Vaig tancar l’article anterior sobre Manuela de los Herreros dient que morí a Palma dia 30 d’abril de 1911 i que quatre anys després del seu òbit, «el 1915, fou proclamada filla il·lustre de Palma». També que va ser la primera dona en rebre aquest reconeixement públic tan significatiu». Fins aquell moment sols s’havia atorgat a persones de sexe masculí (seixanta-tres homes, ni més ni menys), de manera que es convertí en una primera fita del «reconeixement de la contribució les dones a la cultura mallorquina. I també, sens dubte, el reconeixement a la seva obra literària». Tanmateix, cal insistir que, malgrat obtenir aquesta distinció, és l’exemple més clar d’una forta vocació literària, si no del tot mutilada, sí condicionada en extrem pel fet de ser dona en un mon profundament sexista i conservador com era el de l’illa en el segle XIX, que l’obligà a supeditar la seva labor literària i creativa als deures i convencions que la societat de l’època li exigia com a femella.
Un cop dit això, anem a parlar del que ens ha arribat fins avui de la seva obra literària, una obra que fou admirada i reconeguda per molts dels seus contemporanis com Josep L. Pons i Gallarza, Mateu Obrador, Miquel dels Sants Oliver i Josep M. Tous i Maroto, entre d’altres, però que mai no recollí en llibre. Aquesta mancança ha condicionat força la recepció i ha provocat que una part de la seva obra s’hagi perdut. De fet, coneixem l’obra de Manuela de los Herreros gràcies a l’edició de 1978, titulada Obra literària dispersa (Palma : Caja de Ahorros de las Baleares) que feren Guillem Cabrer i Llorenç Pérez. El primer s’encarregà de la «Notícia preliminar», i el segon feu la tasca de recerca i redactà les notes bibliogràfiques. En aquesta edició apareixen 47 poemes (dels quals sols quatre són en castellà) que l’autora publicà en revistes, diaris i antologies de l’època, tres proses en català i una en castellà també publicades, i una peça de teatre inèdita titulada Un dia de matansas.
Obra literària dispersa és sols una part de tot el que produí Manuela de los Herreros. Aquesta afirmació és fàcil de demostrar. Isabel Peñarrubia i Maria Magdalena Alomar i Vanrell, a De mi no en fan cas. Vindicació de les poetes mallorquines (Barcelona : PAMSA. 2010) ja van reproduir dos poemes inèdits («Himne a la Mare de Déu de la Victòria, patrona de Sóller i del Foment de Cultura de la Dona» i «A sa memoria de sa meua estimada amiga Dª. Maria Pons, viuda de Pons») i un, «Caritat», publicat a El Isleño (abril 1874) i que no havia estat reproduït a l’edició de 1978. Per la meva banda, sense haver fet una recerca exhaustiva, he trobat els poemes «A la memoria de mi querida profesora Sra. Da. Ramona Canals de Perelló» publicat en castellà al Correo de Mallorca (15.12. 1863) i «A sa meva molt estimada tia Teresa amb motiu de sa sentida mort de sa seva filla Magdalena Socías y Sorá» al Semanario católico (agost de 1882), l’escrit en prosa «Dos estóls» publicat a Sa Roqueta (27.3.1902) i les referències a diversos poemes seus que no apareixen a l’antologia i que va recitar a tertúlies i actes, com «Sòmit d’un infant», «La llengua mallorquina», «Aspiració» i «Bècquera». Tot això ens fa pensar que, en un escorcoll més sistemàtic de les revistes i diaris de la segona meitat del segle XIX i la primera dècada del XX, probablement apareixeran altres composicions seves. Altra cosa són les obres que escriví i que quedaren manuscrites. En bona part deuen haver desaparegut, sobretot si tenim en compte que no li agradava que fessin còpies dels seus poemes: a «Salmòdia», com encapçalament, va escriure «Suplich que no es tréga cap còpia». També alguns comentaristes de la seva obra han afirmat que, a més de «Un dia de Matanses» va escriure alguna altra obra dramàtica, però no n’hem trobat constància.
