Irène Némirovsky, el vi literari de la solitud

Les exigències de la moda, de vegades, provoquen un silenci mediàtic sobre autores que mereixerien ser més visibles per la seva qualitat artística. Per sort, de tant en tant, hi ha algú que prescindeix de la tirania del màrqueting, i, amb valentia, engega la reedició d’obres oblidades.

És el cas d’Irène Némirovsky (1903-1942), escriptora jueva, d’origen ucraïnés, que escrivia en llengua francesa. Molt popular a França a finals dels anys vint i els trenta del segle XX, un èxit comparable al de Colette. Totes dues vivien de la ploma. Amb l’ocupació nazi i l’extermini planificat contra els jueus, tot i ser molt ben considerada, França no la va protegir. El règim de Vichy la va deportar a Auschwitz el juliol del 42, on va morir contagiada de tifus el 17 d’agost de 1942. Tenia 39 anys. Entre 1926 i 1942 va publicar 16 novel·les; més de 50 relats; va escriure una biografia de Txékhov i una mena de testament ordenant tot el que calia fer després de la seva desaparició, que ella intuïa a prop. El seu marit va morir a la cambra de gas del mateix camp d’extermini cinc mesos després, el 6 de novembre. Van sobreviure dues filles i una maleta.

Després de la pausa estival, la llum de setembre em mostra la pila de llibres que s’esperen amb paciència per ser llegits. El primer és Vi de solitud, d’Irène Némirovsky, editat per Cal Carré, aquesta primavera, amb una versió esplèndida de l’Anna Casasses, experta traductora de la seva obra. Una lectura addictiva. Les quatre parts te les empasses en un cap de setmana i el llapis no descansa. Una joia més al catàleg de Cal Carré, triat pel bon ull de l’editora i escriptora Antònia Carré-Pons. Panait Strati, Willa Cather, George Sand, Mary Wollstonecraft, Joyce, i molts més, ens són servits amb amor.

Vi de solitud (1935) és una novel·la bella i dura com la vida. El títol ens du aquella sensació de plaer del bon vi i l’ambigüitat de la solitud, dolorosa i plaent alhora. Inspirada en fets autobiogràfics, ens relata la història d’una filla única rica, òrfena d’afecte, solitària, sense amigues, en guerra permanent amb la mare, una dona frívola i capriciosa, dominada per l’instint de poder sobre els altres, obsessiva i manipuladora. En lluita contra el pas del temps i perseguint l’eterna joventut, no accepta el creixement de la filla, de manera que, tot i ser una adolescent, l’obligava a vestir-se i pentinar-se com una nena. La figura de la mare rival, tenyida de violència emocional, serà inspiració per a obres esplèndides com El ball i Jezabel.

Hèlene s’estima el pare amb totes les limitacions que té. És un home que viu devorat pel món dels negocis i la passió del joc l’arrossega sense control. Els diners faciliten la vida còmoda que la seva dona vol. Ell es deixa utilitzar i accepta a ulls clucs les infidelitats amb amants joves i tot el que ella imposa.

La filla és una nena tímida i solitària, que té com a companys inseparables els llibres, un gat i la mà de la institutriu, la senyoreta Rose, mestra i consol en les hores dificils. Intel·ligent i molt observadora, es fa gran a còpia de vèncer fortes dificultats emocionals. Els pares no tenen temps. El pare sols té ulls per a la mare, la Bella, i per als bitllets i les accions. Ella va paint la realitat de vegades amb reflexions tristes, d’altres amb cinisme, o ironia amarga i també amb una dosi extraordinària de perspicàcia psicològica. Posa distància entre ella i els altres; sap veure’n l’ànima des de diferents angles, inclosa la seva; observa el seu interior i reflexiona sobre els propis defectes com els que detecta en la família. Precisament aquest aspecte fa que els persontages siguin tan creïbles i rodons. L’habilitat narrativa i estilística de l’autora transforma la història, que podria resultar sentimental i prou, en una mirada rica, complexa i versemblant sobre el rol que fa cada progenitor, els lligams familiars, i com repercuteixen en la maduració d’una filla sensible i lúcida.

