No han passat cent dies des que el president del Govern espanyol Rodríguez Zapatero prengué possessió del seu càrrec i l'enfrontament amb l'Executiu balear s'ha fet escandalosament públic. Les diferències adquireixen unes dimensions grotesques: la ministra Narbona acusa Matas d'amagar informes en la seva etapa a Medi Ambient, i la consellera Cabrer revela el contingut d'una entrevista telefònica amb un alt càrrec de Madrid, que es dedicaria a fer caritat per un Antich en hores baixes.
Els freqüents enfrontaments entre els dos governs s'han caracteritzat per la prepotència del central i el victimisme de l'autonòmic. Mai no s'ha tret res en clar, d'aquesta política, llevat que no és el camí que més interessa als ciutadans balears. Per aquesta raó, el president Jaume Matas assegurà, en un dels seus discursos abans de les eleccions generals, que ell mai no faria victimisme, sinó que es carregaria de «raons» i apel·laria a la «lleialtat institucional».
Com dèiem, no han passat cent dies, i les «raons» són discutides, o si més no negades, fins i tot en un document refrendat pel Consell de Ministres, com el Conveni de carreteres. I la «lleialtat institucional» és qüestionada per una ministra que revela documents pretesament «confidencials», segons assegura el mateix Matas.
Amb aquest precedents, és necessari que el Govern balear no s'embarqui en una guerra. Du les de perdre. Ha de fugir de la confrontació i obrir vies d'enteniment. La seva oposició política no és a Madrid. Per la defensa dels interessos d'una Comunitat que s'enfronta a reptes molt complicats, és necessari posar audàcia i seny.