Com vàrem dir a l’article anterior, el volum Pegaso arando (Lleonard Muntaner editor, 2007) reuneix l’obra completa de Gabriel Maura. Conscients que els Aigoforts ja han estat comentats i analitzats per molts d’estudiosos i també, tot i que en menor mesura, la poesia, en aquesta columna, un cop exposada la biografia de Gabriel Maura, ens endinsarem en la part menys coneguda de la seva obra: els articles. Deixarem el teatre pel darrer i últim lliurament sobre l’escriptor costumista.
Articles de Gabriel Maura
Primer de tot, cal dir que els vuit Aigoforts publicats en volum l’any 1892, amb un pròleg de Joan Alcover, són quadres de costums que varen aparèixer en revistes i periòdics entre 1870 («Un homo de ca-seua») i 1887 («Escola pràctica»), a excepció de «Ses Peparrines» que era inèdit i es va incloure en aquesta edició. Tres, «Donya Juanita», «Escola pràctica» i «Ses Peparrines» poden ser considerades narracions, mentre que els altres cinc («Un homo de ca-seua", "Ses casetes", "La Sang", "Els Reis" i "Es frac"), estan en consonància amb bona part dels articles que, en aquest estudi, qualificam de costumistes.
A més dels Aigoforts, a Pegaso arando es reuneixen quaranta-cinc articles de Gabriel Maura apareguts també en publicacions periòdiques (a excepció de «Resignación») des de 1868 a 1880. S’ha de dir, tot i que no entenem la raó, que el text «Els Reis» apareix com un dels articles solts (el 44) i el suprimeix dels Aigoforts, tot i que Maura el va incloure a la primera edició, la de 1892, i única en vida de l’autor.
El primer que crida l’atenció dels articles de Maura són les dates: començà a publicar-los des d’octubre de 1868, tot just després del triomf de la revolució Gloriosa, i fins abril de 1869, amb Joan Prim de president i poc abans de la promulgació de la Constitució d’aquest any; és a dir, en set mesos va escriure (amb l’excepció, pel que sabem, d’«El cáliz de la amargura») i editar trenta articles. Una prolífica producció per tan reduït espai de temps. Llavors, alentí la redacció i, des d’aquesta data fins a 1875, amb el final del Sexenni revolucionari i la Restauració borbònica, en més de sis anys, sols escriví altres deu articles i tres Aigoforts; i en la dècada que va entre 1876 i 1886, menys encara: altres quatre articles i quatre Aigoforts. A partir 1887 i fins a la seva mort, l’any 1907, és a dir en més de vint anys (de «Ses Peparrines» no en coneixem l’any de creació) no va redactar ni publicar cap altre article (o, si ho va fer, no en tenim constància). Apart de l’estranyesa que provoca el fet d’un minvament productiu tan notable i que no som capaços de trobar-hi cap explicació biogràfica, l’únic que podem interpretar és que en els inicis d’escriptura literària (també publicà trenta-quatre poemes entre 1865 i 1869) i fins als vint-i-set anys dedicà ingents esforços i energies a la tasca creativa. A partir de 1870, sigui per desencant o perquè les tasques empresarials i familiars li exigien una major dedicació, es va anar produint un declivi en la seva producció (no en qualitat però sí, i molt, en quantitat). Una mena de crepuscle creatiu que s’allargà fins a 1887. Llavors, la nit, el silenci. En els darrers trenta anys sols va veure la llum, a més de l’edició dels Aigoforts, dels quals ja hem dit que foren escrits i publicats solts molt abans que el llibre, el poema necrològic «A Quadrado», dedicat al seu amic Josep Maria Quadrado, que morí per juliol de 1896.
En definitiva, a partir dels 45 anys abandonà completament la creació literària. Potser la dedicació a l’adoberia de pells i l’ajut al seu germà, Antoni, en la seva carrera política li xuclàs molt de temps i energies, però costa de creure que abandonàs totalment (com el retir de Shakespeare però, en lloc de quatre, durant vint anys) l’escriptura. Tanmateix, això és ara per ara el que sabem.
