Torno de Milà amb les pintures oníriques de Leonora Carrington als ulls, vistes al Palazzo Reale, i el dolor i la vergonya al cor per la massacre de la població civil de l’Iran, incomptables morts (algunes fonts apunten que ja en són 40.000). El preu de sortir al carrer a defensar la llibertat és un tret mortal. Diaris i televisió italians n’han informat prou bé. A casa nostra hi ha hagut un silenci sepulcral, de vergonya infinita. Incomprensible. I, encara amb la ressaca del viatge, aterro a la llibreria la Central, convidada gentilment per la Pilar Blasco, editora de Trípode. Hi ha la presentació d’un llibre singular, el segon volum dels Diaris de la Rita Pijoan. La sala plena de gom a gom. El presentador, Sam Abrams, fa una panoràmica esplèndida de l’obra d’aquesta autora per a mi desconeguda. Amb exactitud i rigor, de manera brillant, ens posa la mel a la boca.
Els Diaris són l’elaboració literària de la vida d’una escriptora anònima que es va creant a partir del cahierisme, els nombrosos quaderns -92- que va escriure des de l’any 1986 al 2013. Com si diguéssim que l’autora durant tots aquests anys ha anat al tros a conrear una vinya, amb ambició, humilitat i paciència. I del procés de llaurar, plantar llavors de ceps diversos, podar, esporgar i escavallar, n’ha obtingut gotims dolços i abundants.
Rita Pijoan és un heterònim per mostrar una identitat de ficció. Però no juga la carta del misteri com, posem per cas, l’Elena Ferrante. Va a les presentacions, es deixa fotografiar, la veiem i podem escoltar-la: té una veu ferma i clara. Tot i saber que escriu amb pseudònim, un cop llegida l’obra, la Rita es fa tan present que no ens importa quin és el nom de la mà que ha escrit tanta vida. La Rita és psiquiatra i s’ha dedicat sempre a protegir la salut mental. La curiositat i el compromís social la du a travessar l’oceà, primer, Nova York i després el Carib. A Haití sentirà l’atracció d’un país exhuberant, tot i una història catastròfica de cops d’estat, assassinats, robatoris, narcotràfic i un terrible terratrèmol el 2010. Una terra tan bella com inestable i amb una gran necessitat d’ajuda social. En va descobrint la geografia, les llengües, les persones i les formes de vida. Canviarà de casa diverses vegades cercant l’aixopluc ideal. S’enamora radicalment del país i s’hi estarà vint anys. Va construint la seva vida de dona sola, en femení sempre, amb caigudes, recuperacions, esculls i paranys i amb molta lectura i música al costat. Escriu i pinta. Supervivència i art. Els llibres com la llum d’un far que orienta les embarcacions en mar fosc. I com a conseqüència lógica, de la lectura sortirà la vida escrita. Li faran costat cavallet i pinzells per plasmar els colors d’una natura excepional. Viurà en una illa sense aigua ni llum, sentint com peta la pluja a la teulada que trontolla amb la tempesta furient. Viurà a la manera de Thoreau. Una vida endins.
Diaris Haitians. Comença amb el viatge a Nova York el 1986 amb 39 anys i el descobriment d’Haití, la gran terra. Va intercalant fets diversos significatius del seu moment vital amb lectures, citacions, reflexions, amb algun deixant poètic, tot de forma elaborada, destil·lada, amb títols diversos per a cada apartat, però amb un sentit unitari, tot i la fragmentació del material. Hi ha una voluntat d’anar al gra de l’experiència amb valentia, honestedat i autenticitat. Hi ha confessió íntima sense el detall indicador exacte, amb contenció emocional, sense sentimentalisme i amb ironia quan cal. Viatges, somnis, la família, la mare, el pare, els amors, les amistats, els malalts, aprendrà crioll per a poder-s’hi comunicar, la no maternitat, la política, la història del país que l’acull. I també les altres cares de la Rita: la pagana, l’orgiàstica, la saturnal, la zen, combinades amb l’art i molta literatura. L’objectiu: viure amb plenitud abans que el temps ho esborri tot. A la segona part ens mostra el viatge interior, i el descobriment de Kerguelen. La lectura de L’arche des Kerguelen. Voyage aux îles de la Désolation de Jean-Paul Kaufmann serà un tresor. Kaufmann era un periodista que va trigar quaranta anys a complir un somni d’infant: descobrir les Illes misterioses, llegides de petit. La Rita hi troba una identificació plena. Haití és la seva Kerguelen. Es deixa portar per l’atzar i la intuïció i registra la crònica d’un viatge interior complex amb la incertesa de costat i el somni persistent de construir-se la casa-far-bilioteca en un lloc de l’illa ben feréstec, on no hi hagi espills de memòria. Vida solitària en una terra erma amb els sons de la natura, el vent, la pluja, el mar i la lluna. Somni del paradís. Llegirà Rilke, Gide i Singer i molts més.
Intressada en el tarot com la pintora surrealista, Leonora Carrington, que en va pintar un, l’acompanyen unes cartes: l’Estrella, el Sol i el Judici. Llegeix els seus consells. I registra els somnis, tot mirant d’interpretar-los.
