No és cada dia que un company de lleva, que un company de lectura i escriptura, que has conegut poc abans al voltant de les civilitzades estovalles d'un sopar de l'Associació Col·legial d'Escriptors a la metròpoli, et fa arribar gentilment i inesperadament tres llibres seus. Estic parlant d'Ivan Tubau, un escriptor i a la vegada un personatge, un periodista amb moltíssimes hores de vol i catedràtic de periodisme cultural a Bellaterra, que defensa l'interès o el compromís amb allò que es vol reportar o comunicar per damunt tota preceptiva, i encara doctor en filologia francesa com a conseqüència última dels seus quatre anys d'exili a França durant aquella postguerra que els que vàrem viure-la no hem oblidat. ¿Cal afegir que coincidesc amb el seu diagnòstic respecte al fracàs de tants de pedagogs -carregats de bones intencions, això sí- entestats a donar més importància a l'ensenyament de la normativa encotilladora de la llengua que a la promoció de la lectura d'una literatura viva, que naturalment té més a veure amb la vida? Estic parlant d'Ivan Tubau, particularment i més aviat injustament conegut sobretot per les seves declaracions contràries a tot patriotisme, sigui de la pàtria que sigui. Quant als tres llibres, es tracta d'unes memòries, Matar a Victor Hugo (Espasa Calpe, 2002), un llibre esplèndid el qual ja he comentat en aquestes mateixes pàgines, La quijada de Orce (Lumen, 1997), un poemari en castellà que mereix tot un respecte i que va editar-se acompanyat d'un pròleg de Pere Gimferrer, i el més recent, Semen (Bromera, 2004), que va obtenir el premi Ausiàs March 2003, un llibre rabiosament unitari que porta la dedicatòria següent: «In memoriam Vicent Andrés Estellés, cap de redacció meu quan cada dilluns escrivia crítiques de cine en València».
Per descomptat, el fet que Semen tengui una forta càrrega eròtica no vol dir que tengui res de pornogràfic. Des del primer poema de la primera part, «La densitat i el grau», ens recorda Tubau «que l'amor és de l'ànima / però un cos és el llibre / on el podem llegir». De fet tan importants com les referències eròtiques, ho són les constants rebentades contra el segle que ens ha tocat de viure i les seves terribles circumstàncies: «A la merda, a la merda / els estats, les nacions, / els municipis lliures, / les confederacions / helvètiques o bètiques / al servei de l'Imperi». L'Imperi que no pot ser altre que els EUA. De fet «el meu segle», «eixe segle», «el segle» i similars són els sintagmes nominals més repetits, en especial a la segona part, que porta el títol revelador de 'Deu mil sols fissionats'. Per exemple, el poema novè d'aquesta segona part comença així: «Fou eixe segle un segle / ple d'àtoms dividits / i de premis Nobel, / com el d'aquell austríac / que el guanyà el trenta-tres / per la formulació / matemàtica de / la mecànica quàntica / i quan un altre austríac / feia jueus al forn».
De fet, Semen pot esser considerat més que res com un alçurat i sarcàstic discurs de protesta contra les circumstàncies terribles de les quals els més granats hem estat testimonis, durant la segona meitat del segle XX. Així, no ens ha de sorprendre que Tubau, seguint sempre un mateix fil, acabi l'esmentada segona part dient-nos: «Un Déu omnipotent, / omniscient, malparit, / a qui aquell pied noir / blanc de mare espanyola / nascut a Oran negava / el dret a l'existència / mentre morissen xics / d'inanició o de bomba». Per cert, una característica curiosa de Semen és que Ivan Tubau, encara que nascut i resident a Barcelona, ha valencianitzat -per dir-ho així- el seu idiolecte per a l'escriptura d'aquest poemari dedicat, com hem apuntat -i amb motiu-, a la memòria de Vincent Andrés Estellés.
«El segle eren les músiques / de Mozart i Aznavour /mesclades com dos sucs / en el coño de Silvia, / i etarres assassins / amb assassins d'Estat, / González i Galindo / i Bayo i Elgorriaga / i el maricon Dorado». El segle, sempre el segle! I quin segle el nostre.