Obra literària
El primer concepte del que hauríem de parlar en aproximar-nos a l’obra de Manuela de los Herreros és el de «possibilisme». Igual que els escriptors que volien publicar durant la fèrria censura de l’època franquista havien d’adaptar els seus escrits als condicionants que els censors els exigien, Manuela va haver de sortejar també els prejudicis de l’època i els seus propis. Seguí les directrius que Susan Kirkpatrick a Las románticas atribueix a les escriptores d’aquesta època: «manifestar en su escritura las mismas características exigidas de ella en el campo social. Debía expresar los rasgos subjetivos que se compaginaban con su función doméstica —el amor tierno y sentimental, la sensibilidad ante la belleza natural o el padecimento humano, una fantasía graciosamente decorativa, una religiosidad arraigada y una inocente ignorancia del mundo y de la carne.» Si a això hi afegim que va parir catorze fills i que sempre des de nina (i més encara després del matrimoni) s’ocupà de les tasques domèstiques que la societat li exigia, supòs que no costa entendre la submissió de la seva obra literària al tribut, al possibilisme que l’època pel fet de ser dona li feu pagar: no sols retallar la seva dedicació a la literatura sinó també canalitzar els temes, el to i l’esperit que es reflecteixen a les seves composicions.
Dels tres gèneres literaris que conreà (els altres dos són els articles costumistes i el teatre), la poesia és, en diferència, la més productiva i a la que atorgà major importància. Abasta gran part de l’obra que es conserva de l’autora: més de cinquanta composicions, la majoria d’entre 50 i 100 versos, tot i que va escriure dues composicions llargues que superen els 300 versos: «Notes i harmonies del mar» i «La vida».
Poesia
Manuela de los Herreros va introduir (com Victòria Penya i Margalida Caimari) una perspectiva femenina a la literatura catalana, i va mostrar de manera personal tant el món de les dones com les tradicions i els costums locals de l'illa. Amb aquesta visió va fer una tènue crítica social i també de les transformacions que a la segona meitat del segle XIX començaven a produir-se en la societat mallorquina, amb les quals cal dir que, en general, pel seu tarannà conservador, no hi estava d’acord.
Quant a la cronologia, podem parlar de tres moments en la seva producció poètica (si més no en la publicada, que és pràcticament l’única que coneixem): la de joventut (abans del matrimoni, escrita entre 1863 i 1872), de la qual es conserven vint-i-quatre poemes, però sabem que n’escriví molts més; a partir del seu matrimoni (maig de 1872 fins a 1892), menys productiva però que va anar apareixent a publicacions amb certa regularitat, de també consta de vint-i-cinc poemes. I una tercera, entre 1893 i 1911, any de la seva mort, de la qual sols tenim constància de tres poemes escrits el 1902. Tanmateix, si tenim en compte que «Notes i harmonies del mar» i «La vida» (amb diferència, els seus poemes més llargs) foren escrits, segons l’explicit, dia 1 i 7 de gener, costa de creure que posteriorment sols escrivís el poema «A sa memòria de sa meva estimada amiga Da. Maria Pons, viuda de Pons», datat el dia 31 de desembre, i cap altre poema en més de vuit anys.
Tous i Maroto afirmava que, temàticament, les seves poesies podien distribuir-se en quatre grups: «populares, dedicadas a cantar a Mallorca, religiosas y sentimentales». Miquel dels Sants Oliver Miquel deia que els seus poemes populars estaven a l’alçada dels de Pere d’Alcàntara i Penya, que els d’exaltació de Mallorca tenien un segell molt personal, i que les sentimentals eren «intensament belles». Els temes dels seus poemes, com el de la majoria d’autors de la Renaixença, són l’amor, la pàtria (en el cas de la nostra autora sense fer incidència en la història o les llegendes medievals, i en canvi lloant sovint la «llengua mallorquina»), la religió i una conjunció de populars i de costums. Encar hi podem afegir un cinquè bloc, el més original i que surt una mica de les directrius habituals, el dels poemes reflexius.
El tema de l’amor té tres vessants: l’amor de la parella, l’amistat i el matern. Quant al primer, sempre idealitzat i de passió continguda, destaca el poema «Recorts», pel sentiment del paisatge, i la composició més breu de les que va escriure, «A uns ulls»:
Ulls de sa meua vida,
ulls que amb tanta ternura me mirau
i d’amor a mon cor tan bé parlau,
mirau-me sempre, ulls meus.