Als 45 anys fa l’aparició un amor de novel·la, un capità de vaixell bereber, de la Cabília que li descobreix Île à Vache -Lilavach en crioll-. Una illa a la costa sud-oest, a la badia de Les Cayes, a 45 minuts de navegació i platges d’aigües verd turquesa de bellesa primigènia, descoberta pels bucaners el segle XVI. S’hi estarà tretze anys. Viurà amb intensitat. Havia trobat el lloc que buscava, ni aigua, ni telèfon, ni electricitat. La vida en estat pur, reduïda a l’essència en un marc natural de vegades hostil, però majestuós. Batejarà un indret solitari, el Port Serrallonga, com a lloc per al seu far-biblioteca. Abraham Mohino al pròleg l’anomena «la cambra pròpia». Hi col·locarà els 3.000 llibres que s’han de llegir abans de morir, segons que diu Montaigne. En aquella illa crearà amb altres companys cooperants una escola i un dispensari. Acceptarà que la seva maternitat són els quaderns de vida que donen fe de les estades alternades a Nova York, Haití, Miami, i Barcelona. Es clou l’any 2003.
Deixant l’illa verda. El segon volum conté els carnets de travessia des del 2003 al 2013. Viivències, reflexions, lectures, viatges i somnis, una mena d’elegia del paradís perdut, però amb la nostàlgia dosificada amb ironia, sense victimisme, tocant de peus a terra. Una mirada sobre el passat vist des de la distància i amb la decisió del retorn progressiu a Catalunya. La fi d’una mena d’exili voluntari. L’estada a Andorra, el viatge a Nicaragua, l’experiència de fer el camí de Santiago, la família a Miami, Haití un altre cop, Berlín, Barcelona i ja definitivament l’Empordà. Memòria, mirada zen cap endins, l’alteritat, la identificació amb la natura, l’acceptació dels canvis que el pas del temps genera, l’envelliment, el plaer i l’angoixa de la solitud, i el deler d’escriure. Robinsona valenta i heroïna anticonradiana. Clou el volum amb la part Senília, la jubilació. El final del somni. Una etapa nova.
Manifesta el desig i la voluntat de ser faronera i deixar els homes enrere, viure «en exili femení», d’acord amb el seu desig. Com Fidelio de Beethoven, ella també és Fidelia, lleial a ella, tot i les pèrdues i noves aparicions sorgides pel camí; fugir de la dependència i dels mals afectes i deixar-se acollir pels ocells i els ritmes de la natura. Haití va ser una via nova per trobar el seu lloc al món, registrar la vida que passa i dominar el temps. Els diferents quaderns en són testimoni confident. Escriure’s com diu Hélène Cixous. Ella és «l’Ofèlia que s’escriu». I com Annie Ernaux : «Escriure per salvar el que no tornarà a ser, escriure per entendre el que visc i no entenc». Experiències, dubtes, pors, incerteses, solitud, «Sola i de dol». Però, amb tot, el cas és que la vida no sigui una simulació, sinó tot el contrari, viure plenament i obtenir com a resultat la maduresa, la virtut i el coneixement. La dedicació intensiva a la professió i l’aprenentage que ha sostingut tots aquests anys registrats als quaderns fan que entengui que els malalts mentals són malalts de la vida.
Li agraden els versos d’Umberto Saba, «scavar devo profondo come chi cerca un tesoro…». El cahierisme es un camí per excavar i explorar a la recerca de la pedra preciosa. Escriure és excavar. Robinsona valenta, sabia on era i com volia viure, amb l’acceptació dels límits, la por i el joc de contraris imprevistos.
L’evidència de les moltes lectures mostren l’amor pels llibres que omplen les lleixes amb què la Rita va ordenant la seva biblioteca «la més democràtica de les institucions…». Ens diu que «la literatura és la festa de la vida». I a la festa són convidats una colla d’homes com ara Virgili, Dante, Thoreau, Rousseau, Montaigne, Zweig, Kafka, Singer, Mann, Steiner, Torga, fins Bartra, Foix, Cabré, Gil de Biedma i alguns altres. Tot I que el primer lloc, l’ocupen les dones com a mirall literari exemplar, Silvia Plath, Natalia Ginzburg, Caterina Albert, Mercè Rodoreda, Gioconda Belli, Rosina Ballester, Maria Barbal, Aurora Bertrana i la japonesa Sei Shōnagon -966 dC-, els quaderns de capçalera de la qual li ensenyen la precisió de l’instant I la bellesa dels petits detalls. Totes les formes d’identitat i desig passen per aquestes pàgines de diari cercant saviesa i plenitud abans del naufragi final. «Em sento una narradora del que veig, el temps que soc jo i del que visc», «soc una dona d’entre els segles XX i XXI i seguiré donant testimoniatge en aquest quadernet que és efímer i senzill perquè també ho és el temps».
Sam Abrams en la presentació va destacar la singularitat d’aquests diaris perquè el dietarisme femení en català és escàs. N’hi ha molts escrits per homes I en canvi n’hi ha pocs escrits des de la condició de dona. Aquests diaris, doncs, omplen un espai necessari. L’autora toca temes que són propis de la vida femenina com el cos, la decisió sobre la maternitat, la violència masclista, la reclusió de la vida domèstica i els patrons de conducta tradicionals. Tots dos llibres, escrits amb una prosa viva, ágil i lliure, formen la trajectòria gairebé completa d’una vida infatigable i sòlida, i són una experiència de lectura íntima, culta i lúcida. El resultat, un espill per a les dones i un estímul per a la curiositat de la lectora voraç. Gotims saborosos. «Paraula de dona».