Montserrat Corretger,
E.E.Ernst & Erica.
Editorial Afers, 2025.
Llegir les dues novel·les de Montserrat Corretger i tornar als records de Reus és una sola cosa. L’entrada a la ciutat cosmopolita dels fruits secs em va venir de la mà del traductor Joaquim Mallafrè i la Carme Buixeda. Dolç agraïment. Els concerts al teatre Fortuny, l’amistat amb els Amigó, els sopars a casa seva, les visites al Centre de Lectura, el modernisme: la Casa Navàs i la història del Pere Mata, les botigues: Tomàs Barberà i can Jofré, i el deliciós «menjar blanc» de Cal Padreny (1815) –postres del segle XIV–, conformen unes postals que revisitades ara s’assemblen a allò de la magdalena proustiana. Tot i els canvis que han transformat la ciutat, aquestes vivències no s’han mogut de lloc, per a mi són com el vermell de les cireres.
La segona novel·la, E.E.Ernst&Erica, és una narració sobre els efectes del temps, les contingències individuals i socials d’uns personatges notables amb l’aprenentage del viure presidit per la memòria i la raó. La narració d’aquestes vides ens arriba a través d’una prosa sensual que captura els sentits de la vista, el gust i l’olfacte. Tenim, doncs, una lectura de colors suggestius. La ciutat com en l’obra anterior, la Pensió d’alemanys, té un rol d’ambient important. Les vides dels personatges estan vinculades als espais de la ciutat. A la suma de les ciutats europees literaturitzades, Dublin, París, Barcelona, Londres, Trieste, s’hi afegeix Reus per dret propi. Hi ha una recreació esplèndida de la ciutat de referència en innovacions culturals i de comerç. Personatges com el poeta Xavier Amorós –botiga Las Américas, als baixos del Palau Bofarull– que va guanyar el Premi Carles Riba l’any 65, Joaquim Santasusagna, Ramon Amigó, l’especialista Pere Barrufet, el dibuixant Ferran Casajuana, el Josep Iglesias, són Interlocutors que vinculen els personatges de la novel·la amb el món cultural de Reus. Així com els cafès, societats i llocs de relació: els porxos de la plaça Prim amb els cafès, el Casino i el Solsis, abans Cafè de París, el Teatre Fortuny, el Círcol, la Cambra de Comerç, el Centre de Lectura, el Savoy, el carrilet que va a Salou, la sastreria Queralt i per descomptat la llibreria Gaudí.
El temps de la història està estructurat en tres parts, la primera i la segona de sis anys i l’última de dos: 1953-1959; 1960-1966 i 1967-1969. Són els anys de reconstrucció d’Europa, Catalunya i Espanya després de la Segona Guerra Mundial i la guerra espanyola. La Suïssa neutral. La postguerra i el franquisme, el Movimiento la Guerra Freda i la revolta de Maig del 68, un episodi important per a la formació moral de la jove Erica. En plena postguerra, de restriccions elèctriques i dura repressió política hi ha alguna petita escletxa, molt controlada com la reobertura del Centre de Lectura l’any 48. Però l’educació de les monges és del tot castellanitzada i amb rèmores del falangisme, «la formación del espiritu nacional». Es produeix l’afer Galinsoga –«todos los catalanes son una mierda»–. Amb tot i a poc a poc es fa imprescindible modernitzar el país. I un objectiu important és l’economia. Cal redreçar-la i per això l’any 59 s’encarrega a l’economista Joan Sardà Dexeus el Plan d’Estabilización nacional. A Europa es produeixen fets històrics transcendents com la construcció del mur de Berlín l’any 61 i la revolta del maig francès, el 69, amb Cohn Bendit com un dels protagonistes importants. Un marc històric, mirall d’una època, amb les conseqüents repercussions socials, polítiques i personals, i la incorporació d’aspectes de cultura popular i musical pròpies del temps narrat.
