Això era un rei que pelava faves i li queien les baves dins un ribell. I vet ací que un dia, avorrit de ser rei, de pelar inútilment faves i d'omplir, també, ribellades de baves, sense comandar, sols sense motar, mirant com un espectador ingràvid les coses que passaven pel seu regne, decidí o no se sap si li manaren, perquè això, segons qui conta la rondalla ho diu d'un vent o de l'altre, intervenir una mica, només de passadeta en els assumptes del seu regnat. Aleshores, se n'anà o el va venir a veure, (teniu sempre ben present la dualitat de les versions) el seu lloctinent, un home sec, aspre, amb la mirada d'apagallums i la rialla de conill, que tenia la facultat, (per alguns el prodigi, per a d'altres), la tara, de veure el món a l'inrevés, aquests darrers, anomenaven el lloctinent en Ranza, els primers l'anomenaven, ni que fos un sortilegi que descobreixen els oïdors de la rondalla, allò que ja deveu haver endevinat...
Davant la petició o la súplica de o al rei se'ls plantejà un problema que el secretari del lloctinent, amb una certa turpitud i incontinència va amollar tot d'una: «Ara no veis que aquest home, avesat a pelar faves tot el dia, no sabrà com agafar la paella pel mànec». En Ranza, quan va sentir aquelles paraules, se li arreveixinaren tots els pèls del bigoti, i li va dir fent flamada: «Ala, no siguis babau, qui ha de tenir sempre la paella pel mànec hem de ser nosaltres, ell només ha de fer qualque paperet, com si fos l'artista convidat d'una opereta; a més a més, "afegí ara més fluixet que sols no se l'entenia", tu li escriuràs els discursos i li farem dir allò que nosaltres voldrem». Ets fantàstic Ranza, un geni! Però el secretari no pogué acabar la frase perquè el lloctinent li envergà una galtada seca tot dient: «Quantes vegades t'he de dir, que ni en la intimitat més absoluta, vull que m'anomenis així, saps que tenc un nom ben condret i ben pompós...».
Quan es va refer de la mansiula, el secretari va dir quequejant: «sabeu què he pensat, mon lloctinent, que li podríem fer fer una prova per veure com se'n surt». «Ara sí que l'has pensada bona» contestà l'altre, «però quan la hi farem fer...?». «Ai, a vegades pareix mentida que sigueu el lloctinent major del regne» digué el secretari amb veu llustrosa, «d'aquí un parell de setmanes, no hem de celebrar la festa anual, la festa de la concòrdia del Palau? Idò, res millor que li preparem un discurset i que vagi fent...».
I arribà el dia de la festa colenda, i tot eren domassos i oripells, murtra i romaní i el rei aquell dia no pelà faves sinó que va fer un discurs parlant de la concòrdia que regnava en aquell palau on fins i tot els cans eren lliures i remenaven gojosos la coa. I heus ací, que aquells cans, que sentiren el discurs del rei perquè uns altaveus l'esbombaven llegos enllà de palau, udolaren tota la nit, udolaren molt fort i amb la ràbia encesa perquè s'havien sentit insultats car les paraules feriren el viu de la seva més desgraciada condició canina. Si no haguessin estat tan durs d'orella o de mollera, ningú no hauria dormit, aquella nit a Palau, però ja estaven avesats al saluet que adesiara feia el cos caní, i roncaren a cor qui vols. L'endemà, els besamans, aduladors del monarca, lloaren la magnificència del discurs mentre se sentiren els ecos dels cans que adesiara reprenien el seu lladrar. Però preocupat per l'aldarull no fos cosa es qüestionàs la seva autoritat, el lloctinent, anà a veure els cans i els digué: «no sé de què us queixau, sou lliures, podeu fer tot el que voleu; a més, us mantenim...». «Sí, li contestà un, vosaltres us menjau les popes, fins i tot la de les nostres caceres, i nosaltres els ossos; a més, duim el dogal que ens escalda i enceta el coll i a la més mínima iniciativa pròpia que tenim ens lligau a la cadena». «És que teniu la pell del coll molt sensible, digué el lloctinent, nosaltres ens feim piercings als llocs més insòlits i no gemegam tant...». I com que eren tan lliures, els cans, no tengueren opció de rèplica.