Dimecres, 17.- He de rectificar una informació errònia respecte de la meva persona. Des que vaig anar a un programa del Canal 33, en el qual em presentaren com a empresari, circumstàcia que immediatament vaig desmentir, veig que amb freqüència es repeteix, en algunes informacions, aquesta dada incorrecta. Tot i que, certament, tenc un càrrec de responsabilitat en un grup d'empreses, no som empresari, sinó empleat. Dit això, he de manifestar que som l'empresari dels meus somnis, de les meves escriptures i de les meves dèries i, alhora, confessar la deficient rendibilitat econòmica d'aquestes empreses, a les quals he dedicat temps i doblers, si bé és cert que tampoc no es mesuren pels guanys econòmics, sinó per les satisfaccions que produeixen, gairebé sempre d'ordre intern.
Divendres, 19.- Ha mort un perifèric no prou valorat, malgrat la seva extensa i original obra. Ha mort el poeta Guillem Viladot, amb qui vaig tenir una breu relació de desencontres irrecuperables. Havíem xerrat, amb Pepa Llopis i Joan Brossa, d'anar a Agramunt a fer-li una visita i veure el seu museu Lo Pardal, però en les dates programades Brossa patí una embòlia no gaire greu, un avís que ajornà indefinidament el viatge. Més endavant, Viladot havia de presentar, a l'Espai Mallorca de Barcelona, el meu llibre El seny del foll. Per aquest motiu vaig parlar amb ell, per telèfon, en un parell d'ocasions i, finalment, declinà fer-ho, car l'havien d'ingressar en una clínica de Navarra per fer-li una revisió. La darrera vegada que vaig xerrar amb ell el vaig trobar desanimat i pessimista. El vaig intentar encoratjar, però el seu desànim era profund, d'una fatiga antiga per una llarga lluita desigual. Viladot intuïa la fosca rere la nuca, aguaitant un descuit. Avui la fosca s'ha apoderat, definitivament, d'una intel·ligència lluminosa. Però ja sabeu que els poetes mai no moren. Si de cas, els maten els no lectors. Amb Guillem Viladot tenim un deute: el de la restitució mitjançant la lectura.
Dissabte, 20.- El que fa més gran un home gran és la seva generositat. Gran en grandària física, Bartomeu Fiol és gran, sobretot, en grandària humana i intel·lectual i, en ambdós casos, no escatima la seva generositat envers nosaltres. Conec Bartomeu Fiol fa prop de vint anys, malgrat que ell no me conegués. Sovint el trobava tafanejant a les prestatgeries de la minúscula llibreria Cavall Verd, on el també poeta Rafel Jaume oficiava de llibreter rere una taula de fusta i unes ulleres de cul de tassó. Aleshores ja coneixia Calaloscans, editat a la col·lecció La Sínia, de l'editorial Daedalus, i Camp Rodó, publicat a la col·lecció Balenguera de can Moll, dos poemaris essencials en la literatura catalana dels darrers cinquanta anys, però mai no me vaig atrevir a dir-li res. Aquests darrers anys hem coincidit en tres o quatre ocasions. Que jo recordi en un programa de ràdio, en una lectura poètica a Selva i en una taula rodona sobre poesia. Almenys en dues ocasions ha xerrat, en els seus articles d'aquest mateix diari, exercint de crític suplent, com ell diu, de les meves escriptures, i ho ha fet des de la generositat, una qualitat ocasional en els escriptors, i, sobretot, des del coneixement d'un lector avesat, l'opinió del qual és per a mi una referència molt important.