Això era un petit país que estava poblat per habitants tranquils que vivien així com podien dels productes que els oferia la terra. Els homes i les dones d'aquest país tractaven bé la natura i rebien les seves compensacions. A vegades, hi havia gent que volia millorar i se n'anava a altres parts del món, on creien que viurien millor.
Els habitants d'aquesta terra tenien una llengua ben ufana que els servia per distingir tota casta de sabors que els oferia la seva complexa cuina o la seva senzilla alimentació. També els servia per xerrar, per parlar, per conversar, per enraonar, per fer petar la xerrada, per contar rondalles, per explicar contes, per cantar cançons i gloses, per recitar poemes i per relacionar-se els uns amb els altres.
Un dia, un poble veïnat va voler apoderar-se d'aquell lloc pacífic i ho va aconseguir. Els habitants més rics d'aquell país aviat varen rendir pleitesia al país conquistador i per obtenir grans beneficis i perquè els concedissin la seva amistat, aviat es varen operar la llengua perquè fos capaç de descobrir els nous sabors del poble que els havia colonitzat. Però la majoria del poble pla seguia fent la seva vida com si res no passàs. Pareixia que no s'havien adonat que tenien uns nous amos en el país i que havien d'assaborir nous aliments. Aquests nous amos varen pensar que allò no podia ser, que no podia continuar tot així i els varen obligar a vacunar-se perquè la llengua dels habitants pacífics i tranquils fos capaç de percebre els nous gusts que s'anaven introduint. I a partir d'aquell dia la llengua se'ls va començar a tornar bífida. Amb la punta de la part dreta, que s'havia desenvolupat poc, començaven a percebre la sapidesa dels aliments forans. I amb la punta de la part esquerra, més desenvolupada, continuaven mantenint el paladar que sempre havien tengut.
Així va anant passant el temps i el país es va poblar d'habitants del país veïnat que tenien la seva llengua que només percebia sabors forans i que ningú no els obligava a vacunar-se per percebre els del país on havien anat a viure. En canvi, els habitants del país, tots tenien diversos problemes a la seva boca i tots havien de passar pel metge o pel quiròfan: uns s'havien canviat la llengua per voluntat pròpia, uns altres la tenien completament bífida, i a la majoria els dominava la part dreta de la llengua, de tal manera que la part esquerra se'ls anava atrofiant i es creia que a poc a poc els cauria per sempre.
Ara ja la gent vivia més intranquil·la perquè s'havia poblat de molta gent de fora que cercava el sol i la platja del petit país i d'altra gent que venia a treballar i per servir a tants de visitants. Als nous pobladors, o no els passava res a la llengua o se'ls tornava bífida i se'ls desenvolupava la part de la dreta només. Quan hi havia metges que denunciaven que si no posaven remei a aquella vacuna, aviat tots els habitants de sempre de l'illa es quedarien sense la llengua que els feia percebre els sabors dels aliments del seu país, sortia la madona del país que deia que no es preocupassin que aquests metges eren els culpables del mal de llengua, i que ja es curaria.
Quan hi havia governants del poble que escoltaven els metges que volien posar remei i eliminar la vacuna anterior o posar-la per a tots, sortien tots els que havien estat ensinistrats i comprats pel país veí que defensaven que els habitants del país colonitzador no necessitaven vacunar-se perquè no estaven malalts. Els únics que estaven malalts eren els habitants del país, que necessitaven que se'ls desenvolupàs la llengua de la part dreta, i si els queia la part de l'esquerra no passaria res, perquè amb la llengua nova podrien trobar molts més sabors que abans.
Quan els governants eren els de la llengua dels milions de sabors o els que quasi ja ho havien aconseguit, aquests deien que volien que tot el poble indígena tengués la llengua ben bífida. El que no deien era que la vacuna anava fent efecte i que aviat tots tendrien la llengua nova.
Quan n'hi havia que protestaven, sortia el virrei o la virreina i deien que ningú no estava malalt, que tothom estava bo, i que el millor era tenir la llengua bífida. I que la gent estava contenta de tenir-la així. Que això representava la més absoluta normalitat i que això és el que ells defensaven.
Però quan el poble acudia a les casernes de l'ordre posades pel país veí eren trets defora sense contemplacions si s'atrevien a utilitzar la part de la llengua atrofiada. No els concedien ni pa ni aigua per assaborir. I si volies denunciar una malifeta, et deien que l'havies de reblanir amb la part dreta de la llengua, perquè si no ho feies així no hi havia denúncia possible.
I així vivia aquell poble, que diuen que ja s'ha curat del mal de llengua, diuen que ja no la tenen bífida, que tots ja tenen una llengua nova, però ara han perdut la memòria i deambulen pel país sense saber qui són, d'on vénen ni on van.