Tenim una novel·la d’aprenenatge, que abasta dels set anys als vint-i-un de la protagonista. Els temes son la solitud, els vincles afectius, un crítica social inclement, la hipocresia burgesa, el poder, la passió pels diners i pel joc. Un món que la protagonista observa i retrata amb cruesa, amb ull distant i de prop per mostrar amb fidelitat l’entorn que coneix. «No em fa por la vida» va pensar l’Hèlene, «això només són els anys d’aprenentatge. Han estat exepcionalment durs, però m’han trempat la valentia i l’orgull».

El vi metafòric del títol és extensible al conjunt de la vida i obra de Némirovsky. La seva producció escrita i els fets viscuts estan lligats pel mateix fil. Una vida agredolça, sedimentada amb un vi de solitud i de dolor que ella transforma en un exercici literari profund, ben travat, i amb un estil deliciós. Publicada el 1935, quan ella ja tenia popularitat, destil·la bona literatura. Com si degustéssim un bon vi de burdeus amb totes les aromes que el conformen i la sensació del gust que perdura al paladar. O com si escoltéssim la Fantasia en Fa menor de Schubert que ens travessa l’orella amb espurnes d’emoció continguda.

Irina. Irina Leónidovna Nemiróvskaia va néixer l’11 de febrer de 1903 a Kíiv, llavors provincia russa, actualment considerada jiddischland, en el si d’una família burgesa benestant. Un univers plurilingüe: rus, ídix i francès com a llengua culta. Amb la prosperitat econòmica de la família, el 1913 es traslladen a un elegant i luxós habitage a San Petersburg, Petrograd des del 1914 fins el 1924, i després de la mort de Lenin, Leningrad. Hi van viure quatre anys molt agitats. Per a ella era una ciutat monumental, freda, humida, amb carrers foscos, nevats i el brogit furiós del vent. Com en altres ciutats imperials, pocs jueus podien viure-hi, sols un grup selecte de gent molt rica, banquers i homes de negocis importants. El pare, Léon Némirovsky, amb el nom hebreu d’Arieh, havia viatjat molt abans de fer sort amb el mon de les finances i convertir-se en un dels banquers més rics de Rússia. Formaven part, doncs, dels escollits per la fortuna. Passaven els estius a les platges de Crimea, Biarritz, Hendaia, Cannes, Niça, Mónaco, travessaven Europa amb l’Orient Exprés, s’estaven a París, o vivien temporades a Moscou en l’apartament d’un amic del pare. Era una família selecta i cosmopolita de jueus assimilats amb absència de preceptes religiosos. Ella no va renegar mai dels seus orígens jueus, però criticava l’acumulació de riquesa i el comportament hipòcrita de la gent de la seva classe social.

Sent desconfiança cap els jueus dels barris baixos de la ciuat i critica també el sector dels negocis, font d’inspiració per a les seves narracions. La visió del món que observa no és unívoca, és complexa, determinada per l’experiència personal del món que tenia al costat. Irina va ser educada per bons preceptors i per una institutriu de parla francesa, la senyoreta Rose. Com per a la protagonista de Vi de solitud, la lectura era un refugi. Devorava els llibres des dels 5 anys. Amb el preceptor de rus llegia Guerra i Pau. Als deu anys adorava Alexander Blok i llegia clàssics francesos. De la lectura com a consol brollaria un impuls secret: la vocació de ser escriptora. Va començar imitant l’estil de Turguénev per fer pràctica literària. L’ambient cultural del moment, la música, la literatura, el teatre eren estímuls constants que contribuïen a la seva formació. A dotze anys ja llegia els diaris amb l’ajuda del pare.

