Començ aquest article amb dos objectius: d’una banda, homenatjar Josep M. Llompart, i d’altra, parlar de la biografia que li ha dedicat Pilar Arnau i Segarra, Mentre em resti un bri d’alè.
Encetat el mes de novembre d’enguany, 2025, centenari del naixement de Josep Maria Llompart, podem dir que els actes de commemoració que fins ara s’han fet, múltiples, diversos i arreu de l’illa, han estat a l’alçada de la seva significació. Perquè Llompart és un homenot a qui encara no havíem pagat, ni de bon tros, tot el que va fer per la nostra cultura, per la nostra llengua i, sobretot, per la nostra literatura. En aquest darrer aspecte, ni com a estudiós ni com a poeta. Per tant, els fastos de la societat civil i els organismes oficials eren necessaris per reivindicar i realçar la seva figura. I també obres com la de Pilar Arnau ben escrites, mengívoles, per mostrar-nos la humanitat i generositat de Llompart i, sobretot, la seva dimensió com activista i escriptor.
Anem primer a l’homenatge personal. He de confessar que Llompart fou el primer estudiós que em va fer conèixer i estimar la nostra literatura. M’explicaré. Jo vaig néixer en els anys foscos del franquisme i tota la meva educació inicial fou en castellà i a major glòria de Déu i d’Espanya (allò sí que era adoctrinamiento de bon de veres). En morir Franco, tenia tretze anys. Per aquella època els escolars no en sabíem res de la història de Mallorca. I menys encara de literatura mallorquina ni d’escriptors nostrats. Ni un borrall. Jo, aleshores, era alumne del col·legi Pius XII. En el centre, pioner en l’ensenyament de la nostra llengua, ja s’instituïren, en el curs següent a l’òbit del dictador, classes de català. Com és lògic (si més no, previsible) en un àmbit tan resclosit i una educació «nacional» com la que havíem patit, em vaig alinear amb els companys anticatalanistes o gonellistes. Curiosament, la meva conversió al catalanisme, com la de Sant Pau camí de Damasc, la dec a una peculiar revelació. Va caure en les meves mans, de manera fortuïta, el llibre La literatura moderna a les Balears de Josep M. Llompart. Jo, que ja tenia una certa dèria i passió per a la literatura, vaig voler llegir-lo de seguida. Pensava que aquell llibre, que pel títol era evident que parlava de literatura mallorquina, em donaria la clau per enfrontar-me als catalanistes. Evidentment, fou ben al contrari: vaig comprendre que els escriptors mallorquins usaven el català com a llengua literària, igual que els extremenys o els andalusos usen el castellà. I vaig gaudir de la selecció dels poemes de Joan Alcover, de Costa i Llobera, i de Rosselló-Pòrcel. Amb Mossèn Alcover vaig recordar les rondalles que el meu padrí em contava quan era nin; i amb Salvador Galmés vaig descobrir que es podien escriure magnífiques narracions en llengua pròpia. Vaig esbrinar, de sobte, que existia una riquíssima literatura illenca en català i que me l’havien ocultat durant tots aquells anys d’ensenyament. Amb aquest llibre, als catorze anys, vaig començar a conèixer els escriptors i les obres més importants de la nostra literatura dels segles XIX i XX. Encara conservo l’exemplar, molt fatigat per l’ús, i li tenc una gran estimació. Em va mostrar un món que desconeixia i em va fer considerar la nostra llengua des d’una nova perspectiva. El llibre de Llompart i les classes de na Tonina Canyelles foren el meu primer contacte amb les nostres lletres en una època que, excepte per una minoria culta, eren del tot desconegudes.
