Magdalena, Antoni i Maria), homenatge de caràcter elegíac. Sols hi ha un poema en prosa sense títol que és el que encapçala el llibre. Destaquen les escenes quotidianes («Obres de reforma a la casa natal», «Davant la façana romànica del Roser de Santanyí», «Després de sopar amb uns amics», «Sol a casa»...), però amb un llenguatge elevat i amb imatges elaborades. En aquest recull torna a usar algunes tankes, els poemes en decasíl·labs blancs i els heptasíl·labs. La novetat és l’ús dels versos alexandrins a «Bellesa», «Dominis», «El retorn» i «El dia que bandiran la mòmia de Lenin de la Plaça Roja». Aquest darrer poema té relació amb les epístoles de Nelson a Cartes a Lady Hamilton: es tracta de personatges històrics (Nelson i Lenin) que tengueren una aventura amorosa extramatrimonial (Emma Hamilton i Inès Armand —escriptora francesa revolucionària que visqué a Rússia—) i on l’ombra de les esposes hi és present tot i que no es citi el nom (Frances Nisbet i Nadejda Krupskaia).
Molt interesants pel que fa al tema de l’escriptor, la creació i la lluita entre l’ideal i la realitat són «Play back» («Com enyor / cafès cosmopolites de països / imaginaris, des d’on no he de veure / jamai la lluna de gener dels versos / innovadors que no hauré escrit. O tènue, / la pluja contra un malva de bells dies / ficticis, dones que no he conegut.») i «Literatura»:
Excepte l’alcohol
i a la perseverança en els errors,
no s’ha lliurat a res amb més empenta
que a la literatura. A l’alba lila
dels déus, ebri, no espera d’altre atzar.
El batec de les pedres consta de trenta-tres peces: onze proses poètiques, onze poemes en decasíl·labs blancs i onze tankes que es succeeixen seguint sempre el mateix esquema. És també un recull de poemes amb abundants referències autobiogràfiques des del passat («1949», «1956», «Violins», «Predomini»...), o des del present, tot evocant els records de Menorca («Regrés a Baixamar de Maó», «Nit d’hivern a Maó», «Posta de sol», «Deessa»). En el recull es produeix una conjunció entre la història personal i la història col·lectiva. Són destacables, a més d’aquests poemes d’indagació biogràfica, els d’homenatges a escriptors italians (Dant, Pavesse, Quasimodo) i a escriptors contemporanis nostrats (Blai Bonet, Josep M. Llompart, Pere Gimferrer, Vicent A. Estellés i Marià Villangómez). També hi ha, per primer cop, a la seva poesia una referència al món grecollatí (sols en el títol: «Des de l’altra riba de l’Aqueront») en una tanka excepcional dedicada a la seva esposa:
Tenc por, les teves
mans clements ja no em parlen
de tu ni gosen
a tornar ser risc. Rosa,
tenc por, no et puc pensar.
Segons l’autor El batec de les pedres «és una reflexió sobre la meva generació, una generació l’ànima de la qual s’ha anat fossilitzant, en bona part superada pels ritmes no sempre elogiables ni satisfactoris de la història Tanmateix, els poemes d’aquest llibre són una manera de dir que, mal que reduïts a la condició de fòssils, molts dels nostres ideals encara bateguen. Així mateix hi ha un reconeixement al mestratge de poetes que en algun moment he estimat» (cita aquí els mateixos que abans hem mencionat).