La figura negativa de la mare era l’antítesi de dues imatges femenines positives, la institutriu, que se’n va anar, després d’un període d’angoixa per causa de la primera guerra mundial, pèrdua que va repercutir en una crisi d’asma, i la seva tia, Àssia. La germana díscola i rebel de la mare, deu anys més gran que ella, va ser un personatge ocasional, però significatiu. Amb ella va viure algun episodi important de connexió amb una realitat diferent del món reclòs de la seva classe. Ella li explica els fets prerevolucionaris i el pogrom de 1905; amb 12 anys la porta a llocs com «El cafè dels Poetes» on veurà el seu idol de joventut, Alexandre Blok, o a llocs d’agitació política, freqüentats per futuristes com Maiakowski. Va ser un far insòlit, però aïllat. Un dia, decidida a seguir el seu camí, en contra de la voluntat familiar, va desaparèixer per sempre.

En esclatar la Revolució de 1917 la família corre perill i fugen a Finlàndia, disfressats de pagesos. Hi viuen un any i, allà, en una casa abandonada al bosc per causa de la guerra civil, descobreix una biblioteca plena de libres en francès i anglès, un tresor per a ella, una nova font de formació. Llegirà Oscar Wilde que es convertirà en un autor de capçalera. Recordarà sempre la frase de Dorian Gray «no malbarati l’or dels dies». Escriu poemes i algunes primeres històries. Com que no poden tornar a Sant Petersburg, se’n van a Suècia i més endavant s’establiran a París. Des del viatge a Finlàndia escriurà i publicarà narracions breus en revistes. Admira l’estil de Maupassant per la sobrietat i la síntesi, a més de la capacitat de crear atmosferes.

Irène. A París, es matricularà a la Sorbona i farà estudis de literatura russa i literatura comparades, les dues tradicions literàries que ella sent com a pròpies. Irina esdevindrà Irène, una escriptora, que en deu anys de viure a França, domina la llengua de Molière amb la competència i naturalitat del qui hi ha nascut.

Es llicencia en lletres el 1926. Ha trobat el seu país i la llengua d’adopció que s’estimarà fins el final dramàtic de no ser corresposta tal com desitjava. Els anys universitaris seran una època de llibertat, de descobriments i també d’estudi. París era el centre neuràlgic de les avantguardes, Montmartre era la bohèmia i el triomf del surrealisme. Però ella segueix el seu instint, ben allunyat de la moda, volia reflectir la vida a través dels personatges, mostrar-ne la realitat interior. Llegeix Colette, Proust i Katherine Mansfield. Però també descobreix l’encant de ballar i gaudeix de la vida rutilant de sopars, jazz, festes i xampany. Viu l’efervescència de la joventut alhora que rep tractaments per a l’asma que arrossegava des de joveneta i que persistirà al llarg de la vida. En funció dels fets viscuts, els problemes respiratoris l’atacaven amb força. Aquesta dispersió, però, no serà un inconvenient per aprovar els exàmens. No abandona mai el sentit del deure. El tercer trimestre s’hi posa de valent i aprova tot. El 1926, acabats els estudis, es casa amb Michel Epstein, el fill d’un banquer jueu rus, exiliat, amb qui tindrà dues filles, Denise(1929) i Elisabeth (1937).

Aquella criatura lectora i l’adolescent que s’entrenava escrivint cada dia, fent exercicis literaris de descripció de personatges, situacions, comportaments, paisatges, que contemplava la natura i hi trobava un motiu d’identificació, poc després de llicenciar-se ja recollirà els primers fruits. Per haver viscut en un ambient cosmopolita, sabia rus, polonès, francès, anglès, alemany, i tenia coneixemnts de finès, suec, ídix, espanyol i euskera. A la seva obra, hi ha presència de llengües i cultures diverses com la jueva, la russa, l’anglesa –signe de disitinció entre els jueus rics– o l’ídix. Fa conèixer al públic francès la realitat de l’exili rus i la faceta políglota marcarà un signe diferencial amb els altres autors.

