El delegat del Govern, Ramon Socías, pegà ahir una repassada de cal Déu al Govern balear per l'afer del cloramfenicol. L'Executiu autonòmic volgué contestar tot d'una. Però no va ser Jaume Matas, sinó, un cop més, la vicepresidenta Estaràs la que donà la cara. El sentit comú diu que hauria d'haver estat el president de tots els balears qui mostràs les dents en cas de no estar d'acord amb les paraules del màxim representant de Madrid a l'Arxipèlag. Però no. Ni en les situacions més crispades (com és el cas de les substàncies prohibides) el llogater del Consolat surt a la palestra. Levita i deixa el frec a frec a la seva lloctinent. Des que recuperà el càrrec el juny del 2003, Matas ha optat per romandre als niguls i deixar que altres es cremin la pell per ell. Deu ser la influència de quan va ser ministre. Perquè els altres presidents autonòmics tenen molt clar que quan els critiquen suposades disfuncions del seu autogovern els manquen cames per tirar-se a l'arena i treure pit per tots els que tenen darrere. Però Matas fa d'«estadista». I si en ve alguna de mal donada, sempre pot fer de Ponç Pilat i donar-ne les culpes a la valldemossina, a l'alacantí o al sagristà de la processó de na Moixeta si fa falta. Ell mai no executa, mai no es banya, mai no li poden demanar comptes de res. S'ha convertit en mestre i ara què me dius?. És aquesta la manera d'actuar d'un president? I és impossible parlar d'incapacitat perquè el Matas que governà entre 1996 i 1999 era un motor a tot pistó. Tanmateix ara s'esfuma quasi tots els caps de setmana quan abans no hi havia fira de poble que no comptàs amb la seva riallosa presència. Ara parteix cap a Madrid els divendres i per Nadal se n'ha anat a Nova York, molt lluny de la porcella rostida i dels torrons d'ametla. On té Matas el cap? Aquí o enlluernat davant la possibilitat que Zapatero faci figa i pugui tornar aviat a Madrid de superministre amb Rosa duent-li el dia a dia del Consolat?
Matas, «l'estadista»