En deu anys, entre 1986 i 1996, Vidal Ferrando va publicar vuit reculls de poemes i, llavors, hi ha una mena de tall, sinó temàtic i estilístic sí quant al ritme de producció, Cap de cantó no va aparèixer fins vuit anys després que El batec de les pedres. És un llibre que connecta amb la seva poesia anterior, però que també té alguns elements nous: llenguatge més senzill i entenedor (amb poc ús de cultismes i paraules «terrals»), composicions més llargues que en els reculls anteriors (de fet hi inclou «En el jardí d’Hyeronimus Bosch», que en realitat és un tríptic —l’únic de la seva obra— i consta de seixanta-cinc versos en total), a un poema no hi ha signes de puntuació («Pobre i cansat, Vivaldi pressent la seva mort a Viena») i a altres quatre sols el punt final. Predominen els versos alexandrins i apareix, per primer cop a la seva obra poètica, el tema mitològic a «Homèrica ment» (cita Hèlena, Agamèmnon, Menelau i Hèctor de La Ilíada; i Ulisses, Polifem, Nausica i Penèlope de L’Odissea) i a «Octubre» (Ulisses, Àugias, Agamede). També incideix en els elements dels seus llibres anteriors: poemes en prosa, tankes, polimetria (versos decasíl·labs, heptasíl·labs i pentasíl·labs), el tema del pas del temps, dels records i de l’amor. Molts de poemes són també de caràcter autobiogràfic («L’illa del tresor», «Vella botiga», «La casa de los espíritus», «Inventari de béns»...), i especialment un llarg poema en prosa (també el més llarg de tots els seus), «Cita a l’Aqueront», ple d’escenes de la infància que l’autor creu que es reproduiran (amb l’anafòric «Hi haurà» a cada un dels vuit paràgrafs) suposadament després de la mort. Trobam referències a escriptors i artistes, com a l’excepcional poema «L’hivern i la bellesa» («Després d’agenollar-me devotament com feia / Fra Angelico, abans de pintar el cel serè / de l’antiga Florència, no he trobat la bellesa. / Ni l’he trobada en l’ordre noble dels temples grecs / o en les extenses platges de la literatura.») De la mateixa manera, és molt interesant la reflexió sobre les paraules a una de les composicions més inspirades del recull, «Solstici»:
Les paraules són cérvoles que fugen de la mort
Tenen fred i se'n duen la tarda dins els ulls
(…)
A més de laberints les paraules són cérvoles
Beuen aigua dins l'últim batec de la tardor
Esdevenen deesses amb flors a la cintura
Volen créixer com taques de rovell i desfici
Mentre passa el perfil malva-rosa del vent
Passen contrabandistes pels sorrals de l'absència
Som l'amo de la seva tristesa i d'un vell gos
Tot allò que m'espera no té nom a cap mapa.
Tot i que l’epíleg, «Inventari de béns», tanca el recull, l’estructura no és tan precisa i geomètrica com en els poemaris anteriors.
L’any 2008 Edicions del Salobre va reunir en un sol volum els nou llibres de poesia que Vidal Ferrando havia publicat fins aquell moment (hi va afegir «Poesia esparsa», vuit pomes publicats però que no formaven part de cap recull, i cinc poemes del llibre que estava escrivint, Gebre als vidres, que aparegué quatre anys després). El va titular Allà on crema l’herba. Segons explica l’autor el títol «va néixer d’un reportatge de televisió (...) En un moment vaig sentir que explicaven que els indígenes d’una illa de devers la Polinèsia tenien un nom per referir-se al lloc més proper a la boca dels volcans, un nom que, traduït al català, seria «allà on crema l’herba». Tot d’una que ho vaig sentir vaig pensar que aquesta paraula indígena era la metàfora perfecta de l’origen de la poesia. Perquè, al meu entendre, la poesia neix de la zona més propera a la boca del volcà de la vida. D’allà on crema l’herba dels ideals, de les insatisfaccions, de les preguntes, dels somnis; de l’amor i el dolor, de la por i l’alegria i de totes les passions confessables i inconfessables. Al capdavall, la poesia neix allà on crema l’herba de l’esperit. Va ser així com vaig pensar que aquest era un bon títol per una obra poètica, que, fet i fet, ve a ser una síntesi del que ha estat, fins en aquells moments, la teva vida sentimental, la teva vida intel·lectual i la teva vida moral. Una síntesi de la teva visió de l’existència i dels grans temes essencials de l’època que t’ha tocat viure».
