La Fundació Miró Mallorca acull tres noves exposicions temporals

Art contemporani contra les ferides del món modern. La Fundació Miró Mallorca acull, des d’aquest setembre i fins al proper 23 de març de 2026, tres noves exposicions temporals que dialoguen amb la realitat ferida del món actual. Des de l’actual bel·licisme retratat per Grip Face, fins a la combinació de mitjans de Mabi Revuelta, passant per la denúncia dels residus d’Stella Rahola, les mostres volen posar l’accent en facetes que incideixen sobre la realitat dels nostres dies, utilitzant l’art com una plataforma per a la contemplació, la crítica i la conscienciació social. Les mostres, que ocupen diferents espais de la institució, les podeu visitar en l’horari habitual de la Fundació, situada al carrer de Saridakis, 29, de Palma. Tot seguit, Ploma vos ofereix una breu ressenya de cada una d’aquestes immillorables tres mostres:

Grip Face, Utopía del Lodo y Sashimi de Bruma

Utopía del Lodo y Sashimi de Bruma és una «instal·lació immersiva» de Grip Face que reflexiona sobre el present bèl·lic global, amb especial atenció «als efectes devastadors de la guerra sobre la població civil i la infància». Sense fer una declaració explícita, l’obra transmet un clar missatge pacifista i antibel·licista mitjançant recursos simbòlics i visuals «colpidors».

La instal·lació està formada per dotze escultures suspeses —màscares subjectades per cordes d’espines— disposades seguint la forma del símbol de la Unió Europea. Aquesta configuració, segons han destacat des de la Fundació Miró, no és casual: «qüestiona la identitat pacifista del continent europeu i el seu paper dubtós davant els conflictes armats». «Les màscares, figures fragmentades i de caràcter ambigu, evoquen presències silencioses i espectrals que alhora poden ser llegides com a avatars de resistència o com a amulets protectors», asseguren.

Grip Face s’inspira en notícies de bombardejos en parcs infantils a llocs com Gaza o Ucraïna, i fa servir el gronxador com a element simbòlic per subratllar «la fragilitat de la infància en temps de guerra». Aquests gronxadors, immòbils i penjats d’espines, converteixen l’espai «en un escenari inquietant, on la teatralitat esdevé metàfora del camp de batalla i on la quietud comunica una tensió latent».

Amb aquesta proposta site-specific, l’artista transforma l’Espai Cúbic de la Fundació en una instal·lació «que convida a una contemplació pausada i crítica sobre la identitat europea, la memòria col·lectiva i la fragilitat de la pau contemporània».

Stella Rahola Matutes, La Biblioteca

Mitjançant peces instal·latives i escultòriques Stella Rahola Matutes aborda la creació de llocs i trobades situacionals que rescaten materials residuals concrets. La impossibilitat de reutilització d’aquests materials, a causa de certs contextos polítics, fan que se situïn en un llindar. La Biblioteca és una exposició que desplega més de 2.000 peces de descart de vidre borosilicat que l’artista ha anat recollint en diferents tallers de Catalunya.

El vidre de borosilicat és un vidre resistent i «ultra clar» que requereix temperatures més elevades que el vidre comú per poder-lo fondre. Aquest aspecte, juntament amb el fet que és un material que exclusivament pot treballar-se manualment (sense possibilitat de mecanitzar o industrialitzar), suposa «un lligam íntim i obligat amb l’artesania». Així, segons la Fundació, tenint en compte «la crisi de les produccions manuals en les societats postcapitalistes, no subsisteixen prou tallers perquè hi hagi prou descart d’aquest material. Aquest fet impossibilita l’existència d’una planta de fusió d’aquest vidre per retornar-lo al seu cicle de producció». «Les peces de descart de vidre borosilicat no es pot reciclar i estan en una situació de suspens», indiquen.

El vidre de borosilicat és un material que es destina a l’elaboració de components per laboratori: provetes, «ampul·les», serpentins, etc. Es tracta d’instruments base per a la investigació i pel coneixement científic. Però per arribar-hi, i tal com s’ha dit, «es necessita el coneixement corporal». «Aquest camí estricte, en què per arribar a la ciència (un tipus de coneixement molt més intel·lectualitzat) sigui necessari prèviament una destresa manual, situa com a crucials les capacitats de les mans i el cos, invertint la jerarquia del coneixement», han indicat des de la Miró. Així doncs, Interrogant-se de manera física sobre «les possibilitats del fer», l’Stella explora un acostament «dilatat i empàtic» per tal de revisar la relació amb la nostra cultura material. L’exposició es pot visitar a l’espai Zero de la institució artística.

Mabi Revuelta, La màscara habitada

Un dia, Joan Miró va penjar una fotografia de la Màscara de Warka sobre una de les parets de Son Boter. L’havia retallat de la revista Arts & Loisirs del 19 de febrer de 1966. Aquesta màscara sumèria, realitzada en pedra blanca, data aproximadament de l’any 3300 a.e.c. i és una de les primeres representacions plàstiques precises d’un rostre de dona.

La màscara habitada narra el diàleg còmplice entre dos personatges que es troben a Son Boter. Joan i Ninna recorren «l’estudi més màgic» de Joan Miró iniciant el seu propi «viatge mític» per les habitacions de la casa. «Són presències en un estat de consciència suspesa que, amb una saviesa misteriosa, ofereixen la seva visió generosa al món», expliquen des de la Fundació.

La interpretació és a càrrec de la ballarina de dansa contemporània Pilar Andrés (Ninna), acompanyada de les veus de Gabriel Ocina (Joan) i Ena Fernández (Ninna). Al costat d’ells, l’artista elabora una original narrativa projectada entre «els límits de la dansa, el cinema, la fotografia i l’escultura». La màscara habitada forma part d’una sèrie d’assajos audiovisuals iniciats per Mabi Revuelta durant la seva estada en l’Acadèmia d’Espanya a Roma. Aquestes pel·lícules, realitzades en 2023 i agrupades sota el títol de La stanza dipinta (L’habitació pintada), es van rodar en parcs arqueològics com la necròpoli etrusca de la Banditaccia (Cerveteri) o la Vila dels Misteris i la Vila di Poppea (Pompeia). En elles, es reflexiona sobre el patrimoni arqueològic, el llegat artístic de les pintures murals i l’exploració poètica dels espais que les contenen. La mostra ocupa el hall i l’auditori de la Fundació i, ben segur, no vos la podeu deixar perdre.