«El párroco de El Terreno conocía bien a aquel joven medrado y de pelo rizado que ahora le pedía la intercesión ante doña Carolina Arozarena, la propietaria de un caserón de tres pisos de paredes de piedra viva que hacía las veces de hotel. El chico que había sido monaguillo...». El «chico» en qüestió era Gabriel Escarrer, avui un dels homes més rics d'Espanya i al front d'un grup, Sol"Meliá, que figura entre els «Top"ten», els deu primers, de l'hoteleria mundial (www.solmelia.es). Els estalviaré el repàs dels cents d'hotels que gestiona, els milers de llits i de treballadors i els milions d'euros de facturació. Molts. Una carrera fulgurant, des dels inicis, lloguer de l'Hotel Altair, 60 places, relatats a una espècie d'hagiografia: Sol Meliá. El viajero universal. ( Ed. Pirámide. 2001).
La notícia l'han duita els diaris, Gabriel Escarrer i el rector de la UIB han signat un conveni de creació de la «càtedra Sol Meliá d'estudis turístics». Sol Meliá la finançarà amb 300.000 euros.
El cas és exemplificador, per motius més generals. Una sèrie de gent creim que el turisme ha generat una nova classe poderosa, a la qual denominarem, per dir"li qualque cosa, nova burgesia, integrada bàsicament per hotelers que s'haurien enriquit amb el turisme. Una classe més preocupada del seu negoci, estrictament, que de tenir, també, un concepte de país. La idea és atractiva i s'ha de matisar. El «país» des d'una òptica més nacionalista, tal vegada no coincideixi amb el «país» dels hotelers, pels quals «fer país» podria voler dir crear riquesa, llocs de treball i això, ja seria una aportació més que suficient, significativa i dignificadora de la seva tasca. Aquesta tasca no seria reconeguda, a bastament, pel denominat «Pacte de progrés», coalició de govern autonòmica, representant dels sectors de centre"esquerra-nacionalista, ecologista, els quals en comptes d'agrair"los el seu esforç, els «penalitzaria» fent"los cobrar, recaptar o pagar l'ecotaxa, un tribut que grava l'estada dels nostres visitants. Només a ells, els hotelers, que ja paguen impostos a voler. Al mateix temps, un percentatge de planta turística irregular o il·legal, que segons els mateixos hotelers, representa prop d'un 40% del total, s'escapoliria de l'ecotaxa. Aquest fet l'han considerat una befa al seu important paper. En resum, mantenc que la percepció i la valoració del fet turístic a Mallorca per part dels seus residents no és homogènia i va des de l'espectre de gent que creu que el turisme és el mannà i els hotelers els grans profetes de la bonaventura fins als que consideren el turisme una pesta o una plaga i els hotelers uns aprofitats, quasi uns pocavergonyes.
Fa catorze anys la UIB decidí nomenar Gabriel Escarrer doctor honoris causa. No fou una decisió senzilla per a la institució, ni per a la Junta de Govern que ho decidí, amb fortes discussions, ni per al Consell Executiu que presidia l'aleshores rector Nadal Batle. I dic que no fou una decisió senzilla perquè dins els ambients universitaris mallorquins es reproduïa la percepció social del valor del turisme i, gosaria dir, molt més dels seus efectes negatius, encara que s'acceptaven, a contracor, el seus beneficis. Al campus, majoritàriament, es veia Gabriel Escarrer com un empresari triomfador i aliè al món universitari i, per a alguns, l'expressió perfecta dels qui havien sotmès Mallorca a un estrès ambiental excessiu (per dir"ho finament), sense cap taxa de retorn.
S'estengué pels ambients i departaments universitaris una remor: que es feia honoris causa Escarrer a canvi de doblers per a la UIB. Talment com, deien, es feia a les universitats nord-americanes.
A canvi d'honors, doblers. Una espècie de «Do ut des», et don perquè tu em donis, que diu el principi llatí recollit en el Digest de Justinià. No se sabia molt bé com es faria el suposat tracte. Un edifici, una biblioteca, una esponsorització... N'hi havia alguns, més sabuts, que deien fins i tot les xifres: molts milions de pessetes. Remors. Fum.
El cas és que Gabriel Escarrer llegí la seva lliçó d'ingrés al claustre de doctors titulada L'oci, el negoci, l'ofici. Ho féu en català de Mallorca, llengua de ciència... «El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat en el camí cap a la igualtat d'oportunitats». «No més ciment que ofegui platges i arrasi boscs». La recoman, alguns anys ha estat lectura obligatòria a les meves classes. És una obreta bàsica, per entendre una visió de la història i la sociologia del nostre desenvolupament turístic. El patrocini del suposat tracte no arribava.
El doctor Escarrer venia i ve, vestit de toga, birret i musseta a les inauguracions de curs, com a membre que és del claustre universitari. Més d'una vegada me'l mir, de coa d'ull, assegut prop d'un servidor: ell, tan ric, jo... no tant. Els dos, disfressats amb el nostre vestit de gala universitària. «Gaudeamus igitur..., vivat Academia, vivant professores».
