Les passions o les devocions de la gent tenen molt a veure amb el seu caràcter. Catalina Cirer venera na Margalideta de Costitx, cosa que estic segur que no fa la batlessa del poble, dona Maria Antònia. La senyora Munar adora el mirall en el qual es contempla, sempre que aquest li menteixi. És a dir, que li digui que és la més bella, la més intel·ligent i la més agosarada de l'entorn. I, de passada tot sigui dit, ben igual no s'excedeix massa en les seves lloances, el mirall, perquè amb la moratòria urbanística, la Senyora, ha demostrat tenir talent a voler i ésser més decidida que ningú. Però parlàvem d'una altra cosa. El senyor Damià Pons sent devoció per Woody Allen, possiblement des dels anys que rosegava cacauets, els diumenges horabaixa, al cinema de Campanet, i Allen discorria entorn de quatre tòpics de la psicoanàlisi. I aquesta devoció la comparteix amb la gent del seu partit. Tant, que de l'opuscle que el PSM ha publicat per commemorar «2 anys de govern, 25 anys de lluita», cal destacar, entre les fites més remarcables assolides per la conselleria de Cultura, la fotografia que es feren ambdós plegats, el conseller i l'actor, a Nova York. No per la imatge en si mateixa "ja que la fotografia, a jutjar per la manera com s'empenyen de costat l'un a l'altre, sembla feta a un «fotomatón»", però sí per les coses que ens diu. El senyor Allen apareix seriós, es nota d'un hora lluny que el preocupa la possibilitat d'arribar tard al partit de bàsquet que tenia previst veure quan l'entretingueren els mallorquins. El senyor Pons, en canvi, somriu. És evident que acaba d'assolir el cim. És amb Allen i, a més a més, el món cultural català li fa costat. Potser el senyor Allen, tan acostumat a la introspecció, seria capaç de dir-nos quina mena de complexos patim per recórrer a ell a l'hora de projectar la cultura catalana a l'exterior. Si és així, si ens ha de parlar una mica de nosaltres, valdria la pena fer-lo venir a fer una conferència. Pel que fa als emoluments no cal ni preocupar-se, ja que el senyor Pere Muñoz podria dissimular-los en qualsevol de les múltiples programacions de recitals, xerrades o remenades de coa en vers o en prosa que té pressupostades per al curs actual. Jo em creia que la cultura catalana tenia prou entitat per a presentar-se davant el món, amb una novel·la de Rodoreda o amb un poemari d'Espriu. I que el senyor Pons podia entrar a una llibreria de la Cinquena Avinguda amb la traducció a l'anglès de Bearn, des del convenciment que els quatre gats que la llegirien la recomanarien a altres quatre, i aquests, a altres quatre, fins aconseguir "qui sap!" popularitzar-la. En qualsevol cas, no crec que el senyor Allen, retratant-se amb el senyor Pons, hagi aconseguit que un sol nord-americà s'interessi per la nostra cultura. D'altra banda, és evident que la fotografia no va fer-se per a publicitar el senyor Pons a l'exterior, sinó per a potenciar el cofoisme de la nostra gent. Heus ací que en el PSM l'han valorada força. Potser, perquè la majoria dels seus dirigents són d'una edat aproximada a la del senyor Pons i han rosegat cacauets tot seguint, sense parpellejar, les teoritzacions sobre el món interior del senyor Allen. D'altra manera, no hi hauria hagut unanimitat a l'hora de destacar la fotografia d'ell amb el senyor Pons, entre les fites assolides pel PSM en el si del Pacte de Progrés. Allen connectava amb la progressia dels anys setanta. Les expressions col·lectives més descollants d'aquesta dècada a Mallorca, són la projecció social del Bar Güell i la fundació del PSM. Tolo Güell "Marxa des Güell a Lluc a peu", partia d'unes arrels més folkloritzants que els nacionalistes (aleshores socialistes) i, en matèria cultural, tirava inevitablement cap a Xesc Forteza. La gent del PSM connectava amb Allen. Vist des d'aquí, les seves manies de solitari engolit per l'urbs ens proposaven una visió renovada del Chaplin de Temps Moderns. Explorava un món desconegut, és evident. Tanmateix, la fotografia de Pons i Allen a l'opuscle que narra els guanys aconseguits pel partit, em sembla que és fer-ne un gra massa de tot allò.
El PSM i Allen