Per context històric i cultural Joan Palou s’insereix a la primera generació mallorquina de la Renaixença. Havia nat a la mateixa dècada que Josep Lluís Pons i Gallarza, Marian Aguiló, Pere d’Alcàntara Penya, Jeroni Rosselló i Guillem Forteza. Té, com ells, un fort esperit romàntic i un viu interés per la dignificació de la història i la cultura pròpies.
L’obra literària de Joan Palou i Coll s’encabeix en dos gèneres: el teatre i la poesia. Va escriure tres drames històrics (de l’època medieval catalana), una comèdia i dues peces curtes en un acte, totes en castellà i en vers. Quant a lírica, unes setanta composicions, entre les quals destaquen dos poemes llargs de tema mallorquí («Sóller» i «Miramar») i tretze poemes en llengua catalana.
Podem diferenciar clarament dues etapes en la seva producció:
1a etapa (1846-1866): època de gran fecunditat literària. Va conrear poesia lírica i narrativa, i també teatre, que es va acabar convertint en el més important de la seva producció. Va escriure sis peces dramàtiques entre 1854 i 1866, de les quals tres van ser publicades i representades.
2a etapa (1867-1906): abandonà gairebé totalment la creació literària i es dedicà a l'activitat privada com a notari i a la pública com a polític. En aquesta etapa sols va escriure poesia i de manera intermitent i escassa.
Poesia
Quant a la poesia escrita en castellà, dir que bona part roman inèdita. En vida sols va publicar mitja dotzena de poemes esparsos a diferents revistes i antologies. El 1907, pòstumament, Joan L. Estelrich edità un Cancionero a D. Juan Palou y Coll. Estudio crítico y biográfico, que aplega tretze poemes en castellà, escrits entre 1848 i 1852, i dos en català. La majoria dels poemes inèdits són d’estètica romàntica amb influx evident de José Zorrilla. També hi ha un text titulat «Ausiàs March. Cantos de Amor», que és una traducció en prosa de vuit Cants del poeta valencià, que es convertí també en el personatge principal del seu drama La espada y el laúd.
Quant a la poesia en català, jo vaig publicar a Lluc l’article la «Poesia inèdita en català de Joan Palou i Coll» (núm. 824-825, 2001, que es pot consultar aquí), amb una transcripció de tots els poemes, i «Sóller i Miramar, dos poemes de Joan Palou i Coll» (830-831, 2002, que podeu consultar aquí). Per tant, aquí ens limitarem a fer una síntesi d’aquests dos articles.
Dels poemes en llengua catalana dir que gairebé tots són de circumstàncies o d’ocasió. Els dos publicats per J.L. Estelrich són poemes fets per l’aniversari del seu oncle el dia de sant Antoni de 1860 i 1861. La majoria dels altres onze no duen data, però sembla foren escrits entre 1861 i 1886. Són poemes fets sense alta exigència poètica, però no deixen de ser un document interessant per demostrar que els escriptors mallorquins, a l’època de la Renaixença, fins i tot aquells que van realitzar les seves millors obres en castellà, es van sentir temptats d’escriure en llegua pròpia. Foren els anys de la recuperació de les nostres lletres i dels trets d’identitat propis, i l’esperit d’aquest moviment va impregnar la literatura de l’època i va afectar profundament a tots els escriptors illencs. Així que influït sens dubte per l’ambient literari i pels seus amics, Jeroni Rosselló i Pere d’Alcàntara Penya, es va decidir a usar també el català com a llengua literària. Cal dir, això sí, que no usa els temes predilectes de la Renaixença (Patria, Fides, Amor), sinó que escriu sobre coses properes, quotidianes, i es troba més a prop del costumisme que de la idealització romàntica. Uns poemes són d’afalagament, com els dedicats al seu oncle, altres de delectança, que ens mostren l’ambient de bauxes i sopars de la classe burgesa a la qual pertanyia. També n’hi ha que tenen un caire polític i d’altres, burlescs, sobre personatges o costums de l’època.