4) En aquest darrer bloc parlarem dels tres darrers reculls publicats fins a 2022 (encara no hem tingut temps de fer un estudi a fons d’Entre dues fosques que tot just acaba d’aparèixer): Gebre als vidres (2012), Aigües desprotegides (2018) i Si entra boira no tendré on anar (2022), que coincideixen en el ritme lent de producció: hi ha vuit anys entre Cap de cantó i Gebre als vidres, i altres sis entre els dos darrers. L’autor considera que Gebre als vidres i Aigües desprotegides formen d’alguna manera una unitat. «Els dos llibres són com un assaig de dietari poètic. S’hi constata el que jo pensava en el moment que els escrivia: de la vida i la mort, dels estralls de la vellesa, de l’escàndol dels poders, dels mals del món i del meu país. També s’hi fa present tot allò que m’ajuda a viure: la força de l’amor i de les paraules, la memòria, la insubmissió, la defensa de la identitat, el diàleg amb els mestres de la literatura i de les altres arts, els somnis, els ideals, les passions.» Segueix tractant, doncs, els mateixos temes que a la poesia anterior, però amb un major ús de la polimetria (alexandrins i decasíl·labs blancs, tankes, poemes en prosa, i fins i tot versicles).
A Gebre als vidres, recull de trenta-cinc poemes, en general llargs (si els comparam amb els vuit llibres de la primera dècada creativa), igual que els de Cap de cantó. El títol està inspirat en uns versos de Montale com explica l’autor a Amors i laberints (2010): «A mesura que envellim s’enterboleix el sol de la mirada. Com si algú ens condemnàs contemplar l’univers a través d’una finestra amb els vidres gebrats, amb la brina sui vetri, d’aquell poema de Le ocasioni en què Eugenio Montale (jo també estim la mar i la música) evoca formes d’exili.» Els ulls han deixat de contemplar el món a través dels vidres nets de la joventut quan encara tenia esperances que millorés. També explica que havia començat a escriure el llibre «durant la primavera de 2004, com si fos una mena de dietari. Varen ser uns anys que vaig haver de fer front a una sèrie de convulsions íntimes: la mort del pare, la del meu amic Miquel Vanrell, la salut delicada de na Rosa, la jubilació professional. Tot barrejat amb les convulsions que, encara ara, devasten els àmbits generals del país i de la llengua catalana (espanyolisme, caïnisme, feixisme, sectarisme, mediocritat, corrupció) i amb els excessos dels poders polítics, econòmics i religiosos mundials».
Torna a la polimetria (decasíl·labs, heptasíl·labs, pentasíl·labs...), però sobretot abunden, com en el llibre anterior, els versos alexandrins. Segueix amb les referències i homenatges literaris (Ibn Al-Labbanna, Swift, Goethe, Lorca, Babel, Montale) i a altres artistes (Brueghel el Vell, Turner, Hammershoi, Bertolucci). També apareixen personatges literaris de ficció, com Faust i Mefistòfil, i dedica tres poemes a les seves pròpies obres narratives (Les llunes i els calàpets ―«Darrera versió»―, La mà del jardiner ―«Segona versió»— i L’illa dels dòlmens ―«Versió final»―). També escriu un poema per al «Pare» mort («Ara els meus versos duen una cinta de dol»), a ciutats visitades (Nova York, Londres...) i n’hi ha altres dos en què apareix na Rosa, la seva esposa (com a bona part dels d’amor en els altres llibres), un dels quals, «Inici de poètica», conclou amb aquests versos inquietants: «Cercant l’exactitud que habita la matèria / feim passes dins la neu que van cap al no-res. / Els versos que escrivim són un vaixell fantasma. / Són vísceres de peixos que espicassen els corbs.»
També apareixen, com als llibres anteriors, el sensualisme, la plasticitat i cromatisme. Això sí, amb colors més grisos i apagats. És un llibre més escèptic quant a la vida i la condició humana («L’home esdevé la bèstia / salvatge més bíblica quan triomfa la força».)