No fa molt vaig sentir un dels fills de Gabriel Escarrer, Sebastián, parlar d'una inversió que faria Sol Meliá, com «el retorno de los diezmos». Amb aquesta expressió, quasi bíblica, volia significar que la seva cadena es plantejava retornar a la societat una part del que havien guanyat. Es tractava d'una inversió en el món d'internet, juntament amb un banc important, Planeta i AOL. Ubicarien al Parc Bit un dels centres de serveis. La inversió de conjunt era molt elevada. És, aquest però un altre tema, coincident amb el primer, com ho és el plantejament del paper de les «segones generacions» dels hotelers mallorquins, algunes d'elles ben expressives de l'abandó definitiu d'alguns dels nostres trets identitaris. Què hi farem! Donarem la culpa a la globalització, si ningú la vol tenir.
Deia, que deien, que Escarrer donaria doblers a la UIB, a canvi o en agraïment al seu nomenament com a doctor honoris causa, l'any 1988. Idò no arribaven. La qual cosa féu que, pel campus, entre els qui trobaven els hotelers indignes de benaurances i causant de malifetes mil i els qui trobaven que honoris, sí, però a canvi de rèdits per a la institució universitària... es va anar creant un estat d'opinió negatiu sobre aquest afer. La malifeta, és un dir, la pagaren, és un altre dir, Nadal Batle i el seu equip: «S'han deixat enganar», era el comentari generalitzat. I a més, altres hotelers insignes ho podrien demanar, també, i entraríem dins una reacció en cadena de greuges comparatius. Cosa hi hagué, d'això dels greuges comparatius. He de dir que tot prenia la forma del rum"rum. Un «pour parler» que diuen els francesos. Nadal Batle, i amb això coincidia totalment amb ell un servidor, era ben conscient que la introducció del turisme i l'hoteleria a la universitat havia de ser un camp prioritari, un àrea d'excel·lència. I jo crec que ho demostrà. Des de la decisió valenta d'implantar els estudis de turisme (fregant l'alegalitat) amb l'ajuda del conseller Jaume Cladera; la constitució del primer títol superior de turisme de totes les universitats espanyoles, la ubicació de l'Escola d'Hoteleria al campus... Per als universitaris més tradicionalistes, això del turisme a la universitat era una afronta, una baixesa, un mal"te"toc pesta. Vaig defensar a Madrid la creació d'un grup d'estudi del turisme i l'oci, ja fa anys, i gran part dels presents em miraven com um flastomador. A l'administració central passava un quart del mateix, els pareixia que això del turisme anava tot sol i que només s'havien de preocupar de cobrar. Ara, és un poc diferent. Poc. Fins i tot hi ha, des de fa un any, un camp de bonificació de la recerca universitària que es diu: turisme, oci i esport. La proposta del nomenament d'Escarrer feia part d'una estratègia calculada d'introducció del món del turisme a la UIB. Molts de pics vaig sentir justificar l'honoris causa d'Escarrer en el fet que la universitat no només honora pintors maleducats, frares llatinistes o filòsofs marxistes. La Universitat té una gran àrea dels seus estudis dedicada a l'economia, els negocis i l'empresa. I el paper d'Escarrer, transportat a la seva àrea, negocis i empresa, podia valer tant com el d'un poeta, un misser important, un polític o un informàtic (aquí vull recordar que Vinton Cerf, un dels pares d'internet, és honoris causa per la UIB, ben defensat per Llorenç Valverde. Hi hagué, també, els seus més i menys.). Amb aquesta justificació anterior s'han observat mitges rialles i mirades comprensives, com qui diu: bé, idò... tal vegada, però... i els doblers ?
Ara, «last but not least?», han arribat. Perquè la Universitat, com el món de l'art, com quasi tot, necessita doblers, com més millor, per al seu bon funcionament. 60.000 euros cada any, durant un lustre, per una càtedra, la «càtedra Sol Meliá d'estudis turístics», més 12.000 euros amb forma d'un premi, per a la UIB i la gran àrea tranversal dels estudis de turisme i hoteleria. És una bona notícia i cal felicitar les persones de l'equip de gestió de la UIB que han duit les negociacions i, també, l'empresari hoteler, que ha incitat altres hotelers a imitar"lo. Els importa, ara més que abans, el seu reconeixement social? Propòs que una part dels doblers s'usin per estudiar els efectes del turisme sobre la societat i el medi ambient i per analitzar com perceben els residents, els indígenes, els nadius, el fet turístic. Basta una part petita. La sostenibilitat turística se'n pot dur la tallada grossa i ja va ben grassa.
Catorze anys després, l'hoteler Gabriel Escarrer, un dels leaders antiecotaxa, ha fet un gest: retornar el delme, com deia el seu fill Sebastián. Ho hagués pogut fer fa un parell d'anys. S'haguessin estalviat, els qui punyiren per fer"lo doctor honoris causa, molts de maldecaps de política universitària. També és ver que si no l'haguessin proposat, encara se n'haurien estalviat més. De maldecaps, vull dir.