Aina Coll,
Un abisme d’impossibles.
Nova Editorial Moll, 2025.
Amb Un abisme d’impossibles (Nova Editorial Moll, 2025), la poeta llosetina Aina Coll debuta presentant-nos una obra que sorprèn per la solidesa de la veu i per la maduresa literària que desprenen els seus versos. Lluny de les vacil·lacions habituals d’un primer llibre, aquests poemes evidencien un procés llarg de sedimentació i d’exigència creativa, una escriptura treballada des de la persistència i des d’una necessitat íntima de donar forma verbal als espais més fràgils de l’experiència humana.
El llibre s’estructura a partir dels dos conceptes que ja anuncia el títol: l’abisme i l’impossible. Dues nocions que travessen els poemes com una tensió constant entre la caiguda i la resistència, entre la consciència del buit i la voluntat de persistir malgrat tot. Ja des del poema inicial, que funciona com un preludi, com una declaració poètica rotunda, Aina Coll deixa clara la funció salvadora de la paraula: «De la cel·la del silenci / el llenguatge et salvarà». Aquests versos esdevenen una mena de brúixola del llibre, perquè els mots hi apareixen sovint com l’única eina possible davant la intempèrie emocional.
La primera part del poemari està marcada per una atmosfera d’angoixa existencial i desencís. Hi trobam versos tallants, memorables, que funcionen gairebé com aforismes o sentències nascudes d’una lucidesa dolorosa: «L’esperança és la forma més severa de vulnerabilitat». Aquesta capacitat de condensar pensament i emoció en pocs mots és, precisament, una de les grans virtuts de l’autora. Els seus poemes no necessiten l’excés retòric; la força emergeix de la precisió, de l’economia verbal i de la intensitat reflexiva. També hi plana un esqueix sentimental profund, així com una maternitat intuïda, o fins i tot frustrada, que deixa empremta en diversos textos.
Però el llibre no es limita al lament. Al contrari: del dolor en neix una recerca de fortalesa interior, una resiliència que intenta comprendre i pair els fets i les circumstàncies. Davant la fragilitat de tot allò que estimam, la poeta opta per continuar sembrant, encara que la collita pugui ser magra. Hi ha en aquesta actitud una forma d’enginy vital i poètic que evita qualsevol temptació de derrotisme.
Aina Coll demostra una notable habilitat per convertir l’experiència particular en matèria compartida. Els seus poemes, sempre personals i introspectius, evoquen els grans temes universals: el desig, el temor, la vulnerabilitat, la pèrdua o la necessitat d’aferrarse a alguna certesa mínima. I és aquí on el llibre troba la seva major virtut: en la capacitat de transformar la ferida en llenguatge. Perquè, en aquest llindar que ens aboca la precipici més insondable, els mots no són només refugi; són també una forma d’acarar-se a la vida amb garanties d’èxit.