Cabres contra ecologistes: 5 a 0
L'ecologisme també evoluciona, no podia esser d'altra manera. Pareix que la darrera moda és descobrir invasores. Es tracta, generalment, de plantes que hem introduït, que encara cultivam i que res no indica que es deixin de cultivar, però si s'escapen del corral i surten ventureres a un ecosistema fràgil, són un perill potencial per a les espècies autòctones, diuen. El més visible de tot això són unes tanques publicitàries devers tres vegades més grosses que les ja famoses del pla E. Fins i tot el pla d'ordenació de la Serra se'n fa ressò. Imaginau-vos que a una margalideta forastera se li acudeix d'aparèixer als horts abandonats de les possessions... "Quin esglai!".
I, tanmateix, la pràctica totalitat de la fauna vertebrada terrestre ho és, invasora, i això no és un perill potencial per a les espècies autòctones: és que se les mengen directament.
El cas més esquizofrènic és el de les cabres, que ja ens roseguen els talons. Això ja fa perillar la credibilitat de molts discursos. Amb la desaparició de l'agricultura a la Serra i, consegüentment, dels usos i costums dels pagesos i, finalment, amb la desaparició dels pagesos mateixos, les excuses per mantenir cabres a la Serra s'han acabat. Si algú les considera tan importants, les hauria de guardar als corrals de ran de les cases, amb filferrada alta, d'aquesta que es posa contra l'excursionisme.
Precisament, fa poc que la premsa ens informava que per intentar reintroduir una tortuga gegant quasi extingida a una illa de les Galápagos, primer s'ha hagut de descabrar per complet. I és que a tot el món, pareix que amb l'única excepció de Mallorca i el Vedrà, hom té clar que la cabra és l'agent més important de distorsió del medi i, finalment, de desertificació.
L'alzinar està trist. Què li passa, a l'alzinar? No podem continuar donant-ne la culpa als carboners: fa 60 anys que han desaparegut; ja està bé. A més, si encara tenim alzinar és perquè en temps dels carboners, per poc que fos, encara es regenerava. Ara no: hom pot travessar un alzinar sense trobar-hi cap plàntula; sí que hi veurem, en canvi, una majoria d'alzines regruades i en regressió: si no hi ha un canvi d'actitud, el futur és...
Part damunt de les relíquies d'alzinar, tenim les carritxeres, precisament pels llocs de l'Illa on plou més, de 1.000 a 1.300 litres anuals: quina altra tudada! Va esser inevitable per a la subsistència dels nostres avis, però ara ja podria esser tipificable com a delicte ecològic.
I part damunt les carritxeres, en el cas que hi hagi parets nord i verticals, tenim la flora assetjada als penyals, que tampoc no hauria d'esser un orgull folklòric: n'és el darrer bastió. Ço que vol dir que a la pròxima envestida, pel canvi climàtic, per exemple, el pròxim estatge és a Liorna.
El tema de la repoblació és pràcticament el mateix. La natura es repobla tota sola; aleshores, on cal actuar és en el que impedeix la repoblació natural. Si no es soluciona això primer, les repoblacions polítiques són un doiarro i un altre gastòrum inútil.
Tot parodiant no sé qui, si no acabam amb les cabres, les cabres acabaran amb nosaltres. De moment, els excursionistes ja tenen prohibida l'entrada a santuaris botànics -fins i tot a molts camins tradicionals-, mentre les cabres, panxada va i panxada ve: una de riure i una de flora mediterrània.
Pere Llofriu. Palma.
Agraïment a la residència de Siloe
El Huntington és una malaltia neurològica molt greu de caràcter degeneratiu i hereditari, però la seva relativa baixa incidència fa que sigui poc coneguda i poc investigada. Des de l'Associació balear de la malaltia de Huntington, per tant, ens esforçam al màxim per fer-ne difusió i per col·laborar en els programes d'investigació internacional. Però paral·lelament -i mentre n'esperam la curació o, almanco, un tractament esperançador-, la nostra lluita es centra en el benestar de les persones afectades. I és aquí on exerceixen un paper molt important els centres residencials.
Tenim molt clar que portar un familiar a una residència perquè la seva malaltia requereix atenció les 24 hores del dia és molt dolorós però, en molts casos, inevitable. Des de fa alguns anys, la residència Siloe ha estat la llar de na Francisca Gili Capellà. En aquest cas concret, l'evolució de la malaltia ha estat molt dura i li ha provocat una mort prematura. I en aquests trists moments només ens queden el conhort i la tranquil·litat de saber que ha estat molt ben atesa per part dels professionals de Siloe.
És evident que hi ha feines que són més que una feina i en les atencions de tota la gent que forma part de Siloe hi ha gestos i maneres que no estan inclosos en el sou. Normalment, el nostre paper com a associació que representa els malalts de Huntington ens obliga a denunciar i criticar totes les mancances socials que patim. En aquests cas, però, ens toca, ben al contrari, reconèixer la gran tasca que es fa a Siloe. Gràcies a tots pel respecte amb què heu atès sempre na Francisca.
Francisca FernÀndez Gili
i Catalina Suau Verdera, Presidenta de l'Associació Balear de la malaltia de Huntington. Palma.