És lògic, per tant, que, com el primer amor, sempre hagi sentit una estimació especial pels estudis literaris de Josep M. Llompart. Estimació que va créixer amb els anys quan vaig llegir, posteriorment, llibres com La narrativa a les Illes Balears, Els nostres escriptors i El llac i la flama. Ah, i molts de la infinitat de pròlegs que va escriure per a tots els escriptors de l’època que li’n sol·licitaven. Som conscient que la meva labor de crític o estudiós no hauria existit sense la lectura de les obres assagístiques de Llompart. Ha estat una font d’inspiració i un estímul perquè em dedicàs a treballar sobre els escriptors nostrats. Em despertà l’interès per a la investigació i estudi dels autors illencs, i així ho he fet (amb no gaire soroll però sí d’una manera ferma i laboriosa) durant prop de trenta anys.
I ara, després d’aquesta mena de confessió d’un adolescent de casa humil, anem a parlar del llibre de Pilar Arnau. Primer cal dir que la doctora Arnau és una de les grans especialistes en Josep M. Llompart: s’ha fet càrrec de l’edició d’Articles i traduccions a Papeles de Son Armadans (1956-1961), els dos volums de Selecció de pròlegs i de Diàlegs entre tres. Cartes de Pau Faner, Josep M. Llompart I Francesc de B. Moll, i per tant coneix molt bé el territori pel qual transita.
El títol de la biografia prové del llibre Retòrica i Poètica, del 1982, en el qual Llompart explicita, al pròleg del primer volum, que «forma part de la història d’un sacrifici, d’una obligada, i vull creure que també eficaç, pèrdua del meu temps. I d’una ferma voluntat de servei a la cultura dels Països Catalans. Sacrifici i pèrdua de temps que —no cal dir-ho— repetiré sempre que calgui, i voluntat de servei que mai no em mancarà mentre em resti un bri d’alè». Tot un enunciat de fets i d’intencions que és en definitiva el que descriu el llibre d’Arnau.
El primer element destacable de Mentre em quedi un bri d’alè és l’estructura: està perfectament compartimentat, de manera que qui vulgui seguir amb un fil cronològic els fets i la vida de Llompart pot fer-ho; i si algú està interessat en una època, una faceta o en un aspecte biogràfic particular (com podria ser l’època universitària, l’etapa a l’editorial Moll o l’enemistat literària amb Baltasar Porcel) resulta molt fàcil accedir-hi perquè cada capítol es pot llegir autònomament. Evidentment l’obra funciona com un tot, però permet una lectura amena de cada una de les parts.
Una altra de les virtuts és que les fonts són essencialment les del mateix Llompart i Encarnació Vinyes (la seva esposa després de més de dotze anys de nuviatge). No es tracta d’una biografia erudita i ni de recerca primfilada. És exhaustiva, però no pretén esgotar el tema. Segueix les directrius de la vida i obra de Llompart i explica tot allò que és imprescindible per entendre i conèixer com era i què va fer, però no es perd en detalls ni en fets biogràfics menuts.
Compleix els propòsits de l’autora: abasta la vida sencera del biografiat, és fàcil de llegir i conté molta informació sobre el context. Podem resseguir les passes biogràfiques de Llompart, però també ens proporciona informació dels reculls poètics, de les obres assagístiques i també de totes les activitats en defensa del país, de la llengua i la cultura en les quals participà, i sempre amb textos de l’escriptor que demostren tot allò que va afirmant o posant de relleu.
Hi ha molts de capítols destacables, com els que se centren en la seva activitat política i ideològica en els darrers anys del franquisme i durant la Transició, però a mi m’ha interessat especialment la tasca al front de l’Editorial Moll, en la qual Llompart desplegà el gust per la bona literatura i donà veu a les noves generacions, especialment a la dels anys 70. La consolidació de joves escriptors com Antònia Vicens, Gabriel Janer Manila o Pau Faner no s’entendria sense el seu ajut i el seu suport.
A més del poeta i assagista, Arnau analitza l’activitat de Llompart com activista i gestor cultural: a més de president de l’Obra Cultural Balear i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, es convertí en defensor i altaveu de totes aquelles iniciatives que fomentaven la llengua i la cultura catalanes. Un home que va fer una feina intensa al servei del nostre país. Fins al seu darrer bri d’alè.
