Miquel Àngel Llauger,
Díptic de la balena.
Ensiola Editorial, 2025.
Trescar pels racons amagats del passat pot ser una font inesgotable de temes interessants. Díptic de la balena (Ensiola Editorial, 2025), de Miquel Àngel Llauger, és un llibre breu però intens que, com indica el títol, es construeix a partir de dues peces que dialoguen entre elles. No és un díptic en el sentit estricte d’una història partida en dos, sinó més aviat dues escenes separades en el temps que comparteixen una mateixa mirada: la de l’autor que observa la realitat amb una atenció gairebé documental i una prosa precisa, directa, d’una sobrietat que recorda sovint el registre periodístic.
La primera part ens situa a l’any 1973. El narrador, encara un jovenet, viu amb expectació l’arribada imminent d’un infant procedent de la Nicaragua governada pel dictador Somoza. Aquella espera —que és alhora ingènua i plena d’una il·lusió molt concreta— articula el relat amb una tensió silenciosa: el lector sap que tot allò que s’anuncia pot esdevenir una petita revolució íntima. Tanmateix, el destí intervé de manera abrupta. El terratrèmol que aquell mateix any devastà Managua trunca la possibilitat de la trobada i converteix l’expectativa en absència. Aquesta primera peça, marcada per una emoció continguda, funciona com una meditació sobre els projectes que la història —o la geografia— pot frustrar abans fins i tot que arribin a començar.
La segona part ens trasllada a la Colònia de Sant Pere, uns anys després, on una balena de més de disset metres arriba a morir al moll del poble. L’esdeveniment, tan extraordinari com desconcertant, altera la vida quotidiana dels vilatans i desencadena una cadena d’interrogants pràctics i simbòlics. De qui és aquell animal? Qui n’ha d’assumir la responsabilitat? Què se n’ha de fer: estudiar-lo, exhibir-lo, aprofitar-lo? Llauger reconstrueix els fets a partir de documentació i testimonis, però també del sediment de memòria col·lectiva que transforma la realitat en un relat compartit.
El llibre avança així en una frontera interessant entre crònica i literatura. Llauger no dramatitza ni embellix excessivament el material; prefereix exposar-lo amb una escriptura neta, precisa, que deixa que la força dels fets parli per si sola. D’aquesta manera, el que podria ser una simple anècdota —l’arribada d’un cetaci gegantí a un petit port mallorquí— es converteix en un episodi carregat de ressonàncies humanes i comunitàries. Amb aquest díptic, Llauger demostra que la literatura pot néixer també de la memòria mínima i dels episodis perifèrics de la història. Díptic de la balena és, en aquest sentit, una peça petita però reveladora: un relat que mostra com determinats esdeveniments, aparentment marginals, poden deixar una empremta profunda en la vida d’una comunitat i en la memòria d’un escriptor.