La consciència o el coneixement ferm i punyent que una conducta, individual o col·lectiva, és injusta, és èticament reprovable, eventualment pot esser eficaç quan es dóna a priori, quan es dóna abans de materialitzar-se el fet o la feta, l'atropell -sigui'm permès aquest mot- o el crim. Però quin sentit té quan es dóna post factum, quan ja no podem fer res per a impedir la malifeta? Fer-se aquest plantejament és el mateix que qüestionar-nos l'eficàcia dels judicis ètics o morals que feim sobre el comportament d'altri. Judicis als quals, tanmateix -tenguin alguna efectivitat, almanco a la llarga, o siguin perfectament inútils- no podem renunciar de cap de les maneres. Fins al punt que podria dir-se que tothom que, adesiara, escolti alguna veu moral resultarà estar condemnat sovint a perdre el temps en denunciar injustícies que, tanmateix, no seran mai corregides ni reparades. Així, bona part de les nostres valoracions ètiques pràcticament no servirien per a res de res.
Per desgràcia, els mecanismes de la Justícia amb majúscula, com un dels tres poders de tota societat com Déu mana, que existeixen precisament per al redreçament a posteriori de les injustícies més flagrants en el si de la societat, massa freqüentment no produeixen els resultats desitjats, són funcionalment ineficaços. I no hi ha res més trist que uns tribunals de justícia que no la imparteixen de manera efectiva ni prop fer-s'hi.
Aquestes consideracions que no tenen res d'original -o que no haurien de tenir res d'original- estan provocades per la lectura d'una de les millors novel·les d'Antonio Tabucchi, escriptor i professor vocacional de llengua i literatura portuguesa a la universitat de Siena: El cap perdut de Damasceno Monteiro, que tenim disponible des de fa tres anys a la col·lecció de butxaca de 62. L'argument d'aquest llibre està basat en un fet real: un assassinat en una comisaria de la Guardia Nacional Republicana de Sacavém, en les immediacions de Lisboa, la víctima del qual va aparèixer decapitada i amb senyals evidents d'haver estat torturada. En la novel·la l'acció transcorre a Oporto, una ciutat de la qual el professor italià (però tan arrelat a Portugal) es permet recomanar-nos una guia de Helder Pacheco, tot fent-nos saber -a través del periodista que és un dels dos personatges principals- que no li fan cap gràcia «les guies tècniques, impersonals i objectives, que donen una informació freda». Justament, la informació que va donant-nos gradualment Antonio Tabucchi en el transcurs de la narració és qualsevol cosa menys freda. Ben al contrari, podem subratllar que té una estranya capacitat per a emocionar-nos, el que fa que la lectura es faci d'una tirada, amb una gran facilitat, com idealment haurien de poder-se fer totes les lectures. En aquest sentit, sens dubte, l'escriptura de Tabucchi ens recorda molt la d'un altre gran novel·lista desaparegut no fa massa anys, Graham Greene.
L'altre curiós protagonista principal del llibre és un obès advocat de família aristocràtica que és conegut com a Loton per la seva semblança amb Charles Laughton i que -rara avis en el gremi- es permet donar total bel·ligerància a la filosofia del dret -resulta que ha estat deixeble, per exemple, de Hans Kelsen a les universitats de Berkeley i de Ginebra (!)- i actuar com una mena d'advocat d'ofici del Lumpenproletariat de la ciutat i que, en conseqüència accepta representar la família de Damasceno Monteiro, l'home assassinat i decapitat. De fet, cal admetre que les seves converses amb el periodista sensacionalista són d'una gran densitat i, en veritat, difícils de ser assimilades plenament, «perquè en literatura tot està relacionat amb tot», com amolla Loton a un determinat moment.
Quan ja coneixem tota la sòrdida història, el veredicte del tribunal contra l'assassí, que és un representant del poder, resulta d'allò més escandalós i desmoralitzador. Però al final l'autor té la gran habilitat de fer-nos acabar la lectura de El cap perdut de Damasceno Monteiro una micona més optimistes. Si no han llegit res d'Antonio Tabucchi, poden començar per aquesta novel·la, amarada d'un fort sentiment ètic. Realment, mereix la pena.