Els trenta primers articles aparegueren al setmanari La Dulzaina sota els pseudònims Fermín, Al Majorí i Satanás; els altres quinze a El Sarracossano, Revista Balear, Museo Balear i L’Ignorància amb els pseudònims Al Majorí, Pau de la Pau i Mestre Pelluca.
L’altra característica important és que la major part d’articles foren escrits en castellà. Dels cinquanta-dos articles que coneixem (comptant els Aigoforts) sols catorze són en català. Tot i la creació bilingüe com la majoria dels autors de la Renaixença, cal dir que per als articles (en poesia són meitat i meitat) usà sovint el castellà i ocasionalment el català. Probablement perquè començà a usar tardanament la nostra llengua com a vehicle literari a la darrera etapa de la seva producció (a partir de 1870) i, sobretot, quan va comprendre que els quadres de costums, que són les seves millors produccions, eren molt més realistes, efectius i càustics agafats del natural, és a dir imitant la llengua i les converses del carrer.
Quant a la temàtica, els dos grans blocs són els articles polítics i els de costums. Sols una desena són de tema literari, de reflexions a mig camí entre poètiques i filosòfiques i de controvèrsia periodística.
Articles polítics
Els articles polítics són una vintena i escaig, tots en castellà. El to és grandiloqüent, amb un estil més retòric i primmirat, i sempre amb un caire moralista. En general es mou en un pla abstracte i ideològic (la llibertat, la tirania, la revolució, el patriotisme, el sufragi universal, l’antibel·licisme...), amb poques concrecions quant a personatges de la vida pública o a fets del dia a dia de l’activitat política. Hi ha a cops una mica d’ironia, però en essència volen ser greus, mesurats i lapidaris. Són textos elaborats (com gairebé la majoria) que, al nostre parer, no cauen en la «torpesa literària» formal que li retreia Josep M. Llompart. Si es vol veure algun defecte és més a l’estructura i la precisió de les idees que no a l’estil. De fet, tenen més d’assaigs que d’articles d’opinió.
L’escepticisme de Maura, tan evident en els desenllaços dels Aigoforts, està una mica atenuat en aquests articles. Cert que afirma que «es una circunstancia muy dolorosa tener que matar con el soplo del escepticismo la antorcha de la fe en los hombres políticos», però en general, es mostra més optimista i esperançat. Creu en la llibertat que ha portat la Revolució i en el fi de la tirania que havia ofegat el país al llarg de la història. També s’ha de tenir en compte que la majoria d’articles publicats són de la primera etapa del Sexenni revolucionari i encara estava il·lusionat per la caiguda de la monarquia borbònica i pel canvi cap a un règim democràtic i constitucionalista. Considera positius els nous vents de llibertat enfront del passat en el qual hi veu una llarga cadena de mals (revoltes constants, guerres, repressió de la llibertat...), que són difícils de tallar d’arrel i que per mor de la naturalesa humana fan perillar l’esperança d’un futur millor («En el camino de la política española, y siguiendo la huella que nos ha guiado en el espacio de medio siglo, hemos llegado a un punto tan triste, tan estéril, tan escabroso, que ya nos vemos encerrados en el terreno de una alternativa espantosa. El camino se divide en dos ramales: uno conduce al barranco de los ilusos, otro al desierto de los escépticos».) Amb el pas del temps, per tant, el pessimisme es fa una mica més evident, sobretot perquè no té fe en els éssers humans, que considera ambiciosos, mesquins i egoistes i es queixa de «todos los males producidos por las buenas ideas». També és important conèixer la història per poder esmenar els errors passats com exposa a «La cuestión política y la cuestión social» i a «Los años»: «Los pueblos estudiarán con calma las verdaderas desdichas del pasado, y los años vendrán a ser algo más que una sucesión de olas estériles rompiendo sobre la playa de la historia, puesto que las generaciones recogerán solícitas y afanosas los despojos de las que las habrán precedido, para colegir por ellos los errores que aceleraron su destrucción o que fueron inmediata causa de su naufragio».