Autora best-seller. L’any que neix la seva primera filla publica David Golder –entre dos capítols d’aquesta novel·la ja havia escrit El ball–. David Golder, el primer èxit de Némirovsky, va ser traduïda al català per Melcior Font, l’any 35 i publicada per Proa. I l’any 36, traduïda al japonès. Tenia 26 anys. La va enviar a l’editor amb pseudònim, li feia por que la rebutgessin per ser dona i jueva. L’editor Bernard Grasset va haver de posar un anuci als diaris per saber qui era i poder fer- li el contracte. Ella era a l’hospital, acabava de nèixer la seva primera filla. Quan, finalment, es van trobar, l’editor va quedar bocabadat amb la imatge d’aquella jove discreta i senzilla. Ell s’esperava un autor madur i experimentat. Segons que diu Myriam Anissimov, al pròleg de la primera edició de la Suite francesa, l’obra va ser molt ben valorada per escriptors tan dispars com Joseph Kessel que era jueu i Robert Brasillach, monàrquic d’extrema dreta i antisemita, afusellat per collaboracionista després de la Segona Guerra Mundial. Aquell èxit la va sorprendre. Ella deia que havia escrit una «novel·leta». Però havia trigat quatre anys a escriure-la. Hi narra l’epopeia d’un home de finances jueu, el procés d’enriquiment i la fallida posterior del seu banc. Retrata un món i una psicologia que ella coneixia bé. Hi ha va haver algú que se sorprenia de l’autoria femenina d’aquell llibre que semblava escrit per un home, –ai, els estereotips–. Poc després se’n va fer una adaptació teatral i una pel·lícula que també va triomfar. Tot i la bona acollida general alguns crítics literaris jueus hi van veure antisemitisme. Adolphe Shual, corresponsal de premsa a El Caire li escriu una carta oberta, publicada a Le Journal Juif de París, on li retreu, d’una manera molt ponderada, la visió antisemita cap la seva ètnia. Tot i reconèixer-li els mèrits I el talent literari, li prega que «no torni a permetre que el seu art col·labori en la nostra malaltissa necessitat de destruir-nos». Némirovsky respon que l’escriptor és lliure i que ella es limita a dir la veritat.

Publica gairebé una novel·la cada any. El malentès, 1926, publicada en una revista. L’infant prodigi,1927. El ball,1930. Les mosques de tardor,1931. L’affaire Courilov,1933. Vi de solitud,1935, Jezabel, 1936. El mestre d’ànimes,1939, on retrata la duresa i les dificultats de l’emigració. Els gossos i els llops, 1940, una història d’amor on s’accentua la visió negativa de l’espècie humana. La natura de llop empeny els jueus pobres a ascendir, és la lluita per la supervivència. Tot seguit, però, l’abundància fa que es tornin com gossos domesticats respecte dels seus ancestres salvatges. La tria és entre el llop lliure o el gos resignat. Els bens d’aquest món (1940), Els focs de la tardor, (1942) i les obres pòstumes : La vida de Txékhov 1946, Suite Francesa, 2004 i Sang calenta, 2007.

L’estil de Némirovsky consisteix en una prosa senzilla, però hàbil, subtil i bella. Sap crear atmosfera i ambients, a voltes és poètica, a voltes irònica i cínica amb una gran profunditat psicològica i un vessant de literatura moral. El seu interès principal no era aprofundir en els fets polítics, sinó entrar en l’ànima dels personatges. Tot allò que es cuina dins nostre i ens determina el futur. Però la història existeix i els fets polítics tenen un pes aclaparador. Passen i pesen com una piconadora. I destrueixen vides.

1933. Preludi de l’Infern. Un sopar. Un vespre de 1933, poc després del nomenament de Hitler com a canceller del Reich, i un mes abans de l’inici de la crema de llibres a Alemanya –des del març fins l’octubre–, a casa de l’escriptora hi ha un sopar d’amics i familia. Un sopar una mica agitat segons que explica la seva filla Elisabeth en les memòries sobre la seva mare, publicades el 1992, El mirador: Memorias soñadas, editades per Circe. Hi havia un oncle del seu home, el psiquiatre Alfred Adler, qualificat per ells com a filocomunista, col·laborador de Freud, emigrat a Amèrica per haver rebut amenaces nazis. També hi havia altres convidats de tendències contràries. Malgrat els esforços de l’amfitriona per desviar el tema de conversa, inevitablement va sortir la qüestió de la persecució dels jueus alemanys i el problema que suposava per a França. Adler els va aconsellar amb insistència que no triguessin a anar-se’n d’Europa. Posteriorment els va intentar convèncer per carta. Però ni Irène ni Michel no en van fer cas. Estaven convençuts que el cas Dreyfus s’havia resolt. Que França era un país cosmopolita. Era el país de la llibertat i dels drets humans. Consideraven que la seva assimilació era una prova de fidelitat al país i que això els salvaria, ells eren francesos, i per tant no havien de témer res.

