Per parlar dels inicis literaris d’Antoni Maria Alcover i Sureda cal insistir en dades prou conegudes: va néixer a Santa Cirga (Manacor) dia 2 de febrer de l'any 1862 en el si d'una família de pagesos benestants, de ferm esperit religiós i de tradició carlina. Era el quart de sis germans. Començà la seva formació a Manacor amb professors particulars. Una persona de la família que influí poderosament, en aquests primers anys d’aprenentatge, fou el seu oncle mossèn Pere Josep Alcover, glossador, també d’ideologia molt tradicionalista, que el proveí de lectures d’un catolicisme ultraconservador.
Els primers vint-i-tres anys
Als quinze anys, inicià els estudis al Seminari de Palma, on aviat s'interessà per la llengua i la literatura. Des de pràcticament haver ingressat al seminari començà a escriure poemes i altres composicions. A les primeries, en castellà. També formà, juntament amb altres companys, una «Sociedad Religioso-científico-literaria», en què discutien sobre temes culturals i llegien els seus propis escrits. Per aquesta època se sentia subjugat pel radicalisme catòlic de Fèlix Sardà, director de la Revista Popular, de la qual n’era fervent lector.
Per influència dels Cuentos d’Antonio Trueba (1819-1889), de caràcter popular, va escriure narracions costumistes d’ambient mallorquí, però en llengua castellana. A partir del 1880 passà a escriure-les en català després que Josep Miralles i Sbert, condeixeble seu i dos anys major que ell (i que amb el temps, arribaria a ser bisbe de Lleida, Barcelona i Mallorca), li recomanàs l’ús del català de Mallorca per reflectir aquella mena de quadres de costums, amb la qual cosa, a més de donar-los autenticitat, empraria la llengua pròpia, que era la que ell vertaderament dominava.
Tenia la curolla de recollir rondalles, llegendes i gloses i es dedicava a aquesta tasca durant els estius o els períodes de vacances escolars, i aquest mateix any les començà a publicar amb el pseudònim de Jordi des Racó. La primera rondalla que aparegué fou «Es jai de sa barraqueta» per novembre de 1880, en el número 76 del setmanari L’Ignorancia. Poc després, va conèixer Bartomeu Ferrà, Miquel Costa i Llobera i Tomàs Forteza que l’encoratjaren a continuar pel camí iniciat.
L’any següent, publicà altres narracions i articles a L’Ignorancia i, en el certamen de les Fires i Festes, va obtenir un accèssit per la poesia «Cant a Déu». També, entre 1881 i 1884 escriví més de vuitanta cartes glosades al seu oncle, mossèn Pere Josep Alcover. És per aquest temps, al voltant dels vint anys, que es donà a conèixer com un polemista virulent en la línia d’un catolicisme reaccionari i integrista, sobretot des de les pàgines d’El Tambor, en què atacava durament els catòlics lliberals. Escrivia també poemes però no de caire líric sinó en defensa de les seves idees ultramuntanes, com «La cançó dels bons catòlics», la qual llegí amb tanta vehemència en una vetllada de la Joventut Católica que provocà, fins i tot, la irritació de don Josep M. Quadrado.
Cal destacar que en el segle XIX, abans d’Antoni M. Alcover, no hi havia gairebé referents en prosa mallorquina. Vull dir referents immediats. Ramon Llull quedava massa lluny. La poesia, en canvi, tenia un ampli conreu des dels inicis de la Renaixença amb figures com Tomàs Aguiló, Pons i Gallarza, Jeroni Rosselló, Marian Aguiló, Pere d’Alcàntara Peña, Manuela dels Herreros, Miquel Victorià Amer i molts d’altres; però a la dècada de 1880, que és quan el jove Alcover comença a col·leccionar rondalles i escriure contarelles, la prosa de caràcter narratiu, de marcat caire costumista, estava en fase inicial amb els escrits de Pere d’Alcàntara Peña, Bartomeu Ferrà i Gabriel Maura. De fet, Alcover serà una peça fonamental (com també, una mica més endavant, Joan Rosselló de Son Forteza) per construir una base sòlida per a la prosa narrativa que després, a principis del segle XX, permetrà la consolidació del gènere amb Salvador Galmés, Miquel dels Sants Oliver i Llorenç Riber.
