Manel Santana,
Querubí, l’al·lot de paper.
Purpurina Editorial, 2025.
Ja hem sentit contar la història moltes vegades. Forma part, malauradament, del nostre patrimoni sociocultural. I «nostre», en aquest cas, es refereix a una ignomínia d’abast universal, que ens arriba des de temps immemorials. Querubí, l’al·lot de paper (Purpurina Editorial, 2025), de Manel Santana, és una novel·la valenta, d’una cruesa esfereïdora, que s’endinsa, sense estridències però amb una contundència moral indiscutible, en un dels traumes col·lectius més dolorosos de la nostra història: els abusos comesos per membres de l’Església en el si de comunitats petites, tancades i aparentment protegides per la fe i el silenci.
A partir d’una estructura calidoscòpica, fragmentària i molt ben travada, Santana construeix el relat d’en Rafel —el Querubí—, un infant que cau sota les urpes del nou capellà del poble, una figura que s’integra amb una inquietant naturalitat en el nucli familiar i en l’engranatge social del petit poble de l’interior de l’illa. El personatge, fet de fragilitat i resistència, no és només un individu concret, sinó un símbol: el rostre conegut de tantes víctimes que durant dècades varen ser obligades a callar, i que encara avui dia pateixen i resten en silenci.
La novel·la dialoga amb una tradició literària mallorquina que ja havia començat a posar paraules a aquest dolor, com ho feren, des de registres diferents, Jaume Santandreu o Guillem Frontera. Tanmateix, Santana hi aporta una mirada pròpia, més coral i polièdrica, que transcendeix el cas particular per convertir-lo en un fresc històric i social. Al voltant del nucli central, s’hi despleguen subtrames que evoquen el trauma de la Guerra Civil, l’impacte dels nous temps marcats pel turisme, la pèrdua irreparable del paradís de la infantesa i la tensió constant entre els poders fàctics i el món obrer i rural.
Un dels grans encerts de Querubí, l’al·lot de paper és la multiplicitat de veus narratives. Víctimes i botxins, testimonis silenciosos i còmplices involuntaris, tots tenen espai per exposar la seva visió del món i de la bolla que els envolta. Aquesta polifonia evita el maniqueisme i obliga el lector a enfrontar-se a una realitat incòmoda, complexa i profundament humana. Amb un domini lèxic més que notable i una prosa precisa, densa però mai feixuga, Santana construeix escenes d’una gran força evocadora que atrapen des de les primeres pàgines. El resultat és una novel·la que sacseja, commou i interpel·la, i que confirma Manel Santana com una veu madura i compromesa dins la narrativa contemporània.