Però el camí de l’Infern ja havia començat. Pel setembre de 1935, a Alemanya, van ser promulgades les Lleis antisemites de Nuremberg. El primer graó en l’escala de deshumanització dels jueus. Es tractava de convertir-los en pàries amb la finalitat d’exterminar-los. Poc després França va fer el mateix. La màquina piconadora de neteja ètnica i ideològica va passar per sobre de tots els afectats que no van fugir. Thomas Mann, per exemple, aquell any, amb bona previsió, se’n va anar a Suïssa, abans de traslladar-se a Amèrica.

Malgrat la seva popularitat i els esforços que fa ella, no aconseguirà la nacionalitat francesa. La psicosi de guerra i l’antisemitisme van al galop. A principis del 39, Irène i la famíla es converteixen al cristianisme i acabat l’estiu del 39 porten les nenes a Issy-L’Évêque amb la família de la mainadera. El primer estatut dels jueus, del 3 d’octubre de 1940, convertirà els jueus en pàries. El juny del 1940 França havia cedit davant dels alemanys i s’havia establert el règim de Vichy amb Pétain al capdavant. El setembre de 1940, Irène escriu una carta desesperada al mariscal argumentant la seva fidelitat al país, l’honor de la seva família i la seva desvinculació de la política. La petició de ser considerada com a francesa de ple dret no serà escoltada. Michel perd la feina del banc, Irene ja no pot publicar. A partir d’aqui hi ha lleis noves en detriment dels drets dels jueus, detenció, internament, deportació i estrella groga visible. Tots quatre viuran a Issy-L’Évêque fins el 42. No estan amagats. Tothom els coneix. La primavera del 41, Denise té onze anys i pateix un atac greu d’apendicitis, cal actuar ràpid, però no troben cap metge que pugui atendre la nena per la seva condició de jueus. Després de molts intents deseperats un cirurgià es va arriscar a operar-la damunt la taula del menjador de casa seva. La sort els va donar un cop de mà momentani. Entre el 40 i el 42 els editors Albin Michel i el director del diari antisemita Gringoire accepten publicar-li relats amb pseudònims: Pierre Nérey i Charles Blancat. Viuen de l’escriptura d’Irène a través dels ingressos al compte de Julie Dumot, companya i secretària del pare, mort l’any 32. Com que ella és ària i francesa pot rebre ingressos, ells tenien els comptes cancel·lats.

Intenta superar la desesperació escrivint amb intensitat i comença a projectar un llibre de mil pàgines compost com una simfonia amb cinc parts. La Suite Francesa, pensava en els ritmes, els tons i els moviments musicals. Tenia al cap la Cinquena de Beethoven. En una nota diu que sols la música té la capacitat de tocar allò indestructible que hi ha a l’interior de l’ésser humà.

Serà l’obra més ambiciosa, però no la podrà acabar. Amb un sentiment de desolació i de lucidesa escriu un testament adreçat a Julie Dumot que serà la tutora de les filles. Ella se’n farà càrrec, després de la deportació. Julie, amb perspicàcia i habilitat, va traslladar les nenes de 13 anys i 5 anys, clandestinament, a un convent catòlic, on s ́hi van estar sis mesos. Els va treure l’estrella groga, els va canviar el nom I, quan s’acostava el perill, les tornava a traslladar. Els gendarmes van fracassar en la persecució obstinada, i la mà valenta de Julie va salvar les nenes i la maleta.

