L'afer Clinton-Lewinsky, que ha donat menjar a tants de periodistes i empresaris dels mèdia que l'han sabut empeltar artificialment al món sencer, crec que hauria de ser conegut, en realitat, com l'afer Starr. El fiscal és el director d'una mise en scène dissenyada al servei dels republicans d'un país que, a la vista dels fets, és massa adolescent encara per ja tenir tant de poder.
No ens tranquil·litza saber que tants d'assumptes nostres estan
en mans d'aquesta gent, tan influenciable, tan pueril i cruel.
Però, pel que només els afecta a ells, del seu pa faran sopes.
De tota manera, a la gent de la meva edat i als encara més vells,
que cada dia són menys, el fiscal ens ha remogut les zones més
aspres de la memòria. Ha interrogat els implicats fins aclarir els
detalls més de propietat exclusiva de les vides de cadascú: allò
que passa darrere la porta pertany només als que s'hi tanquen
voluntàriament. Anar a gratar amb la finalitat de conèixer,
destapar i difondre certes intimitats és una pràctica que defineix
l'investigador com un ésser repugnant.
I així eren una bona part de confessors i directors espirituals de la nostra infantesa i la nostra adolescència: detallistes, morbosos, malaltissos. Quan els confessaves les faltes comeses en àrees dels altres manaments, una informació sumària els bastava ferm. Però quan entraves en els escabrosos territoris del sisè, la veu els prenia forma, textura i mobilitat de serp: perquè et sentissis a punt de ser ofegat i contassis, així, orígens, formes i maneres, resultats i remordiments de qualsevulla exploració del teu cos. Eren uns temps en què s'havia aconseguit que els conceptes de decència i de puresa fossin adscrits exclusivament al camp de la moral sexual.
Els seus vigilants furgaven en les intimitats adolescents fins a punts en què ja s'havia exhaurit tota la informació necessària per qualificar els actes: ara ja es tractava d'obtenir imatges per alimentar els propis somnis de capellanots, de frarots reprimits, repressors, vertaders focus de grangrenes de les consciències humanes. I adesiara encara els veim, pel carrer: els han passat els anys per damunt, però no han cobrat gens de vergonya. Et diuen, simplement, que «eren uns altres temps». Però nosaltres sabem molt bé què en feien, de les imatges que obtenien en les nostres confessions. Escòria humana.