Així, al mateix temps que realitzava articles i poemes doctrinaris, fruit de la seva passió per la literatura popular i la llengua, seguia publicant rondalles i contarelles a periòdics i revistes com El Isleño o Museo Balear. Per juliol de 1883 va escriure la primera versió de la novel·la curta N’Arnau. I el 1885, un any abans de ser ordenat prevere, feu una selecció de les narracions publicades i les edità amb el títol Contarelles d'en Jordi des Recó. Aquestes són les seves dues primeres fites en el camp de la creació literària, les dues en el gènere de la narrativa, i de les que parlarem en aquest estudi.
N’Arnau
N’Arnau és l’única novel·la que va escriure Mossèn Alcover. Correspon a la seva etapa creativa inicial, de joventut, que va des de 1880 a 1884, i en la qual essencialment va escriure narracions costumistes d’invenció pròpia, a més de començar a recollir algunes rondalles populars. N’Arnau s’insereix dins aquesta producció de narracions de caire costumista originals, igual que bona part de les Contarelles, però amb una dimensió més extensa i intensa.
A una carta enviada a Marian Aguiló el dia 20 de maig de 1883, explica: «I enguany per consell de D. Tomàs [Aguiló] he provat de compondre alguns retaulos de costums mallorquines i tenc embastats i a punt de ripuntar Ses Matances, Quina pobila! Es pobil dets ossos, N’Andreu Racó, Ses Festes de Pasco i N’Arnau i altres guitzeries per l’estil.» Així doncs, és evident que tant N’Arnau com les Contarelles tenen un origen comú. Com diu Maria Magdalena Gelabert (edició de 2011): «Resulta significatiu que tant les dates de la primera escriptura [de N’Arnau] com les dates de revisió o de reedició s’acostin en els dos casos [l’edició de les Contarelles (1885) i la reedició revisada (1915)], la qual cosa ens indica que Alcover concebia aquests materials de caràcter literari de manera conjunta i els treballava en paral·lel. Per reforçar aquesta hipòtesi hem d’esmentar que el pseudònim Pau Fora-Embuis que usà Antoni M. Alcover per signar l’edició de N’Arnau havia estat usat anteriorment per a les Contarelles a mesura que s’editaven al setmanari La Aurora».
Cal dir que enfront de la quantitat d’estudis i anàlisis que han generat tant l’Aplec de rondaies mallorquines com el Diccionari Català-Valencià-Balear, aquestes obres de joventut han estat poc estudiades. Sobretot N’Arnau, que fins a l’edició de 2011 a cura de Maria Magdalena Gelabert, sols se n’havien fet alguns comentaris de reconeixement, però no gaire extensos, com el de Francesc de Borja Moll a Un home de combat, el de Josep M. Llompart a La literatura moderna a les Balears o el de Pere Rosselló Bover a La narrativa i la prosa a Mallorca a l'inici del segle XX. Tanmateix, vull incidir que essencialment, més que fer un estudi erudit, m’interessa aquí desenvolupar les meves impressions de lector.
El primer manuscrit que es conserva d’aquesta obra és de juliol de 1883, quan l’autor tenia vint-i-un anys. Té 139 pàgines. Llavors, el 1916, el reelaborà profundament i el deixà en un manuscrit de 75 pàgines. Apart de les elisions, també reproduí molts de fragments sense gaires correccions i en modificà d’altres. A partir d’aquest segon manuscrit, publicà la versió definitiva en quinze números del setmanari La Aurora (entre el 4 de març i l’1 de juliol). La trama i els personatges són els mateixos, tot i que el nom artístic del protagonista difereix una mica (d’Arnau Simplici-Benedicto Gorga i Bocampla passa a Arnauini Achille Gorghetti Amplabucca). També hi ha una presentació inicial diferent: al primer manuscrit, l’obra s’enceta amb una carta que el senyor de Son Palafanga adreça a l’amo, el pare d’Arnau, mentre que al segon s’inicia amb l’escena del tren. Tanmateix, com que no té gaire sentit, des del nostre objectiu, fer una anàlisi comparativa de les dues versions, sinó que, tot seguint la voluntat de l’autor que decidí reescriure-la per editar-la, comentarem aquí del text definitiu, el de 1916, que és el que reprodueix a l’edició de 2011 Maria Magdalena Gelabert.
