Hi va haver temps que pensava i deia en prosa, jesusdeumeu, aquest homenet s'ha equivocat i ha mostrat els peus per baix del llençol de la decència; mala sort, tots som errables. Quan el personatge continuava pixant fora del test i la supèrbia li inflava la cresta fins el punt de fer-n'hi amollar qualcuna que no tocava Mallorca, i així siguit-seguit, vaig canviar d'opinió. Entre moltes genialitats particularíssimes, arribà a dir: «Yo soy un milagro», l'any 1997, aThe Wall Street Journa. Tots els que l'observàvem amb la lupa de la por, més que res perquè mos qualificava de manera absolutament directa, començàrem a haver de pensar que estàvem en vertader perill: José Ma Aznar López, el President de l'Estat Espanyol, era un arrogant bel·licista presumptuós ultradretà (ell mateix havia dit, també el setembre del 97: «Se ha demostrado que nosotros hemos ganado las elecciones cuando no teniamos a nadie a nuestra derecha») que no se n'amagava gens ni mica, sense complexos de cap mena, amb tots els vicis de conducta que ja coneixem a aquesta facció del pensament polític.
Tots plegats érem forçats a retrocedir en el temps, tornar a veure manyuclat amb desenfreïment el poder judicial, l'ensenyament amb criteris arnats i ingerències religioses, la televisió pública i els medis «afins», o sia: obedients, més a les ordres que mai a cap cabdill disfressat de demòcrata en tota la història de les manipulacions informatives que recorda aquest humil opinador, les mesures de protecció social retallades, les beques d'estudis fetes fum d'estampa... La bajanada com a norma, la niciesa com a mètode, l'abjecció per sistema. «Yo sólo confío en mi mismo» declarà aFinantial Times el setembre del 2001, en un empatx de suficiència, en una d'aquelles palles mentals seves que ja eren pauta de capteniment habitual.
Però el pitjor encara estava per venir. I jo que aquests darrers temps proposava en aquests papers que als «moros i cristians» de Pollença, de Sóller, de Santa Ponça, i per tot allà on aleni gent amb humor a bastament com per beure alcohol fins a la saturació, i disfressats d'aquella manera fer les paròdies de batalletes, deia, era de l'opinió que, de tant en àdhuc deixassin guanyar els moros, més que res perquè hi són i recullen mongetes per Sa Pobla i són bona gent i mitjancera, com per tot, sobretot per allò de la consideració i benmereixença..., idò, vatuadell, va el gloriós del bigoti i a la seva primera lliçó magistral que va fer com que impartir a la Georgetown University la setmana passada, enfloca la guinda, l'angelet de la tortada. I amb una espolsada de nores, envia a ca una solemne bagassa els esforços de decennis de diplomàcia. Pens que un home ha d'estar molt immergit dins la indignitat, la infàmia, per argumentar que l'atemptat terrorista de l'onze de març és conseqüència de la reconquesta que començà don Pelayo a Covadonga fa mil tres-cents anys! O és un urgent aspirant a plaça al frenopàtic més proper, «l'increïble Hulk» aquest.
Em sembla que l'únic amic que ha fet aquests darrers temps, a part del xerif Bush, clar, és el francès JM LePen, el del Front National, l'assassí i torturador d'algerians (àrabs, casualment!), que per Mallorca el vaig sentir accentuar aquest estiu que: «mentre hi hagi aquest PP a Espanya, aquí al meu partit no li queda espai polític». Això és més clar que el brou de l'hospici.
Gabriel Florit, escriptor. gfloritUcoaib.es