Aigües desprotegides consta de cinquanta-nou poemes sense títol: quaranta-un molt breus (habitualment de cinc o sis versos), deu proses poètiques i vuit poemes en versicles (connecta en aquest sentit amb El batec de les pedres). Tot i coincidir amb les línies mestres de la poesia anterior tant temàtiques (enyorança del temps passat, referències literàries, la infància, l’amor, la mort...) com formals (poemes en prosa, poemes molt breus ―en general d’entre tres i sis versos d’art menor―, intensificació metafòrica) intenta la recerca de nous camins expressius (en el llenguatge i les imatges).
Aigües desprotegides ve a significar la nostra vulnerabilitat davant la vida i les injustícies. Vidal Ferrando volia «expressar la sensació de navegar a la deriva, sense nord, desprotegits, per aigües insegures i perilloses (...) Així i tot, hi ha coses que no ens podran prendre mai i que jo reivindic en els versos d’Aigües desprotegides: la memòria, la insubmissió, la recerca de la identitat, la força de l’amor i de les paraules». En el llibre és evident el sentiment d’indefensió davant dels atacs contra la llengua i la identitat del nostre país, davant dels poders fàctics d’arreu del planeta que propicien l’ascens de l’extrema dreta, la desaparició de cultures i espècies, i la violació dels drets humans. També la pèrdua de la joventut, la confiança i els ideals. Enfront, com element de consol, d’oasi en el territori desert de la indefensió i de la pèrdua, hi ha, en el recull, abundants referències a lectures i escriptors: Katherine Mansfield, Iannis Ritsos, Conrad, Leopardi, Anna Akhmàtova, Pavesse, Montaigne, Borges, Rilke, Allen Gingsberg.
Si la poesia de Vidal Ferrando sempre s’ha caracteritzat per la concisió i el conceptualisme, a Aigües desprotegides intensifica encara més aquests recursos amb una austeritat i sintetisme que el condueixen a la renúncia decidida de tot aspecte ornamental o accessori. L’elecció lèxica, amb predomini de substantius de caire simbòlic, és d’una destil·lació mesurada, escrupolosa, però que fa més dificultós (si ho comparem amb els dos llibres anteriors) el missatge. Tanmateix, aquesta exigència estilística no invalida la transcendència, la força del contingut, el clam de protesta davant de la indefensió de l’individu enfront de la maquinària del poder («Però el sol declina en les túniques immenses dels venedors de somnis i tota pregària és inútil en la indignitat»). Tot i que al poema hi apareix també l’amor, el to que predomina és el d’un cert pessimisme vital.
El penúltim de poemes publicat (i amb el que tancam aquest estudi), Si entra boira no tendré on anar, consta de quaranta-vuit poemes també sense títol i continua amb la sensació de vulnerabilitat i indefensió d’Aigües desprotegides. Té una estructura cíclica de sis parts de vuit poemes en els que tracta del passat o del present, o mescla passat i present o present i futur. Aquesta estructura proporciona consistència i unitat al recull. Torna a combinar els poemes breus (vint-i-nou) amb els poemes en prosa (catorze) i en versicles (cinc). També continua, com en els llibres anteriors, amb els poemes dels records i el temps de la infància a la postguerra («Ens havien encadenat a l’espectacle / de la desolació. El cinema, / els somnis, els desigs eren pecat»), de la lenta la pèrdua del país, la cultura i la identitat («Primer ens usurparen els boscs, les reserves / d’aigua dolça, el llegat dels difunts / (...) Demà tot serà seu. Entraran dins les cases / i ens llançaran al fang»), de l’amor (els dedicats a na Rosa, en els que destaca l’enyor, com a «Un dia, Rosa, tornarem a París»). Els pares apareixen a diversos poemes i fins i tot hi ha un poema d’homenatge a la besàvia morta a l’explosió del polvorí de Sant Ferran el 1895 (fou una de les noranta-set víctimes, gairebé tot dones i nens que hi treballaven). Hi ha, com en els dos llibres anteriors, un to més pessimista i escèptic que en els reculls de la primera etapa. Entre els recursos, destaca la intensitat de les preguntes retòriques. És cert que ja l’usava en els dos llibres anteriors, però aquí es converteix en una manera de tancar molts de poemes («què en faré dels sortilegis, dels meus àlbums / de fotos, del collar de perles de la mare; / què en faré dels records, d’aquests verds de la mar /que no sé dir?»). Torna a tractar-se d’un llibre exigent en el llenguatge, en les imatges, en l’estil. I també en els símbols, com podem veure en el poema que tanca el recull i que és premonitori de la mort:
Potser serà un migdia. Jo diré
no veig cap flabiol, no veig peixos,
no veig capses de música.
