Irène Némirovsky,
Un nen prodigi.
Traducció d’Anna Casassas.
Cal Carré, 2026.
Aquí tenim una altra joia «menuda» de Cal Carré. La llegim com si observéssim una gemma en estat natural, iridiscent, que exhibeix diferents tonalitats en funció de la font de llum i, vista amb perspectiva de conjunt, com una bella miniatura pertorbadora. Em refereixo tant a la història contada i els seus viaranys, com a la veu literària i a la llengua en què la llegim. La Némirovsky a través de l’Anna Casassas és un altre plaer d’aquesta edició.
Un conte moral sobre el talent precoç, la glòria i el fracàs, les arrels, la misèria, i la crueltat. Publicat inicialment com L’enfant genial a Les Oeuvres libres, després s’editarà l’any 1926 amb el títol d’Un enfant prodige. Una narració precoç, de joventut, escrita dos anys abans, que ella més tard rebutjarà. Malgrat la voluntat de perfecció que l’escriptora indicava amb el rebuig, llegida avui, hi trobem l’inici de la flama genial de Némirovsky i la capacitat que tenia de commoure amb el do de captar atmosferes, d’entrar en la complexitat dels personatges, i l’habilitat de mostrar subtilment els detalls, determinants per a l’acció, amb una prosa senzilla i poètica.
La història d’Ismël Baruch, el nen prodigi, té com a rerefons l’ambient tavernari d’un port, a la riba del Mar Negre, al sud de Russia –Odessa, segons un dels biògrafs Jonathan Weiss–, on conviuen jueus, tàrtars, russos, mariners, camàlics, vagabunds, «una púrria indeterminada». I enmig d’aquest babel d’ètnies i llengües viu una família jueva, els Baruch, empobrida per causa dels pogroms de l’any 1881. L’avi matern havia esta ric, però li van cremar la casa el diumenge de pasqua següent a l’assassinat del l’emperador Alexandre II. El pare, drapaire i revenedor de ferralla, vesteix anb caftà gastat, babutxes i du tirabuixons a banda i banda del front. La mare també segueix els costums ortodoxos, porta perruca negra, vestit de cotó negre i arrugat i cria fills. En van tenir 14. Ismaël era el petit, l´únic que vivia a casa. Els grans se n’havien anat a córrer món i alguns s’havien mort. Per ser el petit, havia pogut anar a estudi a casa del rabí per un ruble al mes. Hi va aprendre de pressa l’alfabet hebreu, a llegir, a escriure, a salmodiar pregàries i a recitar versets del llibre sagrat. Espellifat, passa l’estona pel port i tavernes on fa d’ajudant per guanyar-se el pa del dia. Iniciar-lo en la beguda serà un divertiment per als homes habituats a buidar ampolles . Un dia, davant les penes d’un mariner que havia navegat anys i panys pel Volga, va començar a cantar per a l’home desconsolat. Tenia un talent especial per a recitar i cantar versos. La veu li naixia de dins. Va adoptar el costum de cantar per als «perdularis» que mitiguen el dolor amb la beguda. Les seves cançons, poètiques i senzilles, eren consol per als desgraciats i els exclosos de la societat. El talent rajava com una font de l’ànima del nen bregat a suportar la misèria i la vida esparracada de carrer.
Si el poeta Heine escrivia: «De les meves grans penes, en faig petites cançons…», veiem que el petit Ismaël «de la seva tristor, en feia fàcilment cançons com qui de l’or brut en fa joies bàrbares». Aquest do captiva la gentola del port. És admirat per tothom, però ell ignora el poder del seu geni: una veu espontània davant el dolor humà, «un eco inconscient dels tristos cants jueus, sorgits del fons dels segles com un sanglot immens que havia anat creixent, de generació en generació, fins arribar a la seva ànima infantil». La llavor dels ancestres, incrustada als gens, que es manifesta a través de l’inconscient.
El seu talent fascina un poeta Romain Nord, Ismael l’anomena el «barine»–classe superior–, que el recull del carrer i el porta al palau de la seva amant, la vídua rica del governador militar que per al nen, enlluernat, serà «la princesa». Proposen comprar-lo per al seu servei i educar-lo. La família accepta la venda, així deixaran de ser pobres. Ell entrarà en el món de luxe d’una societat aristocràtica tan aviat afecta a l’entusiasme com després a l’inexorable rebuig i l’abandó. Viurà agombolat i extasiat al servei de «la princesa» que el considera com una propietat domèstica.
Però a mesura que creix i arriba a l’adolescència va perdent l’originalitat que tenia abans. L’estudi i la cultura no l’ajuden a retrobar el geni, sinó que el destrueixen. Ell s’esforça a imitar els models cultes i fracassa. Llavors serà menyspreat. Ha estat una joguina per al servei d’una elit capriciosa. Si el do màgic s’esvaeix, Ismael ja és un moble inútil i cal substituir-lo.
La crisi
Amb la vida còmoda Ismaël s’allunya del seu jo íntim, de les arrels pròpies i no escolta el dictat del cor. Li fa l’efecte que el món dels altres és el bo, els considerats savis, vol imitar-los i no se’n surt. Va perdent progressivament la confiança en ell mateix i ja no sabrà qui és. El neguit dolorós de la pàgina en blanc el corseca fins a un límit dramàtic. La força natural de la creació no torna. Més endavant aquesta angoixa serà compartida pel «barine» perquè ell també l’ha viscuda i l’ha menat al no-res, a sedar el dolor amb la beguda. El nen prodigi s’ha fos. Els versos són com ocells que volen i no els pot agafar. Caldrà tornar al barri jueu i a les tavernes. Serà acceptat ara que ja no té res a oferir? Com reaccionaran els pares quan vegin que la pobresa és a la porta?
