Antoni Vidal Ferrando,
Entre dues fosques.
Proa, 2025.
Hi ha llibres que s’esperen amb la força del desig. Llibres que, fins i tot abans de llegir-los, ja ens parlen i estimulen. Entre dues fosques (Proa, 2025), el nou llibre d’Antoni Vidal Ferrando, segueix confirmant amb una nitidesa admirable la singularitat d’una veu que ja és imprescindible en la poesia catalana contemporània. El poeta de Santanyí torna a desplegar aquí els signes inconfusibles de la seva poètica: un lirisme d’alta precisió, condensat i alhora d’una potència evocadora fulgurant; un lèxic sensual, exuberant, que transforma cada poema en una cambra viva on vibren els instruments de música, les plantes i les flors, els ocells i tots els símbols que habiten des de fa dècades el seu univers.
El llibre parteix de la casa d’abans, d’un passat que es va esvaint com un incendi antic i que, tanmateix, continua significant refugi i llindar. A través d’aquests espais estimats, gairebé abolits, Vidal Ferrando articula una mirada retrospectiva que no cau mai en la nostàlgia buida, sinó que interroga el present amb lucidesa i una certa desolació. Davant un món que de cada vegada és més agre, més feixuc, el poeta exercita la memòria com a forma de resistència i d’afirmació moral. Aquest gest resistent conviu amb una altra de les línies mestres del llibre: el diàleg amb altres tradicions literàries. Els ecos de Rulfo, Faulkner, García Márquez, Baudelaire, Woolf, Proust o Yourcenar, entre d’altres, apareixen com presències subtils, sovint fantasmals, que amplien els horitzons del poema i permeten a l’autor situar la seva experiència íntima en una cartografia universal. No és una exhibició erudita, sinó un impuls natural: la poesia com a conversa infinita entre èpoques i continents.
En aquesta travessa entre llums i ombres, Entre dues fosques insisteix en un dels contrasts essencials de l’obra de Vidal Ferrando: la bellesa convulsiva del món enfront de la seva brutalitat. De cada paisatge, d’ara o del passat, emergeix una llum que es defensa de la tenebra, com en aquests versos que sintetitzen la força del llibre: «S’alcen tempestes dels fulls dels calendaris / i de cada mirall, de cada perla, / escomeses d’animals carnissers». Aquí la poesia esdevé alerta i desvetllament, però també un espai de redempció. Amb Entre dues fosques, Vidal Ferrando continua alçant, llibre rere llibre, un veritable monument poètic. Una obra que, fidel a si mateixa i alhora sempre en constant renovació, evidencia que la poesia pot ser encara una forma de supervivència, de bellesa i de coneixement enmig d’un món convuls.
