Per molt que ens hagin volgut vendre que era una guerra necessària i fins i tot «higiènica», em referesc, com podeu suposar, a la de l'Iraq, qualsevol persona mínimament condreta no ha deixat d'esgarrifar-se davant les imatges esfereïdores de les persones mutilades, dels innocents que han perdut la vida, dels errors que tan han sovintejat i que va tenir malauradament i tràgica l'exponent amb la mort del càmera de Tele 5. Però més enllà de totes aquestes barrabassades i de les que vostès es puguin imaginar o els puguin comparèixer -ala torta- dins les tavelles de la memòria. Hi ha hagut contradiccions flagrants en la lletra menuda -si es pot parlar així davant la barbàrie- d'aquesta guerra. Per exemple encara és l'hora que s'hagi trobat algun indici de les perillosíssimes armes químiques que, segons el promotor de la guerra, han estat la causa d'aquest desgavell humà. Potser li ha passat com al govern espanyol que va tancar durant dos mesos unes persones de procedència aràbiga sota l'acusació de manipular substàncies perillosíssimes i llavors es va demostrar que allò era senzillament sabó. Dins això que he denominat la lletra menuda encara hi ha més d'una imatge que em va sorprendre. Per exemple, els pillatges i saquejos a edificis oficials i altres herbes. En un principi, i sempre dins la desgràcia, hom està temptat a ser una mica solidaris amb aquests actes incontrolats sobretot perquè dins el bucolisme més idíl·lic poden suposar una redistribució de la riquesa: el que abans estava en mans d'uns privilegiats ara està en mans del poble. Tanmateix, aquests improvisats exercicis de democràcia natural queden totalment esvaïts quan t'assalta la malpensada que segurament la màfia organitzada deu controlar aquestes accions i la riquesa no es reparteix sinó que, gairebé en la seva integritat, passa d'unes mans a unes altres.
Quan vaig veure les imatges, però, de la profanació del museu, el que guardava els tresors d'una de les civilitzacions més antigues del món, la ràbia em va esclatar una cosa de no dir. Res no justificava aquells actes tan incontrolats. I aquesta ràbia es va multiplicar quan, al cap d'uns dies, els mitjants de comunicació varen mostrar les imatges del Ministeri del Petroli Iraquià, l'únic edifici oficial que romania immaculat, sense haver estat víctima intencionada ni per error de cap obús o qualsevol altre artefacte bèl·lic de sinònimes característiques nocives, i tampoc les suposades hordes incontrolades que restablien l'harmonia universal no varen tocar ni un cabell d'aquell marbre setinat que en revestia les parets. La vida, dins aquell mausoleu, continuava intacta, com si res no hagués passat, com si milers de vides humanes no haguessin estat poc o molt esguerrades, com si cap bomba no hagués esclatat en aquella ciutat. Com un oasi!
I pensar que n'Aznar, i en Matas, i na Cirer són còmplices en primer lloc de la barbàrie comesa en lletres grosses, i en segon lloc, són còmplices també d'aquestes paradoxes de la lletra menuda d'una guerra que ens ha deixat amb un pam de boca a la immensa majoria de les persones. Tot i que som ben conscient que en Saddam Hussein no és cap sant i que sota el seu règim tirà va ser molta la gent que va patir, contradiccions com aquestes i moltes altres que segurament no sortiran a la llum pública debiliten l'autoritat que hauria de tenir l'Estat com a garantia d'aquiescència entre tota la ciutadania. A partir d'aquí es poden posar en dubte actuacions fetes en nom d'aquesta sacrosanta paraula i que, com s'ha intuït en aquesta guerra, no fa altra cosa que afavorir uns interessos determinats, tan poc legítims com els que es volen abatre.