L’any 1933, Némirovsky deia en una entrevista que en el fons totes les generacions tenen les mateixes prioritats: la fam i l’amor. Némirovsky, que coneixia bé l’ambient jueu, fa un retrat cru de la realitat social del gueto, com sobreviuen aquells que parlen ídix. Fa evident la duresa d’una vida que els fa ser com són, tot i l’ambigüitat amb què ella s’hi col·loca respecte a aquest món. Com a bona observadora entèn què representa la innocència de la infància i ha viscut la decepció que significa fer-se gran i entrar en el món dels adults. Percep la natura dels somnis i el contrast amb la vida real. Ha tingut contacte directe amb la crueltat despietada de la classe alta. La vida a casa seva, la mare frívola i cruel, tema sobre el qual hi tornarà en obres com El ball (1930) o El vi de solitud (1935). De la mateixa manera, el misteri de la creació no li és gens aliè: el geni com un ocell indomable que no es pot caçar. Amb una infància de nena rica, però sense amor maternal, la lectura era refugi i consol per a la seva ànima trista, amb un gran sentiment d’orfenesa. Àvida lectora des de ben petita, escrivia des dels 14 anys. S’hi inicià, imitant Turgénev.
En aquesta primera obra ja demostra la traça que tenia per al retrat psicològic i els efectes dramàtics. La capacitat d’observació, l’exercia des de ben jove, tant pel que fa a l’exterior com pel que fa al món intern. La profunditat de la seva mirada sobre la condició humana aquí és clara i és magnífica en l’última obra, inacabada i publicada l’any 2004, La Suite Francesa. Dos anys després de publicar Un nen prodigi, amb David Golder,–on retrata el món dels jueus rics–, la novel·la que la farà famosa, ja demostra que és una novel·lista de tremp. Escriurà gairebé una obra cada any fins el final també dramàtic de la seva vida. Serà una autora d’èxit, molt llegida.
Els detalls
Si fem cas de les paraules de Stendhal, «els detalls és el que hi ha de més important en una novel·la», veiem que el geni incipient de Némirovsky hi coincideix: la butaca, el diamant, la ferida, el coixí, el vi –vici i anestèsia–, els gossos blancs, el cavall mort són detalls amb els quals va trenant l’acció novel·lesca. Per exemple, el gran diamant de «la princesa» provoca una ferida en la galta d’Ismaël. La duresa sobre la pell fina provoca una esgarrinxada amb sang. La ferida no és sols externa. Ell busca el contacte amorós i la conseqüència és una ferida «la sang rajava de l’esgarrinxada petita i ell refregava la galta ferida contra el diamant dur» i «ella desapareixia rere la cortina de vellut blau». La butaca és un altre detall, la imatge del racó i refugi íntim per pensar, somiar, llegir. Ismaël, quan llegeix, se sent aÏllat i protegit, «llegia com qui s’embriaga». La nena, que va ser l’autora, també tenia la seva butaca-refugi. El 1930, quan Nemirovsky ja es cèlebre, parla de la seva infància amb la mateixa imatge: arraulida en una butaca llegint El Banquet de Plató, mentre fora se sentien els trons dels fusells. La nena a la butaca amb un llibre a la mà reapareix a Vi de solitud.
Els gossos blancs, al peu de «la princesa», que representen la submissió, seran els substituts del protagonista. Némirovsky l’any 1940 publicarà la novel·la Els gossos i els llops, una història d’amor on apareix una visió negativa de l’espècie humana. La lluita per la supervivència. Cal triar entre ser llops lliures o gossos resignats.
Entre dos mons
En primer terme aquesta història ens parla de somnis i d’il·Iusions esbotzades amb una puntada de peu, però hi ha un rerefons que no és menor. Com es pot viure a cavall entre dos mons? Quins són els efectes de l’ambigüitat indentitària? Ismael és un nen escindit entre la pobresa i la riquesa, entre l’herència ancestral de poble perseguit i el món del poder que no respecta l’altre, el diferent, entre la glòria que li aporta el talent i el fracàs de perdre’l. Élisabeth Gille, la filla de Némirovsky assenyala que també ella va viure un conflicte d’identitats: d’origen jueu, nascuda a Kíev –imperi rus–, va escriure la vida de Txékhov, però no en rus, sempre va escriure en francès en desfavor a la seva ànima eslava. Més tard es va convertir al catolicisme. Era rica i va acabar pobra.
L’assimilació no va aportar equilibri a la seva vida, sinó tot el contrari. Tot i haver dedicat el seu talent a la cultura francesa sense reserves i amb entusiasme, la nacionalització li va ser denegada, i no va evitar la deportació a Auschwitz. L’assimilació d’Ismaël també fracassa, quan no serveix per als interessos d’una classe alta sense escrúpols. Tragèdies paral·leles. Tot i que la gran obra posterior d’ella, clarament, supera aquesta novel·la primerenca, és interessant llegir-la perquè aquí ja hi treuen el cap els temes que ella explorarà més endavant en obres posteriors i s’albira un estil que la identificarà. Un llibre menut. Una historia que commou. Una fiblada al cor.