La Suite francesa en una maleta. La primavera del 42 Irène va posar en lloc segur una pila d’esborranys i manuscrits i la gruixuda llibreta de pell, atapeïda de contingut literari, lletra minúscula i sense marges. Tot va romandre quiet i ocult dins la maleta fins que Denise, la filla gran, va gosar obrir-la al cap de seixanta anys i encarar-se al sofriment de les seves vides. Conjuntament amb Elisabeth, que es dedicava al món editorial, van confiar-ne el contingut a IMEC. I a partir d’aquí ve la resurrecció d’una autora amb la publicació de la seva obra mestra inacabada, la Suite francesa i la concessió de l’important Prix Renaudot, el 2004, atorgat per primera vegada a títol pòstum. El ressò a França i a Europa va ser immediat. Elisabeth va publicar «les memòries somiades» sobre la mare i el 1996 es va morir sense acabar de llegir tots els manuscrits de la maleta pel dolor que li produïen. Denise va reprendre la tasca minuciosa de recuperació del material trobat.

Irène imaginava La Suite com un equivalent de Guerra i pau. Una gran obra èpica que mostrés l’ocupació de França pels alemanys i els efectes en la vida de la gent. Havia de tenir cinc parts: Tempesta, Dolce, Captivitat, Batalles(?), i Pau(?). Sols tindrà temps per escriure’n dues i un esbós de la tercera. La primera part, Tempesta de juny té 31 capítols –un dels quals dedicat a l’amor pels felins, el gat Albert–. Aquesta primera part narra les imatges de l’èxode. Un gran fresc d’un temps extremadament dramàtic. L’ambició, la por, la traïció, la hipocresia, la mesquinesa i la covardia que havia reflectit en personatges jueus anteriors ara els trasllada a gent de sang francesa. L’acció s’ínicia a París els dies previs a la invasió. Així que cauen les primeres bombes, milers de families surten a les carreteres, van amb cotxes, bicicletes o a peu. Hi ha escenes que commouen, d’altres són grotesques: rics, que fugen amb angoixa, amants abandonats, vells oblidats, els bombardejos sobre la població indefensa, la falta de menjar, aigua o combustible, l’odi, la col.laboració, la supervivència i la ignorància del que realment passava. Els invasors que prenen posicions, un món que s’acaba, el mon d’ahir i el nou de l’endemà, encara inconegut. Amb lucidesa i amb inquietud, sense sentimentalisme, mostra una societat que s’ensorra i com reacciona l’ésser humà en moments límit: l’explotació dels rics pels pobres, el col.laboracionisme, els favors, la manca de dignitat i de valors humans. Homo homini lupus. La cobdícia, la mentida i la violència acrediten la dita llatina, popularitzada per Hobbes.

La segona part, Dolce, té 22 capítols i una estructura de novel·la. Narra la convivència amb l’enemic. Els vencedors I els vençuts. Els personatges tenen profunditat psicològica. La línia que separa els invasors i els ocupats queda rere els temes que són comuns a tothom, l’amor, la por, l’odi, la solitud, el desig. En una nota manuscrita de l’apèndix diu: «els fets històrics, revolucionaris s’han de tocar per sobre, i en canvi cal aprofundir en la vida quotidiana, afectiva i sobretot en la comèdia que representa».

La Suite francesa és una obra inacabada, però el conjunt de les dues partes està considerat la seva obra mestra. El retrat dels efectes de l’ocupació i la decadència social d’un país. Una mirada sobre l’amor i les relacions personals. El testimoni colpidor d’un període fosc de la història. Una reflexió moral sobre la guerra i la condició humana.

Irène Némirovsky va viure en un context que, per desgràcia, té ressò en la nostra època. L’antisemitisme, un virus maligne i secular, que té la missió de destruir, torna a actuar, sense complexos, en el nostre mon. Llegir autors com Némirovsky o com Stefan Zweig pot ajudar com a antídot contra les arrels del fanatisme i la intolerància. Llums i ombres pintades amb sinceritat i bellesa. Llegim-los: «No malbaratem l’or dels dies».