D’ideologia lliberal defensa el progrés, la llibertat i el constitucionalisme, però, com a bon burgès, considera que la nova societat ha d’incorporar els valors tradicionals positius (comerç, religió, ordre...). El regeneracionisme de Maura parteix de l’educació personal: «Que se moralice al individuo y se moralizará la familia; que se moralice la familia y se moralizará la sociedad». També d’aprendre del passat per no cometre els mateixos errors en el futur («los hombres más entusiastas por todo lo nuevo no pueden menos de recordar (…) las amargas visicitudes políticas de nuestra patria, nueva Penélope que hace tantos años viene tejiendo en la aurora de cada poder el manto de las libertades, para deshacerlo en las siguientes noches reaccionarias, mientras aguarda el general bienestar, que es su tardío Ulises»). Es titlla de republicà teòric (a «También soy republicano»): «La verdadera república será posible el día en que las ideas puedan sustituir a los hombres…, y no los hombres a las ideas, como ahora sucede».
Tot i que pensa que el sistema de partits polítics és el millor per garantir la llibertat, crítica el partidisme i els clans quan aquests anteposen el be propi al bé comú. Ataca el fanatisme, l’opressió i l’egoisme («El egoísmo sustituye cumplidamente en los tiempos modernos al bárbaro fanatismo de los antiguos tiempos»). Defensa aferrissadament la llibertat de premsa («La libertad de la prensa es la más bella de todas las libertades, y tal vez por eso es la libertad más ultrajada») i menysprea els «escritores de alquiler», que són «inteligencias adúlteras» que enalteixen unes idees «para alcanzar alguna propina en forma de nómina».
Quant a la política autòctona, al contrari que altres publicacions periòdiques, considera que els diputats a Corts a Madrid han de ser illencs per poder advocar i treballar per a la província.
Té actituds modernes, que el diferencien del pensar general de l’època: és obertament pacifista, com es veu al seu poema «Lo darrer soldat» i a l’article «Fraternidad»: considera que les guerres no solucionen res i sols provoquen mort i dolor. No entén que els pobles aplaudeixin de la mateixa manera «la fundación de un hospital que la creación de un parque de artillería, y premian con igual entusiasmo al inventor de un especifico contra un mal epidémico que al que ha descubierto el sistema para hacer más víctimas con menos tiempo», i conclou: «Mientras los hombres busquen la felicidad de todos asesinando a algunos y desangrándose mutuamente; mientras el gran libro de los derechos sociales tenga que encuadernarse con planchas de acero y escribirse con sangre, haciendo del terror el sostén de la tranquilidad, y del sable el indicador de los deberes universales», la humanitat seguirà «encerrada en el espantoso paréntesis formado por el repugnante hueso que sirvió de arma a Caín y la ametralladora perfeccionada». També es mostra contrari a la pena de mort a l’article «El bofetón»: pensa que s’hauria d’eliminar d’una «sociedad que se apellida civilizada» i el tanca amb aquesta reflexió: «Las madres dan un bofetón a sus hijos cuando el verdugo empuña el garrote vil; la sociedad se da un bofetón a sí misma cuando entrega un miembro propio al verdugo».
Articles costumistes
De la dotzena d’articles costumistes que apareixen solts a Pegaso arando, els primers, més encarcarats i cultes, són en castellà i, a partir de 1870, tots en català: textos populars, saborosos, plens de color i d’expressions genuïnes, i amb un to més irònic i burlesc. Maura va comprendre que si volia reflectir escenes realistes de la ciutat i retratar els tipus o personatges que hi vivien (i al mateix temps donar força i autenticitat als diàlegs), era imprescindible usar la llengua pròpia. Així, després d’algunes provatures en castellà no gaire reeixides, utilitzà per primer cop l’element narratiu a «El hijo de mi cuñado», en el qual criticava la mala educació i l’esperit llibertí d’alguns joves, tot aconseguint una peça de cert valor, que va tenir continuïtat a «Don Braulio», una mena de narració, amb un desenllaç abrupte, que funciona prou bé perquè el personatge és un indià, que ha fet la seva fortuna a Argentina i parla en castellà (part de l’element burlesc del quadre és el llenguatge que usa). Després d’aquest text, començà amb «Un homo de ca-seua» la sèrie dels Aigoforts.