El viatge iniciàtic d’Ernst Hablützel a la novel·la anterior estava immers en un panorama coral, el dels personatges de la Pensió d’alemanys i en el context dels anys 20 i 30, els intensos vint, la dictadura de Primo de Rivera, la República i la Guerra. En aquesta veiem l’evolució de la seva personalitat. És l’eix rector d’una història que té com a centre la reflexió sobre el temps que passa com un bri d’aire, el que s’emporta i el que roman, els fets vitals amb «la seva monotonia i la seva inefabilitat». L’experiència d’Ernst transcorre a peu per la vida senzilla de cada dia com la de qualsevol de nosaltres, la diferència és el sedàs que ell hi aplica. Els exemples de l’etapa de joventut seran recollits per la jove Erica com una guia per al futur. La maduresa i l’experiència de l’home que baixa el pendent de la muntanya al servei d’una ment jove, que enfila la pujada, disposada a aprendre el joc i el risc de viure, els secrets de la vida. Per a Erica és el camí de formació. Tots dos dialoguen des de punts de vista diferents d’acord amb l’edat que tenen. O dit d’una altra manera, ell, que és més gran, mostra les lliçons del món d’ahir a Erica. La seva experiència és guia per al futur de la jove impacient, vital i curiosa. L’ahir, l’avui i el demà en línia.
La vida d’aquest personatge gira amb un compàs de quatre: l’excursionisme, la fotografia, la lectura –gaudi i formació– i els viatges a París–mon amour– o a Suïssa, «el seu paradís llunyà». Llegir, caminar, fotografiar, viatjar són les eines amb què circularà per una vida que, tot i els desencisos amorosos i polítics, serà satisfactòria en conjunt amb una amalgama feta de mesura, intel·ligència, prudència i seny. El gaudi efímer dels moments feliços és contemplat en algunes fotografies destacades. El punctum dels instants que esdevenen eterns, «l’espurna vital, el llampec que persistirà en el temps, i potser vencerà la mort».
La lectura es conforma en base a rellegir i sumar lectures noves. La curiositat lectora no té límit, li aporta un esperit de joventut, malgrat que ell ja considera que és gran. Lectura i camí vital van de tronc. El saber i la consciència a través de la cultura, la reflexió sobre l’existència i la solitud. Tornarà a Thomas Mann vint anys després, La montaña mágica, traduïda per Mario Verdaguer, de l’editorial Apolo. Prendrà notes de Tonio Kröger sobre el misteri de l’art i la creació artística. A Música en Florència de Sándor Márai, trobarà «aquella dolorida espera que ruge en el fondo de la vida humana», o els temes de la identitat, la fama, la raó i la passió. I de Márai passa a Ortega y Gasset, Una lectura en porta una altra com un arbre que es ramifica. El filòsof espanyol li descobreix pensaments lúcids sobre el paper de les masses en la primera meitat del segle XX. Ernst medita que «entre la visió d’Ortega i la de Márai ha passat la més cruel guerra europea». També sent predilecció per Moravia. I Proust serà un pilar fonamental sobre la memòria. Els llibres que ha considerat essencials els recomanarà a la jove i rebel Erica com a indicadors per al camí de formació.
La lectura és també la solitud, el contacte íntim amb ell mateix, un viatge interior de meditació. Segons que diu Kierkegaard «la porta de la felicitat s’obre cap a dins». En conseqüència, els llibres ompliran cada angle de la seva vida. L’avenç del pensament i de la ciència són els pilars del progrés. I la raó, eina imprescindible per conviure enraonadament, amb flexibilitat. Està convençut que «son els llibres els que ens alliberen, no les persones». La lectura inclou també cartes i postals, elements de comunicació propis d’una època. Són testimonis de vida. Per exemple les dels pares serveixen per saber la història del seu trasllat a Catalunya, o la vida dels amics amb qui van compartir els anys vint a Reus, els traductors per al comerç internacional de fruits secs. Ernst és lector, no escriptor, però un lector apassionat sempre escriu alguna cosa. Projecta l’escriptura en cartes, postals i anota en un quadern de lectura les idees que ha trobat en els llibres preferits. Lectura, escriptura i meditació.