De la volta del cel caurà un silenci
esbalaïdor de ganivets i líquens. Llavors
l’atansament final, maregassa.
Cloenda
En tots aquests reculls poètics és evident la unitat d’estil, el gust pels poemes breus (cap de les seves composicions, excepte el tríptic «En el jardí d’Hyeronimus Bosch», no sobrepassa els quaranta versos i abunden les tankes i els poemes de menys de deu versos), per les provatures en polimetria i pels poemes en prosa o amb versicles, així com la veu pròpia que condueix els versos. Tot i no usar mai la rima, hi ha un marcat sentit del ritme, una excepcional musicalitat del vers. També, com és lògic en tretze llibres i quaranta anys (si més no des que publica els seus reculls) dedicats a la creació poètica, Vidal Ferrando explora una gran diversitat de temes. El gran centre temàtic d’aquests llibres és el de la vida, «amb tot allò que té d’inclement i de prodigiosa», amb molts de punts neuràlgics com són el record i la memòria, la desfeta dels ideals, la lluita per la llibertat i la identitat, la caducitat del temps, la reflexió sobre la mort... Quant a l’amor, tema recurrent i essencial a la seva poesia, té diverses vessants: l’amor humà, que apareix a pràcticament tots els seus reculls, l’amor a la llengua i a les paraules, que es palesa sobretot a qüestions formals, i l’amor a la terra i al país. Aquest darrer punt està lligat també a la nissaga familiar i al Santanyí natal.
També les formes, com hem vist, són diverses a causa de la recerca, a cada llibre, de noves possibilitats expressives. La majoria de reculls estan perfectament estructurats, usa la polimetria i, en general, els seus poemes són essencialment breus, intensos. Si un element els caracteritza és la concisió. I sempre amb un llenguatge elaboradíssim i un lèxic escrupolós.
La poesia de Vidal Ferrando cerca l’equilibri entre l’elaboració i el sentiment, entre la tècnica i el concepte. És una poesia, en general, de to elegíac («Tot el que vares perdre torna abisme al poema»), on apareix sovint l’enyorança pels paradisos perduts (infància i joventut) i la reflexió sobre el passat personal («Mai no he tornat d’aquells horitzons que eren música») i els homenatges i reconeixement a escriptors i artistes admirats. També és una poesia sensual, intel·ligent, reflexiva, amb tendència al xoc profund entre l’ideal i la realitat (el «convenciment tangible que el plaer / no té mai la bellesa del desig»). L’equilibri també l’aconsegueix amb la mescla d’elements contraposats com la recerca esteticista i el compromís cívic i ètic.
«Pel que fa al conceptualisme i el sentiment, dir que el sentiment és imprescindible, és la font del poema; però a posta després existeix la raó, per posar una mica d’ordre. Llavors, en la meva poesia, per força hi ha d’haver sensualitat i reflexió: jo em consider una persona molt reflexiva i molt sensual. Per acabar, la recerca estètica és una condició sine qua non de qualsevol obra d’art i el compromís ètic, a la pràctica, no és gens fàcil, però, almanco, a l’hora d’escriure, mai no el perd de vista.»
Acabarem amb una citació d’Amors i Laberints sobre l’escriptura i la creació literària: «Escrivim per plaer, per vanaglòria, per donar testimoni d’un temps, per oblidar la nostra petitesa, per por de la mort, per combatre la injustícia, per a la posteritat. Però no escrivim per contar les nostres vides ni les dels avantpassats o les dels paisans, sinó per entendre-les millor. La literatura és moltes coses, però també una de les formes més importants de coneixement.»