La Unió econòmica

Resten un parell de setmanes per arribar en aquest gran aconteixement que cada any ens fa ser un poc més hipòcrites. Aquest passat pont on els súbdits espanyols perfeccionam la nostra sabuda esquizofrènia celebrant una Constitució elevada aquests darrers anys al rang de catecisme i, a la vegada, la virginitat d'una mare "ningú em negarà que si es veu amb un poquet de distància, no esteim per jutjar molts fonamentalismes" vaig poder gaudir de la bogeria que Barcelona va experimentar, sota la crida: Alerta a l'euro, que ja és aquí. Molts Barcelonins decidiren gastar-se les pessetes de darrera hora imaginant que així un es fa a la idea del que paga per una Pepa "millor si és rossa amb ulls cels que menja i fa caca" feta a qualsevol país asiàtic per treballadores de la mateixa edat que les nines que a Europa la demanaran al Pare Noël, Sant Nicolau o els Reis d'Orient. Fins ara els desitjos dels nostres fills els pagàvem en pessetes i ara ho començarem a fer en cèntims d'una moneda que té tanta acceptació com la targeta ciutadana d'en Fageda. Després, el gener, vendran els polítics, especialment el dels mostatxos, que d'ençà del darrer ridícul a Estats Units ha decidit que millor quedar-se a ca seva, i ens parlaran d'Europa, aquesta gran casa de tots, evidentment a parts i vots desiguals. Una Europa que no va ser capaç d'aturar el genocidi a l'antiga Iugoslàvia, una Europa fraccionada i asfixiada per una estructura burocràtica demencial i absurda, ara ens mostra es llautó. I és que això és, al cap i a la fi, com el matrimoni, una unió econòmica i punt.