Cal reconèixer que, en algunes ocasions, els esdeveniments i les fites músicals s'apleguen i acumulen de manera un poc capriciosa fins el punt de provocar que la nostra agenda hagi de fer equilibris mals de manejar. Ningú pot afirmar, avui en dia, que l'oferta musical que tenim al nostre abast sigui insuficient o pobra. És el cas, com veuran, del que se'ns presenta per a aquesta segona setmana del mes de maig. La diversitat de les dues propostes és òbvia, per altra banda. Anem per parts...
Per començar, el dijous 7 de maig podem gaudir d'una magnífica producció de la Lucia de Lammermoor, de Gaetano Donizetti, un emblemàtic títol operístic del belcanto italià, que ens arriba a través d'un enregistrament de molta qualitat des de l'Staatsoper de Viena, amb un repartiment de luxe, encapçalat ni més ni menys que pel tenor peruà Juan Diego Flórez –per altra banda, d'inqüestionable ascendència illenca per part de mare, perquè de segon llinatge és Salom– i per la russa Olga Peretyatko, en els papers principals d'Edgardo i Lucia, respectivament. Es tracta, com abans els he dit, d'un enregistrament de l'any 2019, no esperin una transmissió en directe com es fa altres vegades –quina gran idea (i quin gran negoci), això de transmetre a través dels cinemes òperes en directe–, però en qualsevol cas ens trobam davant una producció de primeríssim nivell d'aquest títol del gran repertori italià, amb llibret que pren per base una novel·la gòtica de sir Walter Scott (1819) i que compta amb una partitura formidable escrita per Gaetano Donizetti l'any 1835 –fou estrenada al Sant Carles de Nàpols, el setembre d'aquell any– i que ara ens arriba amb una versió i direcció artística de Laurent Pelly i la direcció musical de l'italià Evelino Pidò, un autèntic referent en aquest repertori. Tot plegat, Lucia de Lammermoor és tot un himne a l'amor i a la bogeria, dos temes essencials del romanticisme, ben presents tots dos a aquesta història de capa i espasa ambientada a l'Escòcia del segle XVI, un moment de profunda crisi política i religiosa. No deixin d'escoltar les cèlebres àries Regnava nel silenzio (acte I) i Il dulce suono (acte III), tot plegat, un autèntic manifest del romanticisme musical i escènic. La fita, recordin, el proper dijous 7 de maig, a les 19:30 hores, a l'Ocimax, de Palma. Sí, sí, el tema és la bogeria, la cosa no acaba aquí, ara ho veuran...
Qui vagi a gaudir d'aquesta meravella belcantista no podran assistir, però, a una altra fita inel·ludible, perquè es produirà pràcticament a la mateixa hora. Em referesc al concert que tindrà lloc a l'Auditòrium de Palma el mateix dijous, a les 20:00 hores, i amb el que la nostra Orquestra Simfònica tancarà l'actual temporada d'abonament amb una proposta vertaderament imprescindible: ni més ni menys que la Desena (i darrera) Simfonia de Gustav Mahler, escrita (i no acabada) poc abans de la mort del compositor austriac, el 18 de maig de 1911, no deixin de tenir un record per aquest geni, d'aquí a uns dies. Afortunadament, però, tot té remei –menys la mort, com ben bé sabia Mahler–, perquè el concert es repetirà el dia següent, divendres 8 de maig, a l'Auditori de Manacor i amb els mateixos intèrprets: l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida pel seu titular Pablo Mielgo. Mirin, jo sempre he pensat que si Gustav Mahler hagués viscut vint o trenta anys més –morí relativament jove, amb només cinquanta anys– i li hagués tocat viure la paranòia existencial dels anys vint i tota la desgràcia que vingué després, amb els anys trenta, l'arribada del nazisme i després la guerra, hagués embogit (del tot) i hagués acabat escrivint música de cabaret, motius en tenia.
Aquesta desena simfonia, inacabada, fou escrita al Tirol del sud durant l'estiu de 1910, quan Mahler ja preveia el seu final, ben malalt del cor com estava i, si l'escolten amb atenció i hi posen una mica d'imaginació, podran percebre el darrer testimoni d'un home que mira la mort de cara i que li fa front amb una mescla d'angoixa, ràbia, acceptació i dolor. Però la proximitat de la mort no era, en tot cas, l'únic motiu que alimentava el seu desencís perquè fou llavors, precisament, quan va saber que la seva parella, l'estimadíssima Alma, li posava les banyes amb Walter Gropius, l'arquitecte, se veu que a Alma li agradaven els genis. Pobre Gustav, quins darrers mesos, els seus. En tot cas, foren altres els encarregats de finalitzar l'obra i posar ordre als esbossos d'aquesta pòstuma catedral simfònica que és la desena de Mahler: quan el seu autor finà, només havia acabat el primer moviment (l'adagio), però així mateix havia deixat plantejada l'estructura general de tota l'obra que, certament, és titànica. El que nosaltres podrem sentir és la cèlebre reconstrucció que realitzà el musicòleg britànic Deryck Cooke l'any 1960, amb motiu del centenari del naixement de Gustav Mahler i quasi a petició d'Alma, mirin per on, seria per causa del mal de consciència. Els escrúpols també poden fer embogir, no ho dubtin.