Jordi Pàmias,
La claror de la neu.
Pagès editors, 2025.
Amb aquesta primera incursió en la novel·la, Jordi Pàmias, un dels grans poetes catalans del darrer segle, ens ofereix una obra d’una maduresa i d’una profunditat poètica excepcionals A La claror de la neu (Pagès editors, 2025), el lector hi reconeix de seguida la seva mà de mestre del llenguatge: la prosa flueix amb una musicalitat continguda, una cadència que sembla venir del vers, i un gust per la imatge i el detall que converteix cada pàgina en un exercici d’estil ple de vida.
L’obra s’estructura en tres parts —Issauna, Bonaire i El retorn—, que marquen un recorregut vital i simbòlic. A Issauna, Pàmias dibuixa amb precisió la infantesa d’en Lluís, fill únic d’una família humil, que creix en un poble impregnat de les ombres del franquisme. Entre cartilles de racionament, processons i jocs de carrer, el nin aprèn a mirar el món amb una curiositat ferida. La pobresa material i la duresa del treball dels pares conviuen amb la descoberta dels llibres, de la imaginació i del desig de transcendir aquell univers limitat. Hi ha en aquestes pàgines una veritat i una tendresa que remeten als grans relats de formació, amb una mirada lírica que engrandeix cada capítol.
A Bonaire, el nen s’ha fet adult. En Lluís és professor d’història i la seva dona, la Rosa, dona catequesi; viuen entre la rutina, les converses intel·lectuals i les transformacions morals i polítiques de la segona meitat del segle XX. La novel·la s’endinsa en les inquietuds d’una generació que va viure la repressió i el desencís, les esperances d’un país i les fractures íntimes del matrimoni. Hi ha moments d’una gran densitat emocional: la confessió d’un amic sobre la seva sexualitat, la mirada dels fills davant els canvis socials, el pas del temps que tot ho erosiona.
Finalment, El retorn tanca el cercle: en Lluís torna al poble natal, al lloc on tot va començar. És un retorn físic i espiritual, una reconciliació amb la memòria i amb allò que la vida li ha donat i que també li ha pres. Pàmias converteix aquest retorn en una metàfora sobre el temps i la identitat, sobre la necessitat de tornar per poder comprendre. El que fa d’aquesta novel·la una peça literària de primera és, sens dubte, la seva llengua: precisa, viva, amb una bellesa serena. Pàmias escriu amb l’ofici del poeta i la saviesa del qui ha après a escoltar el silenci. El resultat és una obra emocionant, plena de veritat humana, que confirma que la bona literatura —sigui en vers o en prosa— neix sempre d’una mateixa font: la mirada lúcida i compassiva sobre la vida.
