I. Combatre la dictadura. Un text molt rellevant i interessant és l’assaig de Hannah Arendt Responsabilitat personal sota la dictadura, traduït al català per Dolors Udina i publicat aquesta primavera per Lleonard Muntaner. L’obra, editada originalment el 1963, reflexiona sobre l’actitud, l’obediència i la responsabilitat personal en temps de règims totalitaris. La pregunta que es formula la filòsofa és ben clara i actual: fins a quin punt els individus poden i han de pensar per si mateixos quan es troben en un sistema dictatorial? I és que Arendt desafia la idea que en un sistema repressiu tothom és culpable per defecte, argumentant que, quan la culpa es reparteix indiscriminadament, en realitat ningú no ho és. Un assaig que, amb una mirada lúcida i incòmoda, presenta una reflexió imprescindible sobre la responsabilitat personal en temps foscos.
II. Contra els partits polítics. Un altre assaig que podríem lligar amb les reflexions d’Arendt és el breu text de Simone Weil Assaig sobre la supressió dels partits polítics, traduït al català per Paula Veciana i Jordi Mir, i publicat per Pol·len Edicions. El text, molt polèmic i d’una enorme actualitat, va ser escrit per la filòsofa francesa l’any 1943, quan treballava a Londres al servei de la resistència de la França Lliure del general De Gaulle. Al llibre, Weil defensa la idea que els partits polítics no miren per l’interès general, sinó que s’han transformat en maquinàries de propaganda i poder que només serveixen per engrandir els seus propis interessos. Segons l’autora, la «presa de partit» ha substituït qualsevol debat raonat i ha infectat la vida democràtica de les societats occidentals. Al marge dels problemes que la seva postura pugui comportar, no deixa de ser una reflexió lúcida sobre la natura i l’exercici del poder i de les conseqüències de la polarització política a través dels partits. Un tema d’una enorme actualitat.
III. Pensament incisiu. Si voleu continuar llegint sobre la faceta més política de Simone Weil un llibre molt recomanable és Conversación con Trotski, traduït al castellà per Carlos Muñoz i publicat enguany per Bauplan. Partint de la reconstrucció de l’abrandada conversa que varen mantenir la filòsofa francesa i el revolucionari rus l’any 1933, el llibre recull tot un seguit de textos de la dècada dels anys 30 sobre política, revolució i, com era d'esperar, la natura del poder. Al contrari que Trotski, Weil va sospitar des de ben aviat que l’establiment dels nazis en el poder seria durador, així com sempre va mostrar la seva oposició als trets més totalitaris del règim bolxevic. En aquest sentit, el llibre és una bona porta d’entrada a la mirada de la filòsofa sobre els anys foscos i turbulents que li van tocar viure.
IV. La recerca de pau interior. Si ara feim una passa ben enrere, un llibre que no podem deixar de recomanar és Els somiejos del passejant solitari de Jean-Jacques Rousseau, traduït al català per Glòria Farrés i publicat aquesta primavera per Adesiara. Es tracta del darrer llibre escrit pel filòsof francès, a les darreres dècades del segle XVIII, on un Rousseau «vell, sol i denigrat» pels seus contemporanis presenta, per mitjà d’uns somiejos d’allò més lúcids, la recerca «serena i intel·ligent» d’un mateix, pròpia dels savis, davant un món que, com el nostre món actual, cada vegada estava més atrofiat i envilit. «La font de la veritable felicitat està en nosaltres, i no depèn dels homes tornar miserable de debò a qui és capaç de voler ser feliç», ens diu l’autor d’El contracte social, en un acte de sinceritat abrandada de la seva ànima. Un llibre per gaudir a ‘tempo lento’, amb un bon cafè, i prenent la fresca de setembre.
V. La tradició catalana. Un altre llibre recomanable que combina assaig i reflexió filosòfica és La roca i l’aire. Art i religió de Llull a Tàpies de Raül Garrigasait, publicat enguany per Fragmenta Editorial. Amb un estil clar i esmolat, l’escriptor i hel·lenista relaciona les esferes de l’art i la religió, dissociades durant la modernitat, a través dels conceptes de «creació» i «inspiració», per a mostrar que la recerca de la transcendència és un constant en la tradició secular catalana. Així, fent-se servir de la Càbala, Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Carner, Mompou i Tàpies, l’autor ens submergeix en una «tradició sensualista» del pensament català que cerca mostrar les traces del transcendent en la vida i el paisatge vital. Un itinerari que vol fer «rebrotar la mirada meravellada» sobre la terra i que és un exercici meditatiu molt interessant. Un llibre que, com Rousseau, és ideal per llegir durant els dies entotsolats de tardor.
VI. Fuster i la lectura de Camus. Finalment, un llibre que no puc deixar de recomanar és Joan Fuster, traductor d’Albert Camus de Francesca Cerdà Mollà. El llibre, editat per Publicacions de la Universitat de València, és el resultat d’una tesi doctoral de traductologia sobre una de les facetes més desconegudes de Joan Fuster, la de traductor; destacant diferents aspectes del seu quefer com ara: l’activitat traductora, el seu paper com a promotor de traduccions, el model de la llengua i les solucions de traducció. L’estudi se centra, sobretot, en les traduccions que Fuster realitzà d’Albert Camus, que donaren a conèixer en català l’obra del gran intel·lectual francès. En especial, l’assaig analitza minuciosament la traducció de La Pesta, publicada en català l’any 1962, acarant tant les versions de prèvies de treball com la versió definitiva. Un llibre molt valuós que ni els amants de Fuster, ni els amants de Camus, es poden deixar perdre.
