El PSOE està immers en una guerra fratricida sense cap sentit polític. Les conseqüències, i a pesar de l'interès de Joana Barceló i de Xicu Tarrès perquè no afecti els respectius corralets insulars de Menorca i Eivissa, afectaran el conjunt de l'organització minvant les seves expectatives de futur. De rebot, i com és lògic, debilitarà tota l'esquerra, considerada com un tot enfront dels conservadors, amb la qual cosa l'únic beneficiat objectivament és el PP. Se podria argumentar que el contrast de parers, el debat i, al final, les votacions internes són la forma pròpiament democràtica de resoldre, en el si d'un partit, conjuntures com la que travessa el PSOE. És vera. El que passa, en aquest cas, és que no és això. Perquè... què se debat? No se sap. Odis i interessos personals n'hi ha, no hi ha dubte. Més, s'ignora.
Els fins ahir dos caps visibles de l'enfrontament, Francina Armengol i Damià Cànoves, pertanyien al desaparegut antiquisme. Així explicava la cosa, a qui això subscriu, un antic damnificat per aquella aliança victoriosa que se va segellar el 1998 que pretenia «ser més PSIB que no PSOE» i que la derrota de fa un any esvaí per sempre més: «són tots ells els que ens convenceren que tenien un projecte per superar les velles i tradicionals disputes, i ja ho veus: ningú no se'ls hi ha oposat, han fet malbé el poder que aconseguírem i ara se barallen entre ells en perjudici de tots». Radiografia nítida de la situació. Les mostres de la irresponsable lleugeresa són moltes. Potser la confessió implícita són les declaracions recents d'Armengol i Cànoves. Tots dos diuen estar d'acord amb tot. Fins i tot amb el model de partit localista-insularitzat, que és un dels factors explicatius de la derrota de 1999 per la falta d'estructura balear amb poder de comandament; i també coincideixen que el català no és cap segell d'identitat del partit (sinó de Balears) quan, només fa uns mesos, Armengol deia que sí ho era i va ser la qüestió l'excusa desencadenant de la batalla d'octubre a Palma. Està clar que no hi ha diferències, en origen almanco (altra cosa és que una vegada començada la diversió cerquin excuses per autojustificar-se), excepte la guerra personal.
L'esvaïment de l'antiquisme, i l'aparició en el seu lloc de les guerrilles entres els antics aliats que s'intenten escorxar mútuament, ha fet multiplicar el poder del sector de Palma liderat per Ramon Torres -ara amb el reflex públic de Joaquín Bellón i abans amb el d'Antoni Roig- el qual és festejat per tots dos grups quan és i representa (model de partit, llengua, cultura, formes d'actuar...) el que tant Armengol, Cànoves com Francesc Antich, fins no fa gaire, pretenien combatre. Cert és que s'havien empès des d'aquest grup per aconseguir vèncer a les primàries internes de 1998 i fer d'Antich el candidat al Govern el 1999 i, llavors, secretari general del PSOE el 2000, però precisament perquè sabien que no els convenia estar sota aquesta influència pretenien, des del poder (1999-2003), anorrear-lo. Antich, secretari general, Cànoves, secretari d'organització, i Armengol, màxima responsable de Mallorca, fracassaren en aquest intent. Quan se començaren a barallar, l'antic adversari comú esdevingué la peça clau i l'objecte del desig. Antich hi pactà per aconseguir anar-se'n a Madrid, a meam si allà se pot quedar i no tornar que és l'únic que li preocupa. Llavors Torres, que no va d'Armengol, canvià d'aliança. Fins al pròxim canvi, el qual a hores d'ara ja se podria haver produït. Guanyi qui guanyi serà tan feble que necessitarà pactar amb Torres abans o després o, fins i tot, podria resultar que fos aquest grup el que protagonitzàs la sorpresa i amb un nou pacte surrealista acabàs per ser el guanyador. Se tracta del grup que controla el PSOE Palma des de 1991, exactament des que s'ha instal·lat en la còmoda derrota que llasta els resultats de Mallorca i, fins i tot, els generals, a causa de la potència del vot palmesà. Delirant: el que tots deien que era el problema a resoldre pot acabar per ser el que guanyi entre tanta guerra absurda. Si no és que Madrid imposa ordre, via Joana Barceló. Si no hi ha intervenció de Madrid, acabi com acabi el cert i segur és que no s'arreglarà el bessó de la qüestió i que allò que fins ara només afectava Palma és probable que se convertesqui en la senya d'identitat del PSOE a Mallorca i a Balears: la dolça derrota per a uns pocs que és molt amarga per als molts altres que no viuen de la política.