Gabriele Münter: el dictat dels pinzells

Fa pocs dies que s’ha estrenat a Barcelona amb una discreció absoluta un film interessant, Münter&Kandinsky, dirigida per Markus Rosenmüller. Un biopic sobre la pintora expressionista, Gabrielle Münter (1877-1962), bastant eclipsada per la seva relació amb el pintor rus Vassily Kandinsky, mestre al principi i amant després durant més de deu anys. Hi veiem les dues passions de la vida de l’artista, la pintura en primer lloc i l’amor que anava de bracet amb la comunicació artística establerta entre tots dos. Ens mostra la voluntat innata que tenia ella per a la creació i el fracàs amorós que l’ensorra, i com se’n surt, gràcies a la voluntat, l’esforç i l’ajuda dels companys més devots, els pinzells. El gust per la vida i la confiança extraviada tornaran a lloc gràcies a la pintura, l’experimentació, els colors i el traç.

Münter es movia com peix a l’aigua en el dibuix, pintava, i era molt hàbil en l’àmbit de la fotografia. Precursora de l’expressionisme i cofundadora del grup Der Blaue Reiter (El genet blau) forma part del conjunt de dones artistes oblidades o poc reconegudes per la història oficial de l’art. La dona ha estat motiu de representació artística des de sempre, però com a objecte vist des de la perspectiva masculina. El pas a ser valorada com a subjecte ha trigat segles. Creava des de l’anonimat o bé rere un pseudònim. L’art medieval, renaixentista i barroc ocultava les dones, els artistes eren exclusivament homes. Ara els museus, conscients del fet, intenten esmenar l’error i s’afanyen a mostrar l’obra d’unes creadores que han contribuït al patrimoni de la història de l’art, des de l’ombra. I així, de mica en mica, anem descobrint noms femenins importants que han viscut colgats per la pols dels dies en golfes, soterranis i magatzems.

L’obra de Münter forma part de col·leccions permanents en museus com el Lenbachhaus de Múnic –ella en va fer donació el 1957–, el MOMA de Nova York, el National Museum of Women in the Arts de Washington, el Museu d’Art Moderne de París, i el Museu Thyssen de Madrid. A Múnic i a París el 2017 i el 2019, s’hi van fer retrospectives. El Museu Leopold de Viena l’ha reivindicada com una part essencial de l’expressionisme alemany, en una exposició el 2023. I el Museu Thyssen, la tardor del 2024, el catàleg de la qual conté l’essencial de la seva feina artística. A Barcelona no hem tingut tanta sort. Cap exposició antològica. Res. Per aquests verals sembla que es promocioni la buidor del desert.

El dibuix. Gabriele –Ella per als amics– va néixer el 1877 a Berlín, en una família acomodada. Amb un talent natural per al dibuix, sempre tenia el llapis i el quadern a punt. La necessitat de traçar un esbós de tot allò que li agradava era constant. La família, de tarannà liberal, donava suport a les seves inclinacions artístiques. Els pares, tot i ser alemanys, havien emigrat als Estats Units. S’hi van casar i el 1846 van tornar a Europa. Els quatre fills van néixer a Alemanya, però el vincle amb els parents d’Amèrica no va desaparèixer. A casa la influència de les dues cultures era constant. La mare, que havia arribat a Amèrica de nena, mai no es va adaptar a l’estil de vida germànic i va encomanar als fills a través d’històries i lectures l’amor pel país americà.

Amèrica: els orígens. La Kodak. Quan tenia 20 anys, el setembre de 1898, dos mesos després de la mort de la mare –el pare també havia traspassat–, amb la gemana gran van agafar un vaixell per anar a l’altra banda de l’oceà, cercant les arrels americanes. Durant dos anys van recórrer Nova York, Missouri, Arkansas i Texas. Un viatge decisiu.

Estats Units en aquell moment era un país atractiu per a una noia amb ànsies de llibertat. La publicitat mostrava la imatge d’una dona alliberada per la manera de vestir i de moure’s. L’aparició de la New Woman era un fet. Les portades de les revistes n’anaven plenes. Allà descobreix la novetat de la fotografia. A Europa era un àmbit restringit perquè la màquina i el revelat eren cars. A Amèrica era més popular gràcies a la comercialització el 1888 de la primera màquina portàtil. La Kodak s’anunciava relacionada amb una noia moderna, independent i viatgera, la Kodak Girl. Münter venia d’una educació més liberal que la comuna a l’època, anava amb bicicleta, fumava, llegia llibres polèmics, no aspirava al matrimoni i era capaç d’agafar la maleta sense un home al costat. La fotografia la va captivar i, de seguida, va esdevenir-ne amateur. La facilitat per fer enquadraments precisos, tenint en compte la llum i les distàncies evidenciaven un bon domini de la tècnica. Era una autodidacta amb talent natural per a aquell art. Amb tot, sembla que fins el 1990 els crítics no han valorat la importància d’aquelles fotografies. Que l’experimentació durant aquells anys va influir posteriorment en les composicions pictòriques és un reconeixement tardà. Des del descobriment inicial del nou mitjà, ella hi va tenir un lligam molt estret i quan viatjava o quan vivia un esdeveniment important, sempre usava la màquina per captar l’instant. Hi ha fotografies dels seus viatges per Amèrica, Europa i Africa i de moments rellevants en excursions, i amb exposicions i artistes. Se’n conserven unes 400.

