Txékhov a l’illa de Sakhalín

A la recerca de la condició humana. Anton Txékhov (1860-1904) és un dels grans escriptors i dramaturgs de la Rússia de finals de segle XIX. Al costat de Tolstoi i Dostoievski, és considerat com un dels literats que afaiçonaren el pensament de la seva generació, sempre compromesa amb els canvis socials i les transformacions profundes del país. No obstant això, l’escriptor defuig el moralisme i les paraules buides i els seus innumerables contes intenten retratar sense vacil·lacions la realitat de la condició humana i la manca de sentit predeterminat de la vida. Una actitud que l’obre al modernisme i que fou ben lloada per escriptors posteriors com Julio Cortázar. Una manera d’entendre la literatura com a purgant i, alhora, com a forma d’agafar distància amb els problemes.

Amb tot, una de les obres més poc considerades i oblidades de Txékhov és el colpidor llibre de L’illa de Sakhalín. És traca d’una extensa crònica del viatge que l’escriptor realitzà a aquesta remota illa en aigües del pacífic, al nord del Japó, que acollia en aquella època una colònia penitenciària russa. Amb un estil clar i objectiu, Txékhov narra la història i els por menors de l’illa, així com les seves impressions d’aquest «infern» penitenciari que identificava com el germen d’una societat concentracionària. Hi destaquen aspectes com les condicions insalubres dels presos, l’extrema pobresa dels mitjans de subsistència o les fortes mesures repressives que inclouen fuetades i execucions.

Així, transitant entre la crònica periodística, l’informe i el relat etnològic, Txékhov, que cal recordar que també es dedicava professionalment a la medicina, esmola el seu ull clínic per oferir una visió del penal allunyada de qualsevol idealització, mostrant la cruesa de la condició humana en un entorn on el bé i el mal queden del tot difuminats. El llibre, que la censura expurgà i que no es va publicar íntegrament fins al 1895, pot considerar-se el primer reportatge sobre un presidi, realitzat amb criteris moderns d’objectivitat. Una crònica crua i plena de duresa, que volia moure a la reflexió i generar un debat sobre les condicions dels presidis i la pobresa a la Rússia de l’època. En aquest sentit, cal recordar que Txékhov mai dedicà tant d’esforç i temps a una obra seva, avui exemplar en la història de la literatura, tot i el seu silenciament.

Sigui com vulgui, L’illa de Sakhalín s’inscriu en l’estela de relats i testimonis carceraris d’aquells temps, entre els quals hi destaca Memòries de la casa morta de Dostoievski. No obstant això, l’obra de Txékhov transcendeix el mer context i, per la seva extensió i pretensió, cerca mostrar la condició humana en un estat de caiguda i atròfia. Una mirada que posteriorment ens recordarà Kafka al colpidor relat d’En la colònia penitenciària. Molt probablement, aquest viatge va marcar de manera determinant la vida de Txékhov i molts dels seus relats i contes de després d’aquesta expedició tenen una flaire inconfusible de melangia i desesperança. Tal volta aquest «viatge a l’infern» de Sakhalín, com ho qualificava l’autor, el va modelar com un dels grans autors dels meandres de la naturalesa humana. L’illa de Sakhalín, de la qual no n'hi ha traducció catalana i que podeu trobar en castellà a l'Editorial Alba en traducció de Víctor Gallego, és un llibre que val la pena llegir i reflexionar sobre les seves implicacions. Des d'aquí encoratjam algun editor en llengua catalana a prendre la determinació de traduir aquesta joia literària i oferir-la als lectors dels Països Catalans.

Punt de vista

La condició humana

Miquel Ripoll

Txékhov és un escriptor clar i directe. L’autor d’obres de teatre tan memorables com La gavina o L’oncle Vània és un dels grans referent de la literatura de la modernitat i ha obert sengles portes per a la narrativa i la dramatúrgia contemporània. Al contrari que Tolstoi, el metge que es diverteix escrivint no vol pontificar ni moralitzar, sinó mostrar i fer reflexionar sobre el sentit (o la manca de sentit) de la vida. Defugint les respostes fàcils, l’autor crea una atmosfera de melangia i desesperança on el lector es debat entre acceptar les coses o intentar canviar-les. Un envit a intentar reflexionar i lluitar, sense oblidar, això sí, en sentit de l’humor i els petits instants de joia que fan la vida suportable.