Antonina Canyelles,
Xampú xampany.
Lapislàtzuli Editorial, 2025.
Hi ha formes de coneixement que només es poden interpretar per mitjà de la lírica. L’experiència, com diuen, és un grau, però l’experiència lligada a la lucidesa supera totes les expectatives. A Xampú xampany (Lapislàtzuli Editorial, 2025), Antonina Canyelles reafirma amb contundència ser una de les veus més personals, lliures i incisives de la poesia actual. La poeta bala hi desplega una escriptura d’aparença senzilla però d’una densitat conceptual notable, on la irreverència conviu amb una elegància precisa i on el sarcasme i la paròdia funcionen com a eines de coneixement. No hi ha estridències ni jocs buits: cada vers sembla mesurat per arribar exactament allà on ha d’arribar, sense adorns sobrers ni concessions al lector complaent.
Els poemes de Xampú xampany no són mai banals ni anecdòtics. Ens trobam davant una poesia de denúncia que assenyala els abusos del patriarcat, els mecanismes del poder, la impunitat dels factòtums, les històries col·lectives mal resoltes, la marginació persistent i una estultícia social que sovint es disfressa de modernitat. Aquesta mirada crítica no cau, però, en el pamflet ni en la moralina: Canyelles sap que la força del poema rau en la precisió, en l’impacte sec d’una idea ben formulada. Una de les grans virtuts del llibre és la capacitat de reduir el poema al missatge essencial.
L’autora escriu des d’un lloc de maduresa creativa que li permet eliminar qualsevol excés retòric i confiar plenament en la intel·ligència del lector. Sap on es colga el dimoni i no necessita alçar la veu per desemmascarar-lo. La seva ironia, sovint tallant, conté també una veta de fragilitat que humanitza el discurs i el fa encara més efectiu. Quan escriu: «De vegades / la ironia / se’m fot / a plorar / i no sé / què dir-li», Canyelles formula amb una claredat gairebé programàtica el seu modus operandi poètic: una ironia conscient del seu límit, travessada pel dolor i la perplexitat. I quan sentencia: «Poca gent / brillant / i molta / de lluenta», deixa al descobert la figurera i la impostura que caracteritzen bona part del nostre temps.
Antonina Canyelles, que ja de petita aspirava a ser poeta i cabra, ha aconseguit escriure una obra fidel a aquest desig: indòmita, independent, insubornable. Sense haver-se d’agenollar ni demanar perdó a ningú, s’ha consolidat, per mèrits propis, com una veu imprescindible dins el panorama poètic contemporani. Més que un recull de versos, Xampú xampany és un univers de sentències, intuïcions i revelacions que sovint fuetegen i incomoden, i que sobretot reclamen una lectura atenta, crítica i reflexiva.