Quant al poema «Sóller» (el vaig reproduir al setmanari Sóller (24.12.1999) i a l’article abans citat de la revista Lluc), està datat per juliol de 1861 i és una composició de 138 versos, de tall romàntic, que té com eix central Sóller i el seu paisatge. Porta com a encapçalament una citació un vers d’Ausiàs March. «Miramar» es va publicar al volum Homenage al beato Raimundo Lulio (Establecimiento Tipográfico de José Gelabert, 1877) i existeix també una edició moderna, facsímil, publicada por Edicions Cort el 1996. És un poema escrit el 1876, consta de 373 versos, de caràcter eminentment líric. La figura de Ramon Llull, l’element central de la composició, queda una mica difuminat per la descripció exuberant de la natura i del paisatge de la serra de Tramuntana.
Teatre
Joan Palou escriví un total de sis obres dramàtiques entre 1854 y 1866, totes en vers. Tres quedaren inèdites: Una broma improvisada (1854), peça humorística en un acte, representada dia 29 desembre 1854 al Circulo Mallorquín de Palma. Excepciones (1856), comèdia en tres actes de la qual no en coneixem cap representació; i La cruz de la redención (1859), lloa en un acte, estrenada dia 25 gener 1860 al Teatro del Circo, de Madrid. Tres foren publicades i representades: La campana de la Almudaina (1859), La espada y el laúd (1865) y Don Pedro del Puñalet (1900). A les tres tracta els mateixos temes d’exaltació del passat medieval català que els primers poetes illencs de la Renaixença. Com afirma Joan Mas i Vives: «els seus drames, en la història del teatre a Mallorca, representen la cota més alta en el camí de la recuperació de la nostra realitat històrica i cultural».
La campana de l’Almudaina
Composició i estrena
La gestació de La campana de l'Almudaina va ser àrdua i lenta. Quan Joan Palou i Jeroni Rosselló eren estudiants a Barcelona —a mitjans de 1840—, passejaven un dia pel barri del Call i el lul·lista li va mostrar els vestigis del Castell Nou i li va dir que allà hi havia romàs captiu l'infant Don Jaume. Després d'haver estat derrotat i mort el seu pare, el rei Jaume III, a la batalla de Llucmajor (1349), l’infant fou capturat per Pere IV el Cerimoniós o del Punyalet, i empresonat primer en el castell de Xàtiva i, llavors, en el de Barcelona. Don Jaume va aconseguir fugir de les urpes de Pere IV, després de dotze anys de captiveri, i es va refugiar a Nàpols. Joan Palou se sentí atret pel personatge i imaginà què hauria passat si, en comptes de dirigir-se a Itàlia, hagués tornat a Mallorca per recuperar la corona que li pertanyia. Aquest és, en realitat, el germen del drama. Més que un anacronisme com s'ha dit, parteix de pressupostos històrics falsos. L'acció transcorre en 1362, any en què realment es va produir la fuita de Don Jaume, però aquest no va tornar a l'illa ni va ser coronat rei com ocorre a l’obra de Joan Palou. De la mateixa manera, Dona Constança, la seva mare, personatge central del drama, havia mort alguns anys abans, encara que a l'obra utilitzi el recurs que la seva mort va ser només un rumor infundat. Així, doncs, adultera la realitat històrica per acomodar-la a la seva fantasia romàntica. No construeix el drama basant-se en els fets històrics esdevinguts sinó en fets imaginats.
Des d'aquell moment, la història inventada del retorn de l’infant a Mallorca i la coronació com Jaume IV el va obsessionar fins que va aconseguir convertir-la en drama. Després de l'èxit d'Una broma improvisada, escrita el 1854, va començar a treballar en aquest drama que feia temps que li voltava pel cap. Al principi va titular-lo Una corona de espinas. De fet, es coneixen dues versions: la titulada Una corona de espines, de quatre actes, i la definitiva, La campana de l'Almudaina, amb tres actes.
