Neus Canyelles,
Sales d’espera.
Empúries, 2026.
A poc a poc, sense fer gaire soroll, amb una tenacitat i un compromís inalterables, Neus Canyelles ha anat construint una obra certament singular, amb denominació d’origen. Sales d’espera (Empúries, 2026), la nova entrega de l’escriptora palmesana, és un llibre que es mou en els marges del que aparentment no té importància: notes preses al vol, escenes quotidianes, intuïcions que, en mans d’una altra autora, potser haurien quedat en esborrany. Aquí, en canvi, esdevenen literatura. El volum recull relats molt breus que, com petites espurnes, il·luminen fragments de vida amb una intensitat inesperada.
L’origen d’aquests textos —apunts de bloc, observacions disperses— es percep en la seva estructura: no hi ha una voluntat de construir grans trames, sinó d’aturar-se en instants concrets, sovint carregats d’una tensió subterrània. Canyelles transforma aquestes anotacions en peces narratives que retenen una sensació d’incompletesa deliberada, com si el lector fos convidat a omplir els buits, a continuar la història més enllà del paper. Els personatges —majoritàriament femenins— habiten una quotidianitat que pesa. L’espera al jutjat abans de signar un divorci, la irrupció d’una carta des de Sud-amèrica, la companyia enigmàtica en un concert al Palau de la Música, la visita a un especialista o el simple acte d’anar a nedar esdevenen escenaris d’una vida interior convulsa. Són figures que es mouen en una mena d’abisme silenciós, atrapades entre el que són i el que haurien volgut ser.
És difícil no llegir aquests relats en clau autobiogràfica o, si més no, en una zona de contacte entre autora i personatges. Aquesta proximitat dota el llibre d’una autenticitat particular: hi ha una veu que observa, que es reconeix i que, alhora, manté una distància suficient per convertir l’experiència en matèria literària. La ironia fina —mai estrident— i alguns tocs d’humor actuen com a mecanismes de resistència davant d’una existència marcada pels daltabaixos emocionals. L’estil és coherent amb aquesta aposta: directe, despullat, sense ornaments.
Canyelles escriu amb una economia de recursos que recorda que, de vegades, la literatura més punyent és la que no vol demostrar res. Cada relat sembla dir només el necessari, però en aquest gest contingut hi ha una càrrega significativa notable. Sales d’espera és un llibre sobre la quotidianitat en totes les seves formes: l’espera de decisions, la recerca de canvis, el conreu de paraules... I també sobre l’escriptura com a manera de sostenir aquesta latència existencial, de donar-li forma i sentit, encara que sigui provisional. Un recull que confirma la capacitat de Neus Canyelles per convertir el gest més mínim en un acte de revelació.