Pilar Arnau,
Mentre em resti un bri d’alè.
El Gall Editor, 2025.
El centenari del naixement de Josep Maria Llompart (1925-1993) és l’ocasió idònia perquè la historiadora i crítica literària Pilar Arnau publiqui Mentre em resti un bri d’alè (El Gall Editor, 2025), una biografia que, més que un retrat lineal, és una reivindicació explícita. Reivindicació, si avui encara cal, de la figura d’un intel·lectual que va assumir, amb constància tenaç i un compromís il·limitat, tots els papers de l’auca cultural i literària de la Mallorca de la segona meitat del segle XX. Arnau construeix un relat minuciós, vibrant i documentat que ressegueix els orígens de Llompart —amb una infantesa marcada pel pas per Galícia i un ambient familiar militar i castellanoparlant— i explica com, malgrat tot, va fer del català la seva llengua de creació i de servei al país.
Les pàgines dedicades a la seva formació a l’institut Ramon Llull i als estudis de notaria, mai no culminats, mostren un home que trobà la veritable vocació no en el dret, sinó en les lletres. La seva jornada dividida entre la feina de funcionari al matí i les hores consagrades a la literatura durant els capvespres és una metàfora exacta del seu caràcter: rigor, disciplina i passió innegociables. La biografia destaca també l’empremta que deixà a Papeles de Son Armadams, la revista que li permeté establir ponts amb l’avantguarda literària, i la tasca decisiva a l’Editorial Moll, des d’on contribuí a consolidar un cànon i donar veu a noves generacions. Autors com Antònia Vicens, Gabriel Janer Manila o Pau Faner deuen en bona part la seva projecció inicial a aquell director literari de mirada clara, criteri ferm i generositat inesgotable. A més de l’home de lletres, Arnau recupera el Llompart activista i gestor cultural: president de l’Obra Cultural Balear i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, impulsor incansable de projectes col·lectius i veu imprescindible en la normalització de la llengua i la cultura. Feiner, discret i d’una bonhomia reconeguda, Llompart mai no va defallir en la convicció que la literatura i la cultura havien d’estar sempre al servei del país.
Mentre em resti un bri d’alè és, per tant, molt més que una biografia: esdevé un homenatge lúcid, emotiu i necessari a un homenot —com diria Pla— que, des de la paraula i el compromís, es convertí en una figura cabdal de la cultura catalana contemporània. Arnau ens el retorna amb tota la seva humanitat, i ens recorda que la millor manera d’honorar-lo és continuar la seva feina: llegir, escriure i estimar la llengua i la cultura sense reserves.