Convençut que l'única manera que l’obra fos reconeguda era estrenar-la a la capital, es va dirigir a Madrid a principis de l'any 1858. Allà amb l'ajut d'alguns amics com l'actor Fernando Osorio i el dramaturg Luis Eguilaz, va aconseguir que José Valero acceptés la possibilitat de representar-lo amb la seva companyia. Com es pot llegir al seu diari manuscrit, el dia 29 de desembre de 1858 Joan Palou va creure que, per fi, després de tants contratemps, se li havien obert les portes: «mi amigo D. Fernando Osorio á las 10 de la noche en su cuarto de vestir en el teatro del Príncipe en el segundo intermedio del drama Un cura de aldea de D. Enrique Pérez Escrich me dijo en presencia de este que mi drama Una corona de espinas quedaba admitido por la empresa de dicho teatro.» Des d’aleshores el desassossec de Joan Palou aniria en augment en veure que transcorria el temps i Valero no acabava de decidir-se a estrenar-lo. Com que l'obra no acabava de convèncer alguns actors de la companyia, l’estrena va ser novament ajornada. Joan Palou, conscient que seves diligències resultaven infructuoses, va resoldre tornar a la illa per maig. Uns mesos després, Valero es va decidir a portar-la a escena. El 3 de novembre La campana de l'Almudaina —que va ser el títol definitiu per suggeriment de Luis Eguilaz— va ser estrenada al Teatro Circo, amb un triomf espectacular.
En les cartes al seu oncle D. Antonio Coll datades a Madrid entre els dies 8 de novembre i 13 desembre de 1859) explica primfiladment l’èxit del seu drama. Afirma que des del dia «en que se estrenó mi drama entre estrepitosos y frenéticos aplausos, he vivido y gozado más que en lo restante de mi vida pasada, estoy viviendo en una atmosfera de gloria y de encanto inesplicable, dentro de ese mundo que allá en mis sueños, en mis delirios de niño había imaginado». I en una altra: «A las ocho de la noche del día tres de este mes, apenas me conocía nadie en Madrid. De entonces acá me han sido presentados casi todos los literatos y poetas de esta Corte, políticos, aristócratas y mujeres curiosas y entusiastas. El drama es un río de oro. La noche de la segunda representación me echaron una corona. El de la cuarta me echaron dos. Las tres se las mando a mamá, con los periódicos que hablan de mí, todo dentro de un cajón. En Madrid se dice que desde hace veinte años, no ha habido en el teatro una ovación tan completa como la que yo he tenido y que La Campana de la Almudaina pasará a la posteridad».
Com hem dit durant la dècada posterior es va representar cada any a Madrid, a diverses províncies d’Espanya i fins i tot a ciutats d’Hispanoamèrica. J.L. Estelrich afirmà que, «de toda la primera época del romanticismo teatral sobrenadan y continúan representándose con frecuencia cuatro dramas: Don Alvaro del Duque de Rivas, Los amantes de Teruel de Hartzenbusch, El trovador de García Gutiérrez y La campana de la Almudaina de Palou y Coll». Paraules que corrobora Julio Cejador en assenyalar que «fue tanto o más aplaudido que El trovador y Los amantes de Teruel y vale más que ellos por el sentimiento, los personajes y la originalidad».
Context, Argument i Personatges
En el moment en què es representa el drama de Joan Palou el teatre romàntic estava en sintonia amb el públic però en plena decadència creativa. Havia passat l’època d’esplendor que va des de La conjuración de Venecia (1833) de Martínez de la Rosa a Traidor, inconfeso y màrtir (1849) de José Zorrilla, i les fórmules cada cop més esgotades tendien a la moralització, a l’excés de sentimentalisme i als cops d’efecte. Elements que també apareixen a l’obra de Palou.
La campana de l'Almudaina és, en essència, una peça romàntica efectista i melodramàtica molt en consonància (i també superior en qualitat) als drames històrics de la dècada dels 50 i que es perllongaran, amb José de Echegaray, fins gairebé al crepuscle del segle XIX. El més destacable, com a la resta dels drames de Palou, és que usa temes, ambients i personatges catalans (de Mallorca i de la Corona d’Aragó). L’obra consta de tres actes (de XVI, XV i XI escenes) amb més de 1.800 versos. No es pot parlar de seguiment de les unitats: l’acció (amb poca varietat polimètrica) té històries secundàries s’entrellacen amb el tema de la recuperació de la corona per part de Jaume IV; quant al temps, sembla que tot esdevé en uns quants dies de maig de 1362; i hi ha dos espais: el primer acte esdevé a la sala d’una possessió rural, i el segon i tercer a un saló gòtic del Palau de l’Almudaina.
