Antoni Xumet Rosselló,
La justa mesura del fred.
Cafè Central, 2025.
Hi ha llibres que arriben com una alenada d’oxigen vivificant. Amb un respir lent i pausat que ens convida a la reflexió i la celebració, com una mena de tast que ens esperoneja. La justa mesura del fred, d’Antoni Xumet Rosselló, és una fita singular dins la poesia catalana contemporània. Publicat enguany a la prestigiosa col·lecció Cafè Central, el volum reuneix La nuesa i el verí, Estígia i l’inèdit Les fulles lentes, i consolida una trajectòria que ha fet de la contenció i de la intensitat una forma molt singular d’art. Xumet no practica només un estil: formula un gènere propi, el sibaritisme poètic, on cada peça és un objecte delicadament elaborat, decantat fins a extreure’n l’essència primordial.
Els seus poemes, sovint reduïts a un o dos versos, funcionen com espurnes que il·luminen cambres interiors. Les proses poètiques, en canvi, s’expandeixen en un lirisme enlluernador, com si el poeta respiràs més llargament per explorar els plecs més profunds de l’experiència. Entre aquests dos registres, Xumet construeix un territori d’altíssima precisió verbal i emocional, on el lector avança amb la sensació d’entrar en una intimitat que tanmateix és universal. Els temes que travessen el llibre són d’una densitat simbòlica poderosa: el rostre infinit de la mort, el diàleg amb els presents i els absents, la intuïció d’altres realitats poètiques que s’insinuen des d’una frontera permeable. I, sobretot, les cendres, l’element que condensa la doble natura de pèrdua i de fundació. En el poeta, les cendres no són només allò que resta després de la combustió, sinó el material amb què es reconstrueix una identitat possible, personal, intransferible. Poques obres recents han sabut fer d’aquest símbol una matriu tan fecunda de sentit.
Amb imatges refulgents i comparacions de ressonància metafísica, l’autor ha bastit un corpus discret però d’altíssima volada, sempre lluny de qualsevol estridència. Les sentències que esquitxen el volum —«La terra d’un / no és allà on neix / sinó el lloc on l’esperen» o «Tot allò / que les paraules / destrueixen / i que el silenci / no restaura»— funcionen com pedres angulars d’una poètica que exigeix veritat, i sobretot risc i contenció. Xumet és dels que saben que la paraula només val quan està tocada per un moviment interior autèntic, per un batec que no admet impostures. La justa mesura del fred confirma, així, que poetes com ell fan més ample —i més autèntic i veritable— el lloc on ens esperen les paraules. Teresa Pascual ens ho certifica al magnífic epíleg.