A N’Arnau la intenció de l’autor és retratar, o més bé caricaturitzar, un personatge ridícul, engreixat de supèrbia i amb una imatge completament distorsionada de la realitat (pel que pertoca al seu ego). Aquest retrat es fa des de defora, sobretot mitjançant les veus dels amics, però també d’altres persones que el coneixen i del mateix narrador, que és un personatge secundari de l’acció. Amb aquest retrat caricaturesc, Antoni M. Alcover ens vol alertar del perill de malcriar els fills i de no vigilar de prop la seva educació i els seus estudis.
No hi ha una vertebració argumental, sols una successió d’escenes. La novel·la està estructurada en XV capítols que segueixen un ordre cronològic. El primer comença amb la referència que ens situa temporalment a l’inici de l’acció («Un dia devers mitjan juny») a l’estació de tren. Els IX primers capítols passen durant l’estiu, i tot i que no ens especifica l’any és evident que els fets narrats són contemporanis de l’autor i que, per les dades i l’ambient, podria ser situada a la dècada de 1880, probablement entre 1882 i 1883. L’espai d’aquests nou capítols, a més de Ciutat, són diversos pobles mallorquins: Llucmajor, Felanitx i els seus voltants, i Sóller.
En el capítol X ens informa que han passat uns mesos des de l’inici de l’acció i a l’XI ens situa «devers mitjan octubre». A partir del XII les referències temporals són imprecises i no sabem quin temps transcorre amb exactitud («Feia estona...», «passaven setmanes i setmanes...», «no sé quin temps passà...») fins al final de l’obra, però sens dubte uns pocs mesos més. L’espai d’aquests sis darrers capítols, exceptuant dos breus viatges a Barcelona, és Palma. Enfront de la vida sana i els bons costums i l’autenticitat de la pagesia, la vida de ciutat és frívola i mesquina, desnaturalitzada i plena d’afectació.
El narrador-personatge, en Pau Fora-Embuis, que viu a Ciutat, ens conta el que va descobrint, mitjançant la versió d’altres personatges, sobre n’Arnau Coll i Bella-Boca, fill de l’amo de Son Palafanga. Des del capítol I fins al XI va recollint tota la informació que li proporcionen els amics del protagonista. En el capítol XII coneix en persona n’Arnau i, a més de conèixer alguns fets que li conten els amics, intervé directament en l’acció i, sobretot, en el desenllaç.
La novel·la té connexions temàtiques i formals amb les contarelles. Fins i tot el pseudònim de Pau Fora-Embuis, amb el qual firma l’obra (que és també el nom del narrador de la història), és el mateix que Alcover usà per firmar les Contarelles quan foren publicades a La Aurora. Quant a la forma, tant el llenguatge popular com l’ús d’abundants diàlegs i descripcions són també elements essencials. Temàticament, podem veure similituds sobretot en la idealització de la vida rural i pagesa; i en el protagonista, que és el motor essencial de la novel·la: té trets semblants a en Pere Antoni de «Es pobil dels ossos» i en Gostí de «Un estudiant per força». Com en Pere Antoni, n’Arnau té una imatge força distorsionada de si mateix: la seva vanitat el fa creure que posseeix unes qualitats molt per sobre de la realitat i viu com en una mena d’estadi fantasiós. Amb en Gostí (Agustí Torbaix) coincideix en ser obligat a estudiar al Seminari per fer-se capellà a la força, sense tenir-ne cap interès ni devoció; la diferència és que en Gostí es rebel·la contra aquesta imposició, i n’Arnau l’usa de tapadora per dedicar-se a la formació com a cantant d’òpera, allò pel que considera tenir un talent excepcional.
Com que cada capítol és una escena, una mena de quadre de costums, que té una certa relació amb el tot però que funciona de manera autònoma (per aquest motiu foren publicats cada un dels capítols en números diferents de La Aurora), els analitzarem en el proper article tot seguint l’ordre argumental i cronològic.