Gabriel Janer Manila,
Galeria de solituds.
Nova Editorial Moll, 2025.
Hi ha escriptors que semblen tenir un cabal literari inesgotable. Amb Galeria de solituds (Nova Editorial Moll, 2025), Gabriel Janer Manila torna a desplegar un univers narratiu dens, suggestiu i profundament arrelat a la memòria —tant la íntima com la col·lectiva— de Mallorca. La novel·la s’articula a partir de la veu de l’hereu d’Almadrà, un personatge que habita un temps porós, capaç de dialogar amb el present immediat i amb un passat que no acaba de desaparèixer, sinó que es filtra constantment en la consciència i en la paraula. Des del casal del barri antic o des de la possessió familiar, el protagonista inicia un relat fragmentari que pren com a detonant l’abandó de la seva dona —fugada amb un alt càrrec de l’Església—, episodi que funciona com una esquerda emocional per on s’escola tota la resta.
A partir d’aquí, el narrador bascula entre la introspecció i la reconstrucció d’un llegat familiar poblat de figures femenines que semblen emergir de la galeria pictòrica que les conté: la tia Gregòria, sor Francesca-Maria, la tia Elisabet —amb la seva delirant història d’amor amb Napoleó—, la tia Maciana o la misteriosa poeta Dovima, sempre sentenciosa i oracular. Aquest conjunt de retrats configura una autèntica galeria de presències que oscil·la entre el drama i l’esperpent, entre la tragèdia íntima i una certa ironia grotesca que recorda, efectivament, un aire villalonguià.
Gabriel Janer Manila demostra un domini excel·lent del tempo narratiu, amb una prosa molt treballada, refinada en cada detall, on cada frase sembla cisellada amb una voluntat gairebé escultòrica. El resultat és un text que exigeix una lectura atenta, però que recompensa amb una forta densitat simbòlica i emocional. Alhora, la novel·la no es tanca en el passat ni en la introspecció: hi irromp amb una contemporaneïtat inquietant. La presència de la màfia russa a l’illa, els Hells Angels implicats en tràfics il·lícits o el judici grotesc d’un capo de l’oci nocturn introdueixen una dimensió gairebé carnavalesca, on la realitat es deforma fins a tocar la caricatura.
Aquestes trames, lluny de dispersar el relat, contribueixen a reforçar la idea d’un món desencaixat, on el límit entre la veritat i la ficció esdevé cada vegada més difús. En conjunt, Galeria de solituds és una obra ambiciosa i polièdrica, que combina memòria, crítica social i una imaginació desbordant. Janer Manila construeix un retaule literari que, a mig camí de les ombres i les clarors quotidianes, ens ofereix una mirada lúcida i inquietant sobre la condició humana, entorn del paisatge moral del nostre temps i de la nostra societat.