Les invitacions serveixen per recordar la història del país alhora que els moments intensos viscuts a Reus. Gràcies a l’ordre amb què arxiva tots aquests documents podem conèixer una vida i els fets històrics en paral·lel. El centenar de cartes i postals també ens remeten a la seva condició viatgera. La ruta Reus-París-Suïssa. El carrilet a la platja de Salou, l’excursionisme, el París de l’amorosa i bella Michelle, i la Suïssa de la seva família i les muntanyes alpines. De Reus al cor d’Europa. El tradicional Reus-Paris-Londres de la ruta de l’aiguardent vuitcentista convertit ara en Reus-París-Basilea.
L’altra part del viure quotidià d’Ernst, al costat de l’observació de la natura, són les converses o el contacte amb el món, sentir-lo és notar l’alè que s’expandeix, el fa viu i el vincula a la realitat amb confiança. El món extern son les converses que poden ser sobre política o sobre camins, muntanyes i paisatge. Són les peces que configuren el contacte amb la vida de fora, agermanen els vincles humans i projecten la relació amb els altres. El món afectiu íntim, en canvi, és d’una gran introversió. La relació afectiva amb la família d’Erica cobreix les seves necessitats emocionals de vincle i d’estima, però l’amor de parella l’ha descartat després de les experiències viscudes. És un element relacionat amb el procés de formació, no pas el motor principal. El fracàs amb la moderna i lliure Dagsi, la ballarina, que no estava disposada a renunciar a la seva professió per un marit i amb la misteriosa Àurea, a la novel·la La Pensió d’alemanys; la bella Michelle, i la Rosa, secretària i amiga, en aquesta, són dones que passen per la vida d’Ernst i li deixen un perfum intens per al record. Representen moments profunds, únics. Però, arribat a un punt avançat del camí, ell no vol viure l’amor com a passió ni com a risc, vol estimació, respecte i llibertat. La Michelle és un amor a distància, una experiència gairebé simbòlica, potser fins I tot estètica. Intensitat sense futur.
El profesor Jaume Aulet ha dit que Ernst és un dels grans personatges de la literatura catalana. Efectivament, és una figura singular dins el nostre corpus literari, ara mateix no en recordo cap de semblant. Un personatge fondament europeu i alhora vinculat per decisió pròpia a la nostra catalanitat. Suïssa és el paradís de la infància, el somni, però els peus els tindrà sempre a Catalunya amb una fidelitat de pedra picada. Coneix el país i l’estima. Un europeu de Reus. Com el cas de Germà Colon, el filòleg-linguïsta català-suís, que fascinarà l’Erica. Castellonenc, enamorat del seu patrimoni lingüístic, obtindrà una beca d’estudis a Lovaina i l’any 54 s’instal·larà a Basilea, universitat on farà tota la carrera acadèmica fins la jubilació l’any 98, amb una dedicació intensa als estudis de la llengua catalana dins l’àrea de les altres llengües romàniques. Homes que viuen entre dos mons, els estimen amb la mateixa passió i treballen per a tot dos. Una combinació inusual i atractiva. Compartir l’herència cultural europea amb el nostre llegat, de manera sostinguda, enriqueix la base patrimonial pròpia.
Però, atenció, qui busqui entreteniment de tràfecs, incidents o molta acció, que se n’abstingui. No és una història de velocitat ni d’acumulació de fets ni d’intrigues precipitades o sorprenents. El nostre mercat, tan inclusiu i extensiu, ens ofereix cada vegada més possibilitats de triar opcions multidiverses de distraccció lectora, per exemple llegir com si mengéssim «crispetes» o estenguéssim «les calces». I també tenim la literatura anomenada del «trauma» per ajudar-nos en la uniforme i fatigosa quotidianitat d’alleugerir les ferides del nostre jo malmès. Per tant, que ningú no s’equivoqui. Aquí tenim una senyora novel·la. Que cal llegir amb atenció i a poc a poc per comprendre el procés vital d’uns personatges elaborats amb paciència, rigor i profunditat en un compost de realitat i ficció molt ben travat, i que són universals. Acabada la lectura, els personatges del suís-reusenc i la jove rebel, en procés de formació, s’imposen. Però sobretot ell, la seva figura d’home reflexiu, ment oberta, europeu i arrelat al país ens deixa una imatge poderosa i permanent. Una història com un raig de llum hivernal sobre els secrets de la vida, la bellesa senzilla dels rosers del temps i el color de les cireres.