Ja que s’ànima m’heu enamorada
girant per mi sa vostra dolsa ullada,
mirau-me sempre així
i d’aquest món, un cel fareu per mi.
Escriví alguns poemes dedicats a familiars i amigues seves, que també solen tenir de fons un sentiment viu del paisatge. Un dels més característics és «Anyoransa», que fou inclòs a moltes de les antologies de l’època. També en dedicà alguns a Maria Pons, l’esposa de Josep Lluís Pons i Gallarza, entre els quals destaca el de 1875, que té importants elements autobiogràfics, sobretot la confessió que la seva labor literària ha quedat supeditada a la de mare (del qual en reproduíem uns versos a l’article anterior) i que conclou amb aquests versos escèptics que, sortosament, no s’acompliren: «Ja res de lletres m’agrada, / ja llibres no sé que són / i, amb una paraula, el mon / ja m’ha pegat betcollada. // Per això vuy acabar / i avui tancaré sa porta: / per sa poesia som morta, / per mai més ressuscitar».
Quant als poemes d’amor matern, un dels més inspirats és «Lo so d’un infant», que seleccionà Manuel Sanchis-Guarner a l’antologia Els poetes romàntics de Mallorca (1950), poema de vint-i-cinc quartetes que comença amb els versos: «Dins un bres de joncs teixits / revoltat de lliris bells / tern hermós i pur com ells / descansa un nin adormit.»
El titulat «A n’es meu nin», que subtitula «Rondaya», és en realitat una faula sobre un moix i un ocell amb final moralitzador: «Per altre pich / mai el fer befa / tengueu per gràcia, / de sa desgracia / d’un inimich.»
En els poemes que amb una mica de solemnitat hem qualificat com «patriòtics» hi tenen cabuda els dedicats a l’illa i a la llengua, en els quals, un cop més, el paisatge es converteix en element essencial, com veiem en la composició «A Miramar, en sa festa dedicada al Beato Ramon Llull». Són sempre de to greu, hímnic, i en els que apareix habitualment amb el tema de la llengua. Fou molt popular a la seva època la composició titulada «Mallorca»:
Ma pàtria n’és camp florit
des des vall fins a la serra,
i sa llengua de ma terra
tots es perfums n’ha cullit.
(...)
I com a perla més fina,
com a joia més preuada,
dins ses montanyes guardada
té sa llengua mallorquina.
(...)
Guardaria per tresor
d’aquesta terra sa imatge
i amb ella son dols llenguatge
estampats dins lo meu cor.
Quant a la llengua, sense anar en contra del català normatiu, va defensar escriure en dialecte com veiem a «Amor a la llengo de mos avis» que es tanca amb una quarteta exemplaritzant: «pot dir empegait / qu’en poch té sa seua terra / qui sa llengo pròpia enterra / dins sa tomba de l’oblit»; o al llarg (144 versos) de «Parl perquè m’entengan». El seu llenguatge, tot i el vel de la poesia, és genuí, a imitació de la parla viva del poble.
El tema religiós apareix com a eix central a mitja dotzena de poemes, entre els quals podem destacar «A la Verge del Puig de Pollença» o a «La beata Catalina Tomàs». Segueix les mateixes convencions i imatgeria que els altres poetes de l’època. Els versos són també sincers en la profunda devoció i fe cristianes.
Bona part de la seva producció poètica són les composicions de tema popular i de costums, que eren els que més atreien a l’autora. A cops amb emoció profunda i a cops amb humor, però sempre amb un matís local i amb aire de glosa. Usa també en alguns d’aquests poemes un to narratiu (que no és freqüent a la seva poesia) com veiem a «El carboner», que tot i ser un dels primers poemes que publicà (1868) ja té les característiques de la seva poesia popular i fou molt celebrat en el seu temps:
El color de cara meu
és negre com el carbó,
però es d’es meu infantó
és més blanch que llet i neu.
(...)
Pues tenint jo es meu filló,
res més tench de menesté
més de morir carboner
quan prou hauré fet carbó.