La pintura. A la suma del dibuix i la fotografia hi afegirà la pintura. El 1901 Gabrielle torna a Alemanya, a Múnic. Sap que vol ser artista. Com que les dones no eren acceptades per l’Acadèmia, es va incscriure en l’escola creada per la Unió de Dones Artistes, però era un ensenyament massa banal i poc engrescador i el 1902 va entrar a l’escola Phalanx, fundada per Kandinsky el 1901 –hi havia una escola i una associació d’artistes, totes dues amb el mateix nom, creades per ell–. Tot i que l’escultura i el gravat també l’atreien, les classes de pintura tindran un pes molt superior. De seguida comença a pintar olis i participa en les sortides per pintar «a plein air», organitzades pel professor rus. L’atracció personal i intel·lectual era mútua i aviat es va consolidar una profunda relació sentimental. Ell era onze anys més gran que ella i era casat –amb una seva cosina germana molt jove– i volia discreció. Malgrat els remordiments de l’inici, aquesta relació sentimental duraria més de deu anys amb períodes intensos i allunyaments per discrepàncies de caràcter i decisions sobtades. Ell, enlluernat per la deixeble jove, atractiva i intel·ligent, li va prometre el blau infinit. Ella va trigar anys a aprendre amb dolor que la promesa del paradís té, a tot estirar, la durada d’un solo de violí. Ell ho volia tot sense renunciar a res, l’esposa a casa i l’amant entre els pinzells. Ella no acceptava viure una relació amorosa en secret. Era valenta, sabia què sentia i no acceptava la hipocresia social. El conflicte era servit. Aquella relació per a ell significava un daltabaix en el seu ordre establert, però no la podia deixar. Dir com va fer després que era «neurastènica» entra dins dels paràmetres típics propis del mascle alfa. Una relació d’igualtat era difícil per a un home acostumat a tenir sempre dones més joves, devotes i servicials, contentes de fer la vida fàcil al geni. No és l ́únic cas conegut.

Com a pintor, ell l’encoratja a canviar l’estil naturalista i adoptar un llenguatge més simplificat i expressiu. Deixarà d’usar l’espàtula per pintar estructures impressionistes i evolucionarà amb els consells d’ell. Li farà veure com pot canviar l’ús del color. Els consells artístics encaixaven plenament amb el tarannà artístic de Münter. Kandinsky aviat li dirà que poc més li pot ensenyar; que ella té un gran potencial interior, i que la seva obra provoca vibracions de l’ànima. Per a Kandinsky «l’ànima és el piano de moltes cordes». Si bé la influència del pintor rus va ser molt important, de fet, és innegable, també ho és que ella tenia un impuls creador original propi i el va anar desenvolupant sense límits durant els vuitanta-cinc anys que va viure.

Tot i que l’ambient artístic de Múnic en aquell moment era equivalent al de París, l’escola Phalanx va haver de tancar a finals de 1903 i ells van emprendre un viatge per Europa, amb tornades intermitents a Alemanya. Quatre mesos a Tunísia, retorn i nou viatge la primavera de 1905, Palerm, Nàpols, Florència, Verona. I a l’hivern estada a la Riviera Italiana. El 1906 viuran un any prop de París, a Sévres. Ella s’està en una fonda i s’inscriu en l’Académie de Le Grande Chaumière. Admira l’obra de Van Gogh, Gauguin i el fauvisme, amb Matisse en primer lloc. El seu estil va anar evolucionant cap a una identitat pròpia definida pels colors plans, molt delimitats. En una entrevista anys a venir dirà : «Extrec els aspectes més expressius de la realitat i els represento amb senzillesa, sense additius». L’amor a l’essencial és la divisa imprescindible. Per a ella la pintura no era un mirall de la realitat. La necessitat interior guia l’artista i l’estat d’ànim no sempre és el mateix. Formes i colors no copien el que veu l’ull, sinó que tradueixen el que precep l’ànima de l’artista. La pintura reflecteix l’extracte allò que capta l’interior de l’artista de forma gairebé abstracta. A partir de 1908 hi haurà una ruptura d’estil. L’esforç per la reducció serà evident. Un moment clau de la seva evolució artística cap a l’expressionisme.

Una casa a Murnau: refugi i inspiració. De tornada a Múnic el 1909 amb una herència rebuda va comprar la casa de Murnau, al peu dels Alps bavaresos, entre muntanyes i aigua, amb cases vistoses de colors vius, a la dreta del riu Staffelsee, el centre de la Terra Blava. L’art popular i la tècnica tradicional de pintures sobre vidre, pròpia d’aquella zona, la captiven. La simplificació formal cada vegada serà més evident i els colors intensos i agosarats amb contorns foscos dominants.

