Adrià Targa
Arnau.
Proa, 2025.
Poques vegades es veuen mostres de talent d’aquest nivell. Probablement ens trobam davant una fita poètica que encara ha de donar els seus fruits. En qualsevol cas, Arnau (Proa, 2025) és un llarg poemari narratiu que s’inscriu amb decisió en el territori de l’èpica outsider, un gènere rar però persistent en la tradició literària: aquell que converteix el marge en centre i la derrota en matèria heroica. Adrià Targa construeix una odissea urbana protagonitzada per n’Arnau, figura errant que travessa la Barcelona nocturna d’antres homosexuals, llocs comuns del desig, pisos foscos i tuguris on aconseguir la droga necessària per sostenir una festa que ja fa temps que ha deixat de ser celebració. L’hedonisme hi apareix indestriable d’una tristesa fonda, gairebé patètica, que mai no es resol del tot.
La veu narrativa no és la del protagonista, sinó la d’en Marc, amic, testimoni i consciència vigilant, que acompanya Arnau pels carrers com un gran germà discret però omnipresent. Aquest desplaçament del punt de vista és clau: permet a Targa combinar la proximitat afectiva amb una distància crítica que evita tant l’exaltació com el judici moral. Arnau és observat, perseguit, estimat i, alhora, llegit com a símptoma d’un món que expulsa a l’estranger —real o simbòlic— els seus joves valors. Un dels grans mèrits del llibre és el domini formal. Adrià Targa desplega una extraordinària habilitat en l’ús de la mètrica i la rima, que no funcionen com a ornaments, sinó com a motors del relat.
El poema avança amb una energia sostinguda, capaç d’absorbir registres diversos —col·loquial, líric, narratiu— sense perdre tensió ni coherència. Aquesta precisió tècnica sosté una història d’excessos que, paradoxalment, es llegeix amb una claredat gairebé clàssica. Cap al tram final, quan l’heroi travessa metafòricament cap a l’altre món, després de donar-nos a conèixer els amics que també escriuen i fan de l’acte creatiu un estil vital, el llibre es converteix en una gran convocatòria de la tradició poètica catalana. Hi desfilen Jacint Verdaguer, Carles Riba, Maria-Mercè Marçal, Miquel Costa i Llobera, Josep Carner, entre molts altres, no com a cites erudites, sinó com a presències actives dins d’un més enllà literari que dialoga amb el present. El resultat és una obra poètico-narrativa monumental, ambiciosa i hipnòtica, que fa pensar en un híbrid improbable però reeixit entre Josep Pedrals i Sebastià Alzamora. Arnau confirma Adrià Targa com una de les veus més sòlides i ambicioses de la poesia catalana actual.