La creació d'un Tribunal Penal Internacional permanent i amb jurisdicció universal ha de ser una reivindicació de totes les persones que defensen la protecció universal dels drets humans. Si s'han creat tribunals internacionals específics per als crims comesos a Ruanda i a l'ex-Iugoslàvia, i si un jutge espanyol ha pogut obrir una causa contra Pinochet, és perquè avança la idea que la comunitat internacional s'ha de comprometre amb la tutela dels drets humans i la persecució dels que els violen, sigui quin sigui el seu lloc d'actuació. L'any 1998 es va arribar a l'anomenat Estatut de Roma, que preveu la creació del Tribunal Penal Internacional, amb seu a Holanda, i amb jurisdicció sobre els delictes de genocidi, crims contra la humanitat i crims de guerra. El Tribunal no podrà actuar de forma retroactiva, és a dir, només podrà jutjar delictes comesos a partir de la seva creació. Podrà jutjar individus, no estats, i només actuarà quan els estats que haurien de jutjar mostrin manca de capacitat o de voluntat. Amb les seves limitacions, la creació d'aquesta instància de justícia internacional ha de ser saludada com una passa endavant en la mundialització (no totes les mundialitzacions són dolentes) de la protecció de les llibertats.
La redacció de l'Estatut de Roma no és més que la primera passa cap a l'entrada en funcionament del Tribunal, que necessita un procés de signatura i posterior ratificació per part dels diferents països. El Tribunal entrarà en vigor quan 60 països hagin ratificat el tractat.
Aquest procés ens ha donat algunes notícies en els darrers mesos, alguna de bona, com va ser la ratificació per part d'Espanya el passat mes d'octubre. Espanya va ser un dels primers països a ratificar l'Estatut de Roma. A hores d'ara, hi ha 27 països que ho han fet: encara no hem arribat a la meitat dels necessaris.
La darrera notícia que ha saltat, una mica per sorpresa, ha estat la signatura de l'Estatut (recordem que aquesta signatura és una passa prèvia a la ratificació) per part dels Estats Units, just el dia en què acabava el termini per fer"ho. Aquesta signatura, però, no significa cap canvi esperançador en la posició dels Estats Units, tradicionalment oposats al Tribunal Penal Internacional. La declaració oficial del President deixa clar que la primera potència mundial signa, per dir"ho així, perquè ho fan tots els altres, però ho fa amb la intenció de poder modificar l'Estatut. Els Estats Units defensen un Tribunal sense jurisdicció sobre els països que no hagin ratificat el tractat, amb la qual cosa en la pràctica demanen un tribunal que no pugui jutjar cap nord"americà sense el consentiment del país. Bill Clinton, doncs, ha firmat de mala gana, i segurament és conscient que la ratificació no arribarà mai. Algunes veus significatives han mostrat sense gaire pudor que no accepten un tribunal que pugui exercir la més mínima ombra sobre l'hegemonia de la superpotència. Jesse Helms, president del Comitè de Relacions Exteriors del Senat, ja ha dit que farà de l'oposició al Tribunal una de les seves prioritats, i Donald Rumsfeld, proper cap del Pentàgon de George W. Bush, ja ha advertit que el Tribunal posa en perill el lideratge nord"americà. La signatura és, doncs, poca cosa més que un cop d'imatge d'un Clinton que se'n va i una ocasió perquè la dreta més dura del país mostri que no hi ha compromís amb els drets humans (ni amb les llibertats, ni amb la democràcia) que passi per davant del seu afany de seguir dictant el destí del món.