Els Cantos

Ezra Pound,
Els Cantos.
Traducció de Joan Antoni Cerrato.
Edicions de 1984, 2025.

Des de l’alba mateixa de la literatura, alguns llibres han assolit la categoria d’obra magna: La Ilíada i L’Odissea, atribuïdes a Homer, que funden el mite i el relat de l’aventura humana; Les mil-i-una nits, amb el seu teixit inacabable d’històries dins històries; El Decameró de Boccaccio, que eleva el relat breu a un art de la paraula i del desig; La Divina Comèdia de Dante, com a summa moral i poètica del món medieval; o A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, catedral de la memòria i de la consciència moderna. Cadascuna d’aquestes obres és una fita en la capacitat humana de pensar el món a través del llenguatge. En aquest llinatge de llibres totals, impossibles i fascinants, hi ocupa un lloc de privilegi Els Cantos d’Ezra Pound. Pound —poeta, editor, traductor, assagista, mentor d’altres veus cabdals com T.S. Eliot o James Joyce— és una de les figures més genials i alhora més conflictives del segle XX.

Els Cantos, que va començar a escriure a inicis del segle passat i no va donar per acabats fins poc abans de morir, constitueixen una de les aventures creatives més radicals de la modernitat. Durant més de cinquanta anys, Pound va anar bastint aquest immens poema en moviment, on conviuen fragments d’història, economia, política, filosofia i música, al costat d’una fascinant barreja de llengües: l’anglès, l’italià, el xinès, el provençal o el llatí, entre d’altres. La seva ambició era gairebé inabastable: condensar en vers la totalitat de l’experiència humana i, alhora, proposar un ordre moral i estètic alternatiu al caos del seu temps.

Fins ara, els lectors catalans havien pogut accedir a algunes traduccions parcials d’aquest monument poètic, entre les quals cal destacar la feina rigorosa i suggeridora de Francesc Parcerisas. Però és ara, amb la publicació a Edicions de 1984, amb un pròleg ben enriquidor de Jaume C. Pons Alorda, que tenim per primera vegada la versió completa d’Els Cantos —incloent-hi els Cantos pòstums—, gràcies a la tasca monumental de Joan Antoni Cerrato. El seu treball, d’una precisió filològica i d’una sensibilitat poètica admirables, fa possible l’accés a una obra que és alhora laberint i revelació.

Llegir Els Cantos en català és endinsar-se en una oració fragmentària que busca l’harmonia del món, un llarg cant d’amor i d’exili que encara avui dia ens interroga sobre el poder —i també el perill!— de la paraula poètica. Cal agrair sempre aquesta tasca immensa dels nostres traductors. Joan Antoni Cerrato, sens dubte, n’és un dels més destacats. Ha intentat traduir el Paradís, i ho ha aconseguit!