Cal destacar que, a més d’un to moralista (habitual a les seves obres) hi ha una idealització del mon rural i del treball feixuc (que també veiem a «Es pagès enamorat») i una invocació a la resignació cristiana.
Molts cops aquests poemes tenen un to humorístic i resulten força graciosos com «No ho tengueu per verbes» en el que es burla de «sas visites / de compliment», «Es pastor de Son Mosca», retrat satíric d’aquest personatge, o «Vos compatesch ciutadans» sobre el soroll insofrible que ha de patir la gent que viu a Ciutat. Molt interesant és «Ses matances», exemple del seu amor a les tradicions i costums pròpies, en el qual descriu escenes del dia de matances amb diàlegs dels personatges que hi participen.
Un dels més divertits és «Un bon poll», un imaginari autoretrat d’un vell que consta de cinquanta-sis tetrasíl·labs en el qual totes les paraules són monosíl·labes: «Tenc uys de moix / tench dents de ca; / es front d’un dit, / es nas d’un pam; / es coll molt curt, / es jep mot alt / es pas de bou, / sa veu de gall...»
També interessant pel seu to polèmic és «Contesta a Joaquín Asensio de Alcántara». Inevitablement, en una dona de cert èxit com era Manuela de los Herreros, la misogínia de l’època n’havia de deixar constància. En aquest cas fou el dramaturg i periodista Asensio de Alcántara que la criticà, des del número 1 del periòdic La campana (abril de 1870), amb un enfilall de tòpics sobre la desatenció de la llar i la seva escassa qualitat poètica. La resposta de Manuela, en aquest poema, fou mesurada però contundent. Conclou així:
I dic des d'ara per cosa certa
que es meus guissotes no seran mai
tan poca cosa, tan sense saba,
tan poc gustosos, tan esguerrats,
com esquerdada sa gran campana
que pels meus versos ha repicat.
Un poema de caire social és «Richs que nadau dins s’or» que és una crítica a la gent rica que tuda els doblers i no ajuda ni té gens de commiseració pels pobres. Recordem que Manuela va formar part de moltes associacions benèfiques i caritatives, per tant és lògic que tanqui el poema amb aquests versos: «A sa misèria cruel / no planyeu ses vostres sobres / que sas bendicions des pobres / obrin sas portes del Cèl».
Des del nostre punt de vista, els seus poemes més interessants (sense voler desmerèixer els populars i de costums) són els que hem anomenat «Reflexius». Són sis poemes, que superen àmpliament els mil versos, els que hem catalogat com a reflexius: la segona part de «Salmòdia» que, a més té elements autobiogràfics, «Apelació», «El poeta», «Realidat» i, sobretot els dos escrits l’any 1902 i més extensos «Notas y harmonies del mar» i «La vida (Poema agredols)». Quant a la segona part de «Salmòdia», dir que és un dels seus poemes més impactants i, com que en volem fer una anàlisi en deteniment, deixarem el comentari per al proper article.
D’«Apelació» (268 versos) dir que és una contesta al poema de Mateu Obrador «Un plet en el Parnàs», escrit per commemorar el seu matrimoni amb l’advocat Enric Bonet. En clau de metàfora, i en un poema autobiogràfic, sosté que com a dona casada ja no té inspiració i que ha substituït la poesia per les feines domèstiques. Tanmateix, encara parla de les coses que la commouen: «manantials de sentiment, / fonts de preciada riquesa, / cada mot una bellesa, / cada vers un pensament (...) I sé que en brillant estil / dauren tot quant mos rodetja / com sa lluna que platetja / ses ones d’un mar tranquil.» Tot i així, la conclusió pejorativa és que la poesia ja no és el seu àmbit.
«El poeta» és una composició plenament romàntica en la qual reflexiona sobre l’element inefable de la poesia. La influència de Bécquer es fa palesa: «Que com sa fosca / segueix es dia; / com ses tenebres / disipa es sol; / una després l’altre / son cor trasmuden / plaers i desditxes / penes i goigs. // I com de s’ànima, / de s’harpa seua / ses cordes vibren / amb altre so; / i aquelles notes / l’espai recorren, / cercant un eco / cercant un cor (...) // I axí ses hores / passa el poeta / fent cant i somnis / fins a la mort.»
