Aclapara la capacitat que té el senyor Aznar per a veure les coses clares. Descomptant Llull, cap altre savi les hi ha vistes. Però Aznar sí, ja ho crec. Si els ciutadans de Gibraltar no accepten la sobirania compartida, no cal fer"los gaire cas perquè són poquíssims. Quatre rates i un moix, com aquell qui diu. I, per tant, segons la filosofia aznarista, no tenen dret a opinió. En una paraula, l'opinió, en democràcia, la donen els nombres, no la raó. Si Arzalluz reclama el dret dels bascs a un referèndum sobre la independència d'Euskadi "continuant amb l'esquema Aznar", no cal ni parar orella per escoltar els seus arguments, perquè si a la terra hi ha un dogma de fe irrefutable, aquest és el que fa referència a la indissolubilitat de la unitat territorial d'Espanya. Aznar es troba tan segur de tot el que fa i diu, que sembla que ha rebut la visita de l'Esperit Sant; però no és la de l'Esperit Sant que ha rebut, sinó la de Josep Piqué. I tot i que de deu vegades, nou l'encerta, és evident que no gaudeix de la infal·libilitat divina. Certament, d'ençà que Piqué l'aconsella, Aznar ha perdut una certa modèstia fraresca que li permetia dissimular segons quines relliscades. Amb Piqué al costat, va més estirat que un fus. I és rotund, inaccessible. Si els sindicats i l'oposició demanen que torni enrere la llei de reforma laboral, ell se'n fa set trons dels sindicats i de l'oposició i l'aprova per decret, sempre amb el suport de Piqué que «le toca las palmas», no endebades el ministre d'Afers Exteriors qualifica de reaccionaris els que s'oposen a una llei tan progressista com la que ha dissenyat el senyor Aparicio. Aquesta mescla de senyoret castís i de senyor Esteve, que és el ministre Piqué, va tan sobrat d'intel·ligència i es troba tan identificat amb el poder, que es permet la irresponsabilitat d'ignorar que un que bota del PSUC al Pepé no es troba en condicions de treure pit davant la ciutadania. El seu cap de files, el senyor Aznar, ens ha recordat, aquests dies d'eufòria (i quins motius tenen, aquesta gent, per a sentir"se eufòrics?), que els conservadors governen Espanya per majoria aclaparadora. Si Rodríguez Zapatero no estigués embadalit en la contemplació de la florida primaveral, hauria aprofitat l'avinentesa per arrabassar"li, a Aznar, una embosta grossa de vots. N'hi hauria hagut a bastament, recordant"los, als electors, els inconvenients que comporta donar majoria absoluta a qui vola més baix que una mosca. No assimila, aquesta mena de gent, el poder, i en lloc d'entendre'l com un deure envers els seus conciutadans, l'entén com un privilegi de casta. Ara per ara, en el Pepé (en l'àmbit estatal) tothom treu pitrera, i des del que aferra segells per endavant, tots es comparen amb Churchill. Afortunadament, a l'Estat espanyol, i a la majoria de nacions i autonomies que el formen, la tendència de vot entre el bloc conservador i el d'esquerres sol trobar"se anivellat, i obliga, els governants, a tenir en compte les veus del parlament i del carrer. No fer"ho, suposa un suïcidi polític a curt termini. El felipisme va pagar un preu força alt per la seva prepotència, encara que més elevat l'han pagat els ciutadans que li donaren suport. Aznar, com González, tampoc ja no escolta les veus que no li donen la raó, de manera que comença a ésser una figa madura que, en caure de l'arbre, s'esclafarà tot just tocar trespol. La seva voluntat de no escoltar aquells que no pensen com ell, coincideix amb una ofensiva de l'espanyolisme més populista que han endegat els seus. La trobada de l'eurovisió ens ha retornat al franquisme més vulgar, el del «La, la, la» o del «Vivo cantando», amb un sol inconvenient: Europa ens ha donat l'esquena, cosa que des de Lepanto sol passar habitualment. De manera que Rosa, Nina, i les criatures que aportaren les veus al cor, perderen per set a zero, però l'honor espanyol va quedar ben alt (entre nosaltres, descomptant el caspós Uribarri, ningú amb seny no imaginava que l'honor tingués res a veure amb una gavella de cançons més vulgars que el paper d'estrassa). El segon assalt de l'espanyolisme, el protagonitzaran Camacho i la seva colla. L'aznarisme fretura una gesta esportiva que Juanito Muehlegg no ens va poder donar per trampós. Morientes ha declarat que ara té el cervell vermell, no blanc, en referència a la samarreta vermella de la selecció i a la blanca del Reial Madrid. La prima que cobraran aquests patriotes del cervell vermell assoleix els quatre"cents vuitanta mil euros (cent vuitanta mil més que els francesos, actuals campions del món). Però Aznar i l'espanyolisme militant pagarien de bon grat aquesta fortuna per tal de poder presumir de victòria. Que Déu no els permeti caure tan baix.
La capacitat de no escoltar