Alba Noguera,
Monument.
AdiA Edicions, 2025.
Sempre queda lloc per a la sorpresa i el desvetllament. Amb Monument (AdiA Edicions, 2025), Alba Noguera (Palma, 1997) irromp en el panorama literari amb una primera novel·la que desmenteix, des del primer paràgraf, qualsevol idea de debut. Hi ha en aquestes pàgines una maduresa de veu, una consciència del llenguatge i una precisió rítmica que només s’expliquen per una mirada literària profunda i molt treballada. Guardonada amb el Premi Antoni Vidal Ferrando de Santanyí, l’obra confirma l’aparició d’una autora que entén la narrativa com un espai on el pensament i la poesia poden confluir sense renunciar a la densitat emocional ni a la claredat del relat.
La protagonista, Duna-Blai —o Blai-Duna, en aquest revers constant de miralls que estructura la novel·la—, torna a l’illa, però no sabem si ho fa per retrobar-se o per desaparèixer. El seu retorn és també una fugida, una recerca obstinada d’allò que ja no existeix o que potser mai no va existir del tot. L’illa, amb els seus fars, les seves cales i les seves veus extingides, és més que un escenari: és un personatge que respira, que observa i que recorda. Les veus que acompanyen na Duna —la mare, les extraviades, na Cel, Nosaltres— construeixen un cor polifònic que interroga la identitat i la pertinença, però també la descomposició d’una col·lectivitat que s’ha anat esborrant sota la modernitat turística i la desmemòria. Noguera escriu des de la ferida i la tendresa, des del record d’una illa que ja no és paradís sinó absència. La seva prosa, d’una intensitat lírica excepcional, sap donar cos a allò intangible: la llum que declina, la veu que s’apaga, la memòria que resisteix.
Monument és, també, una reflexió sobre el llenguatge i la seva capacitat —o impossibilitat— per retenir el que fuig. Els somnis, les utopies, la necessitat de reconstruir un sentit col·lectiu apareixen com els últims espais possibles per a l’esperança. En aquest sentit, la novel·la dialoga amb una tradició insular que va de Blai Bonet a Vidal Ferrando, passant per Lucia Pietrelli o Antònia Vicens, però ho fa des d’una veu pròpia, contemporània, radicalment personal. D’una bellesa fosca i magnètica, Monument aconsegueix crear una atmosfera densa i alhora lluminosa, on tot sembla vibrar sota una calma aparent. És una primera novel·la madura, precisa, d’una intensitat sostinguda. Alba Noguera ha aixecat un monument a la paraula i al silenci, a la memòria i a la pèrdua. I ens deixa, inevitablement, amb ganes de més.