L'argument, com hem dit, es basa en una desviació d’un fet històric: la fuita de l’infant Jaume, presoner durant dotze anys de rei d'Aragó, Pere IV, la nit del primer de maig de l'any 1362. Uns conjurats, amb la col·laboració d'alguns oficials de la fortalesa, l’ajudaren a escapar cap a Nàpols. Amb aquest rerefons històric es mou l'acció teatral pseudohistòrica: la vídua de Jaume III, la reina Constança (que realment havia mort tres anys abans de la batalla de Llucmajor) es troba en una possessió de l’illa. Quan l'hereu al tron Jaume IV, després de l’evasió del Castell Nou torna a Mallorca, es retroben mare i fill. Constança, en un principi, intenta impedir la revolta del fill i li proposa que fugin junts, però Jaume en una escena que recorda a Hamlet es nega:
JAIME: ¿Volverme sin luchar? ¡Es un delirio!
CONST: ¡Oh! ¡No quieras ceñirte de tu padre
la sangrienta corona del martirio!
JAIME: ¿De mi padre decís? ¡Abrasadora
sed de venganza el corazón me irrita!...
Allí està, ¿no la veis?... Su sombra ahora
errante en Llucmayor... ¡véngame!... grita.
CONST: ¡Qué horror!
JAIME: ¡Le vengaré! Dadme una espada:
el momento oportuno ya ha llegado;
mi causa es justa.
Jaume és apressat pels fidels al rei Pere IV (identificats en Gilabert de Centelles) fins que, en el desenllaç, el poble de Mallorca s'alça i triomfa la revolta en favor del rei Jaume IV.
En aquest drama, la invenció dels fets i la reunió anacrònica dels personatges per l'habilitat de Palou prenen versemblança dramàtica. Formalment és destacable la seva facilitat versificadora. L’acció, dinàmica, plena de moments àlgids, va creixent fins a un final esperat. L’entramat i el ritme de les escenes estan ben construïts. Un defecte és que l’autor abusa dels a parts i de les acotacions (de fet en aquestes cau en una certa narrativitat: hi ha llargues explicacions dels fets i gestos dels personatges).
Quant als personatges, cal dir que curiosament el protagonista no és l’infant Jaume sinó la seva mare, Constança, que es converteix en el centre del conflicte. A l’acte primer, en què es reflecteixen les seves virtuts de mare i vídua mentre espera reunir-se amb el seu fill (cosa que esdevé gairebé al final de l’acte), en el segon evitant que Jaume, que ha estat pres, sigui executat per Gilabert de Centelles (que es converteix en una mena d’antagonista per la seva fidelitat al rei Pere IV), i en el tercer ajudant a Centelles perquè es reuneixi amb la seva filla, Isabel (a la qual ella ha surat), i a Jaume perquè pugui ser coronat rei. Aquest desenllaç és una mica precipitat. De fet, entre les inversemblances (no ja les històriques sinó de la mecànica de l’obra), el gir final en què Centelles canvia el vassallatge fidelíssim durant tota l’obra al rei Pere per servir a Jaume IV és possiblement la més evident.
Els personatges sense ser profunds psicològicament funcionen prou bé en els seus rols i els caràcters són reals i precisos, sobretot en el sentiment de maternitat i paternitat que mostren Constança per Jaume i Gilabert de Centelles per Isabel, que constitueix un leit-motiv que no abandona l'acció. És cert, però, que el canvi de bàndol tant de Beltran Roig com de Centelles no està justificat.
L’obra usa el retoricisme típic del teatre romàntic, amb molts de tocs d’efecte i versos plens d’interrogacions, d’exclamacions i d’elements emfàtics. El final, idealitzat, és el que vol la imaginació del poeta:
CENT: En el hijo de tal madre
tendrá Mallorca un gran rey.
Monarcas de bendición
los que echar tal yugo tratan.
¡Feliz el pueblo á quien atan
cadenas del corazón!
(D. Jaime y Doña Constanza y Centellas e Isabel, forman abrazados dos grupos. Algunos conjurados han subido al torreón y se oye un repique y vivas del pueblo. Tornamira toma el pendón de Mallorca de manos de un conjurado y lo clava dando un viva á D. Jaime IV, que se repite fuera y dentro, y cae el telón.)