Carlota Gurt,
Els erms,
Editorial Anagrama, 2026.
Amb una de les trajectòries més sòlides i fulgurants dels darrers temps, Carlota Gurt ens demostra una vegada més la seva mirada singular, inconfusible, a l’hora de crear històries hipnòtiques i personatges rodons. Ara, amb Els erms (Editorial Anagrama, 2026), Carlota Gurt ens ofereix novament una veu narrativa que sap explorar amb lucidesa i ironia els territoris més incòmodes de la condició humana. Guanyadora del Premi Llibres Anagrama de Novel·la, l’obra ens situa en un escenari carregat de simbolisme: el parador de Sau, envoltat d’una boira persistent i d’una sequera extrema que amenaça d’eixugar la presa.
Aquest paisatge, al límit del col·lapse, entre el somni i la realitat, esdevé un mirall perfecte de l’estat interior dels seus protagonistes. La Ramona hi arriba en plena època nadalenca per passar-hi dues nits, potser amb la voluntat difusa d’escapar-se d’una vida que ja no reconeix com a pròpia: una feina fent podcasts i amb l’encàrrec d’un assaig que no l’omple, una relació que no acaba de sostenir-se, una inèrcia vital que la desgasta dia rere dia. El Faust, en canvi, no hi arriba: hi pertany des de sempre. És el cap de la presa, hereu d’una responsabilitat familiar que viu com una condemna. Obès i desmotivat, lluita tant contra el seu cos com contra la degradació d’un entorn que se li escapa de les mans, amb episodis tan eloqüents com la irrupció de peixos morts a la superfície.
El primer encontre entre tots dos és gairebé anecdòtic, però Gurt sap jugar amb el temps narratiu i amb els fils invisibles que uneixen les vides perquè, més endavant, els seus camins convergeixin amb una força inevitable. Ramona i Faust són, en essència, dues formes de la mateixa fatiga: la d’una existència que ha perdut sentit. I, tanmateix, l’autora els construeix amb una profunditat que defuig el clixé: són contradictoris, vulnerables, a estones mesquins i a estones d’una humanitat desarmant. Un dels grans encerts de la novel·la és la seva prosa: sòlida, afinada, capaç d’alternar un humor intel·ligent amb una tendresa que mai no cau en la sensibleria.
Gurt observa els seus personatges amb una mirada precisa, gairebé quirúrgica, però també compassiva. El lector s’hi reconeix, s’hi incomoda i, sobretot, s’hi enganxa. Els erms és, sobretot, una novel·la sobre el buit i la possibilitat —fràgil, incerta— de reomplir-lo. Una història que ens atrapa des de la primera pàgina i ens empeny a continuar llegint amb una pregunta persistent: com es pot tornar a començar quan tot sembla esgotat? Després de la sequera sempre arriba la verdor.