A més dels quadres recollits en aquest volum, escriví altres cinc articles de costums. El primer, «Quatre passes», també de 1870, és un passeig per ciutat del narrador-personatge (Pau de la Pau) un diumenge d’estiu, en el qual descriu els personatges amb els quals es va trobant i algunes de les seves converses. La crítica i l’element burlesc són moderats.
A «Es Born», també de caire narratiu, el mateix narrador-personatge del text anterior surt a fer una volta per Es Born amb el fill de devuit anys d’un amic occit. Aquí contraposa la mirada del narrador i la del jove en observar els tipus que transiten pel passeig.
«Bunyols» és una crítica als periòdics novells comparant-los amb els bunyols. De fet l’article relata la visita a una bunyoleria i la descripció, en breus escenes dialogades, dels individus que la freqüenten, tot fent incidència especialment en els joves redactors d’El Mosquito. En el final hi ha una increpació burlesca a la possible crítica del lector pel contingut de l’article: «Tens raó: no hem parlat pròpiament de bunyols, però mira que... ran hi hem fet!».
«Un museo nou» és una broma de toc gairebé absurd per criticar la moda provinciana de crear museus o fer col·leccions de tota mena. Exposa una catalogació d’objectes ridículs, sense cap interès, per a un Museu de Meravelles illenques amb la intenció de fer befa dels «col·leccionistes de Mallorca».
El darrer article costumista que es recull a Pegaso arando és «El Reis» reflexió trista sobre el darrer dia de les festes de Nadal i, segons Guillem Simó, «de les mentides il·lusòries que [l’home] es diu a si mateix sobre la vida». No entenem perquè Alfonso Pérez Maura va decidir eliminar-lo dels Aigoforts i integrar-lo entre els articles com si no formàs part d’aquest conjunt ja que fou recollit en la primera edició i única en vida de l’autor (Llibreria J. Tous, Editor), encara que probablement per error no es va incloure a l’Índex.
Articles diversos
Quant als pocs articles de Maura que no tracten el tema polític o que no tenen un caràcter costumista, els més curiosos són aquells en els quals usa elements autobiogràfics, tots firmats per Fermín. El primer «Están verdes» és un diàleg humorístic de l’autor amb la seva mussa; «El cáliz de la amargura», «Los corazones prisioneros» i «El último día del mundo. Ensayo fantástico» són els únics que tracten el tema religiós vist, més que des de la devoció, des d’un caire moralista i reflexiu. En els tres, d’arrel romàntica, hi ha descripcions poètiques del paisatge i el somni com element nuclear per incidir en la consciència de l’autor-protagonista. El primer té també trets autobiogràfics: el tema central és l’òbit del seu pare.
Altres dos, un molt breu, «Los recuerdos de infancia», i l’altre més llarg, «Tendencia de la niñez», tracten el tema de la infància des d’una reflexió poètica i elegíaca, abstracta, sense cap incidència en moments temporals concrets. Amb un accentuat lirisme exposa l’enyorança d’aquella època de despertar al món.
Hi ha entre aquests articles diversos una crítica literària del volum poètic Primerenques de Francesc Ubach i Vinyeta, i tres de controvèrsia periodística, dels quals dos (polèmica amb les publicacions El juez i El previsor) tenen un transfons polític que ja hem tractat a l’apartat anterior, i a «Dos palabritas al gacetillero del Iris», article burlesc i divertit, de to quevedesc, ataca al diari republicà El Iris del Pueblo («bodegón de la truhanería literaria») i a un tal Pardo (suposam que es tracta d’un pseudònim), al qual identifica amb un ase per les «coces» i «rebuznos».
Per acabar, els tres de caràcter més filosòfic, també tenyits d’alè poètic, són «El destino», en el que la influència de Bécquer és molt evident, «Resignación», escrit per a l’antologia Limosna (1896), publicació feta a benefici de les víctimes de l’explosió del polvorí de Sant Ferran que s’havia produït l’any anterior, i «El último pensamiento», un dels articles més intensos i amarats de lirisme de Maura, en el qual apareix també nítid el seu pessimisme: «Las ilusiones son las crisálidas de los desengaños y las esperanzas las auroras de los sufrimientos».