Havia trobat el seu lloc. Una casa per viure-hi, per pintar, per compartir l’amor amb el pintor rus i alhora centre de reunió creatiu amb altres artistes. «A Murnau vaig trobar la meva pròpia forma de pintar». «La casa russa» com era coneguda popularment va ser el punt de trobada decisiu per als artistes avantguardistes alemanys del moment. Allà van néixer projectes com la Nova Associació d’Artistes de Múnic, el 1909, que es crea a partir de la iniciativa de tres parelles, dues de pintors Kandinsky–Münter, Alexej Jawlensky–Marianne Werefkin i una de compositor i cantant, els Hartmann. La pintura i la música anaven de la mà en l’experimentació. Kandinsky tenia una ment sinestèsica. L’any 1910 és un any molt productiu amb una creativitat intensa. Decoren les parets de la casa i els mobles amb pintures pròpies. Hi col·loquen la col·lecció art popular, donen al espai una visió màgica, amb colors destacats i originals.

Kandinsky, l’any següent, el 1911 reescriu amb l’ajuda de Gabriele el seu assaig Sobre l’espiritual en l’art, primer rebutjat pels editors I finalment acceptat. Un text teòric fonamental. Les idees que desenvolupa en aquest llibre seran el germen del futur Der Blaue Reiter (El genet blau), almanac (1912) que donarà publicitat a les noves idees sobre l’art expressionista alemany. Münter va ser també cofundadora d’aquest grup internacional, format per russos, francesos i alemanys, –Kandinsky, Münter, Paul Klee, Franz Marc, August Macke, Alexei von Jawlensky, Marianne von Werefkin i alguns altres–, que va revolucionar la definició de l’art, tot explorant-ne les dimensions espirituals i posant èmfasi en l’abstracció, els símbols i els senyals expressius. Les dones com Gabriele i Marianne hi van exercir un rol destacat. El mateix any 1911 Kandinsky es divorcia de la seva dona, però continua amb la seva habitual indecisió sentimental. No es casarà amb Gabriele, però ella encara hi confia.

La Guerra del 14: l’exili. La Primera Guerra Mundial, una interrupció imprevista i sobtada, provoca una separació que serà definitiva. Ell serà expulsat del territori alemany perquè és ciutadà rus i se’n torna a Rússia. Ella, a Suècia i Dinamarca. Es veuen per última vegada el 1916 a Estocolm. Ell té clar que és hora de partir peres, però calla. Al seu país ja ha conegut Nina. Gabriele trigarà a saber-ho. Desapareix, no respon les seves cartes. Fins que un dia l’atzar li fa saber que ell s’ha casat a Moscou. El daltabaix anímic és considerable. L’any 1922 ell tornarà a Alemanya amb la jove Nina. Ell té 50 anys, Nina en té 18. Gropius el convida a fer de professor a la Bauhaus. S’hi estarà fins el tancament de la institució per ordres de Hitler, l’any 33. En l’entremig, ella pinta nombrosos retrats i exposa a Copenhaguen. No tornarà a Alemanya fins el 1920. Viurà entre Múnic, Colònia i Murnau. Pateix una crisi profunda, de la qual se’n sortirà amb molta voluntat gràcies a la pintura. Entre els anys 20 i 30 dibuixa molt. I a partir del 1925 torna a pintar amb un estil més proper a l’abstracció.

L’any 27 coneixerà Johannes Eichner, filòsof i historiador de l’art, a Berlin. Ell serà el nou company definitiu amb qui podrà compartir amor i inquietuds artístiques. Un estímul, un conseller i un organitzador d’exposicions, tot i no viure a Murnau amb ella fins l’any 36. Des de l’any 31, Gabriele ja s’hi havia instal·lat definitivament. La dècada dels 30 serà la més productiva. L’arribada del nazisme la retira de la vida pública i es dedica pintar en solitud. La seva pintura formava part de «l’art degenerat» i no podia fer exposicions ni tenir vida pública. La casa de Murnau a més de refugi, també serà l’amagatall perfecte per salvar els quadres del grup «el Genet Blau» de les urpes de la persecució nazi.

Més de 80 quadres rescatats, de Kandinsky, d’ella i d’altres artistes del grup, que l’any 57 la pintora donarà al museu Lenbachaus de Múnic. El mateix any li concedeixen la Medalla d’Or de la ciuat i la gran Creu de l’Ordre del Mèrit de la República Federal alemanya. Tenia 80 anys. Murnau va ser l’última etapa d’una vida intensa i prolífica fins a la mort, el 19 de maig de 1962.

La pintura de Münter és un plaer visual sostingut, Ens fascina el traç, la pinzellada i l’ús agosarat dels colors per donar una dimensió suggerent i singular de la realitat: els camins, el llac blau, el llac gris, la natura morta davant la casa groga, les imatges nocturnes, els retrats de dones que fumen, que llegeixen, que escriuren, que pensen, o una dona sola, –ella–, d’esquena a l’espectador, que té parat l’esmorzar davant una finestra, on s’insinua el diàleg mut amb els ocells de l’exterior. Un estil íntim i molt personal. En una entrevista l’any 48 Münter afirmava amb rotunditat: «Continuo pintant com em dicten els pinzells».