«Realidat» té un inici colpidor: «Qu’és la vida? Estret camí / que va cap a la mort: / corrent que mos du en es port / d’una tomba, terme i fi.» Un poema existencialista i escèptic sobre l’efímera vida humana. «Així sense reposar / fuig des temps s’ombra vana / i a poch a poch es fil debana / de la vida que s’en va».
«La vida» és una llarga reflexió, de 448 versos, sobre el sentit de l’existència humana dividida en tres parts. S’inicia amb aquests versos: «D’esperit i de matèria / misteriós apleg format / un alè de vida exhala: / neix al mon un infant». Descriu com el protagonista innominat passa de ser un nin d’uè a un infant, mentre la poetessa pren la veu i exposa qüestions de la vida amb interrogacions retòriques. Després a la joventut, tot i que el protagonista és un mascle («braveja tot goiós / de sa dotzena d’al·lotes / que per ell moren d’amor») hi ha una identificació indubtable amb l’autora:
Fa paròdies d’En Zorilla,
d’En Becquer imitacions,
compon comèdies caseres,
conta rondayes d’un moix
i escriu en sa seua llengo
perquè d’altra no en sap brot,
(...)
escriu perquè l’entengan
de correguda els lectors.
Després continua amb la vida del jove: «Passan dies, passan mesos (...) es batxiller ja’s doctor» i, en haver passat per un període juvenil d’incerteses i d’escepticisme, l’autora li recomana que cerqui «digna companyera» i s’hi uneixi en matrimoni, «i des fills amb ses carícies, / de la llar dins sa calor, / tendras plaenter oasis / dins s’arenal d’aquest mon». A la tercera part el protagonista ja és vell («¡Que és de trist veure desfetes / tantes il·lusions florides, / i viure de recordanses / de lo qu’antes eren ditxas!». Explica que el protagonista (coincideix també amb l’autora) ja té poques forces i poques alegries i, a més, ha quedat vidu i enyora la seva esposa (Manuela reflecteix el seu propi sentiment d’haver perdut el seu marit). El final, moralista, està impregnat d’un fort sentiment cristià: l’esperit del vell, en arribar «l’hora funesta» dirà: «Tot naixement és alegre / com la mort és sempre trista / Quant es cos la vida acaba / per mi comensa la vida».
«Notes i harmonies del mar» té més de tres-cents versos i és la més complexa, mètricament, de les seves composicions: combina versos d’art major (decasíl·labs i dodecasíl·labs) amb els d’art menor (heptasíl·labs) en diferents formes estròfiques. També temàticament és original si ho comparam amb la resta de producció poètica: la contemplació poètica del mar, tant quan es mostra tranquil·la com en plena tempesta. És una continuada personificació, com si la mar tengués vida pròpia. Fins i tot la dota de pensament: «és la mar que respira / amb fatigós alenar. / Qui sap? Tal volta, penosa, / recorda els seus desbarats: / les riqueses que ha engolida / i les vides que ha aufegat. / Per això trista jamega / amb fatigós alenar.» Es tracta d’una excel·lent pintura romàntica, plena de matisos, tant del mar com del paisatge de la costa.
Malgrat aquesta composició, la poesia de Manuela de los Herreros és habitualment senzilla i directa. De mètrica austera, en general organitzada en quartetes i amb versos senzills, d’art menor, amb un marcat ritme i de rima simple, sense artifici ni gaires recursos retòrics. És evident que la poeta atorgava més importància al missatge, al contingut, que a la forma. Una poesia d’estil personal, intimista, que combina un romanticisme mesurat quant als sentiments amb un altre de forta arrel quant a l’amor per les gloses i per la poesia popular. A més d’incidir en costums locals, amb certs tocs d’humor, també reflecteix les preocupacions filosòfiques i la seva visió personal del món. Als seus versos, apareixen sovint els paisatges de Mallorca, la llengua i les seves tradicions. També l’element autobiogràfic que tendeix a la baixa autoestima, probablement per l’exposició pública en la seva condició de poeta de sexe femení dins un mon hermèticament patriarcal.