Quan, perquè els venia de bri als senyors de la vida i la mort que això fóra, vaig haver d'obsequiar devuit mesos de la meva jovenesa a l'exèrcit del dictador Franco, (com tothom, direu, i jo estic en la potestat de dir que no, que a Ses Bòvedes, on aleshores s'hi feia la inspecció mèdica, allò de mà als dallons i tosseix, jove, o sia, el que en llenguatge de caserna es deia: ens els sospesaven, amb nosaltres hi havia un tal Montis, i ja no el tornàrem a veure pus mai més en tota la «mili»; s'ha d'aclarir que al coronel del campament d'instrucció, casualment, també es deia Montis de primer llinatge), deia, provava de començar a dir, quan darrere Gènova els instructors veterans i el «cabo» Varela personatge d'agre record, ens ensenyaven a fer l'imbècil marcant el pas com robots, exactament moneies de circ, alçant més pols que una «estampida» de búfals de les pel·lícules de l'oest, i els oficials ens ensinistraven en el maneig del «Màuser», un dinosaure de l'armamentística espanyola, que ja havia fet la guerra del Marroc, però que així mateix feia renou i destrossa de pins més enllà del límit del camp de tir, i la teoria i la pràctica del tret de canó antiaeri i de costa a la bateria de cap de Pinar, que podeu fer botifarra de pagès a les «mascletàs» valencianes, que ja és dir, ens feien posar un tronquet de mata entre les dents i el vaig xapar a la primera andanada, no ho faria ara, no, amb el barram actual, bé, record a la perfecció que una de les coses que provà d'ensenyar-nos el tinent Font, don Joan, un home ratat de cara, amb un enorme semblança a l'Eddy Constantine, un actor francès de pel·lícules d'acció, home, el tinent, d'una humanitat seca, una mica asprenca, però que ens captivà a tots, dic, que sovint el llapis em passa davant del fil narratiu, asseguts a la pols de l'ombra d'un garrover gros, ens deia que, al camp de batalla, quan l'enemic hi és i et cerca les pessigolles, sols hi ha tres tipus de zones on pots estar ubicat: 1a. Zona batuda, o sia, aquella que et posis on et posis, tens tots els números de la rifa de fer quec, ja que el més llosco dels enemics et pot fer un home. Un home mort, clar. 2a. Zona protegida de vistes, com és ara aquella que, els que et disparen no et poden veure, però amb un poc de sort, més ben dit, amb una mica de mala sort per a tu, et poden fer un foradet que finiquiti el balanç de la teva vidona. Talment darrere una mata llentisclera, una murtera espessa, fenàs altet... I 3a. Zona protegida de vistes i focs, que és el lloc on, ja pots cantar Tofolet, que no m'aglapiràs. Just allà on es situa l'oficialitat sempre, record perfectament que vaig pensar, callat com un cuc, clar, que no eren temps de verbalitats a deshora, aquells.
A l'amic Joan Salom Díaz li costà un molt seriós ensurt sols dir a un diari, crec que era el Baleares que, al campament les condicions higièniques eren xereques i que el «ranxo» qualque dia era sols suportable perquè estàvem ja immunitzats, vacunats, podíem menjar el que sia i ho digeríem com les ànneres, que es mengen els cargolins amb la closca. Així mateix, a les «letrines» hi havia personal que hi feia visites sobrades, de veritat. I no totes eren per espolsar la prunera.
Bé, volia arribar a justificar aquest intent d'article amb dues finalitats, gens ni mica excuses, la primera saber reconèixer que del servei militar hi vaig sortir amb la somada d'un bon grapat d'amics que ho seran ja tota la vida. Això és impagable. I no té absolutament res a veure amb el que digué un Coronel per a mi desconegut, que qualcú va convidar al dinar que férem l'any passat a un restaurant de Felanitx: allò que l'artilleria tenia quelcom d'especial que unia molt els homes, no, senyor, el que fa que els ésser humans es trobin molt acostats és passar-ho molt puta junts, això sí que envisca, acosta el personal, arrela per la pell i per a sempre. I la segona, gràcies al tinent Font, tenir avui i ara perfecta consciència que el meu lloc dins el món i la bolla és la «zona batuda», si voleu res aquí em teniu. Jo no sabria viure dins zona protegida de vistes i focs. Això, pels «mandos».