El novembre de 1994 TV3 va emetre un documental, Sumaríssim 447, sobre el consell de guerra celebrat l'agost de 1937, que condemnà a mort el dirigent d'UDC Manuel Carrasco i Formiguera. Potser se'n recordaran: els fills de Carlos Trías Bertrán havien interposat demanda judicial contra Dolors Genovès, l'autora del reportatge. El Tribunal Constitucional, per desestimar el recurs d'empara al qual finalment havien arribat els demandants, argumentava en la sentència que "les valoracions i els judicis sobre fets històrics, i no només sobre l'actualitat i sobre el passat més proper, són tan inevitables com necessaris, sense perjudici de la dificultat que assoleixin consens i valoració unànime". Fem-ne esment ara que des de les files de la dreta balear es qüestiona la procedència de recuperar això que se'n diu "memòria històrica". Parlem d'història.
Contràriament a la història escrita a l'Edat Mitjana i a l'Edat Moderna, els grecs havien deslligat el concepte d'objectivitat històrica i d'història, i no feien reposar aquesta sobre l'anàlisi de les victòries o sobre el xovinisme, el qual va "parasitar" la narració històrica fins al segle XIX. Explica Hannah Arendt que l'època moderna comença amb l'observació de l'univers i el descobriment del moviment relatiu dels astres i dels planetes. L'home és obsedit per la sospita (la història esdevé "l'escola de la sospita"). I amb l'època moderna, la història no emergeix com la composició d'accions humanes i dels sofriments de l'home, sinó que és entesa com a un procés.
Pensar com Hege, que la veritat rau i es revela en el procés temporal, és la característica de la consciència històrica moderna. Una bona lectura del passat pot desvetllar-nos les claus interpretatives del present i les causes de les dominacions i les pors de les persones. Deu ser per açò que el poder mostra tant d'interès per fer-nos oblidar el passat o, allò que és el mateix, per voler fer-nos llegir el passat segons una "falsilla" prèviament preparada. Deu ser també per açò que des del poder es disposa de molts mitjans per fer-nos veure la història d'una manera unidimensional, determinada, granant sempre ad domum suam. Podria haver estat d'una altra manera?
Quan el gran estadista José M. Aznar va explicar la reunió de les Açores, amb Bush i Blair, i les seves conseqüències immediates, va dir: "D'ençà el 1800, les decisions d'Espanya en política exterior han estat subordinades a França, i això ara ja no és així. Alguns n'estan contents, d'altres no. Jo som feliç que Espanya prengui les seves pròpies decisions". No cal tenir grans coneixements d'història per veure que si en el segle XIX hi va haver de tot, en el XX, en canvi, la cosa no va anar ben bé així com contava Aznar, ans tot al contrari. En les grans fites històriques del segle passat els governants espanyols més tosts no es van situar mai de la banda francesa. No ho van fer a la Guerra del 14, perquè es declararen neutrals; tampoc ho van fer durant la II Guerra Mundial, on el règim sorgit del cop d'Estat nacionalista de Franco s'inclinava per les potències de l'Eix; ni oblidarem els frecs constants amb els francesos al nord d'Àfrica, ni els 40 anys de franquisme en què les relacions Madrid- París eren fredes i distants. Per explicar la posició del Govern espanyol, en relació a la guerra d'Iraq, Aznar hauria d'haver recordat millor la subordinació tradicional d'Espanya als "amics" nord-americans. El general Franco s'emparà sota el paraigües dels EE.UU. cedint sobirania (les bases), a canvi que els amos del món tolerassin el seu règim antidemocràtic. Al capdavall, res de nou; després vindria l'OTAN... No, a mi no em sembla que la posició del govern del PP respecte a la guerra d'Iraq fos precisament l'inici d'una nova etapa en política exterior. Calia, senzillament, analitzar els fets sense apriorismes per afinar que Aznar no només feia trampa en falsificar la història, sinó que no reconeixia, de fet, la decisiva col·laboració francesa en la lluita contra ETA (un dels temes en què el govern del PP se sentia més orgullós). Ja és sabut, des de Sant Agustí ençà, que per fer la història s'ha de comptar amb un vast inventari i no es pot edificar sobre pilars tan escassos i tan poc sòlids.
No és estrany que els qui conceben la història com a una veritat establerta i tancada, essencialista i teleològica, estiguin neguitosos pel continu qüestionament que moltes persones fem d'aquests dogmes. I que temin tant el record. Quan la capacitat de decidir què s'havia de recordar i què s'havia d'oblidar ha estat per anys i panys monopoli dels mateixos, és normal que ara neguin la pertinença de revisar el passat en funció de plantejaments, valors i judicis actuals. Sens dubte, hi tenen molt a perdre. I revisar és canviar, ves quines unes!, quan es demostra que el que passava per veritat indiscutible fa de molt bon discutir. D'aquí la seva animadversió pel que significa "memòria històrica". Per a ells, millor seria no recordar, perquè el coneixement és record i tot itinerari intel·lectual implica un cert retorn als orígens.
En l'acte de commemorar es troba l'actualització d'uns fets, que, en efecte, són reviscuts d'una manera determinada. Commemoram els fets bèl·lics de la conquesta catalana de les illes al segle XIII no tant per reviure l'horror d'aquells fets cruents i cruels, sinó per passar revista al nostre procés històric com a poble amb personalitat pròpia i diferenciada, que no hem deixat de tenir de llavors ençà. Amb tots els canvis, assimilacions, transculturacions, etc. que -de vegades naturalment i sovint forçant des de fora la voluntat popular- hem experimentat com a subjectes col·lectius (menorquins, mallorquins, eivissencs i formenterers). Per suposat que sí. O no és ver que el calendari espanyol contempla la festa de "la Hispanidad" (patriotisme) o de Sant Valentí ("enamorados") i que els militars celebren la Pascua Militar tot recordant la incorporació "definitiva" de Menorca a la corona borbònica? O no és ver que l'1 de maig es celebrava la festa de "San José Obrero" (amb el folklore de la demostració sindical al Bernabéu) en temps que els proletaris eren anomenats "productors" i el sindicat únic i vertical "harmonitzava" a la vegada els interessos d'empresaris i treballadors? I qui va posar aquestes fites al calendari?
Lluny, doncs, de creure que la recuperació de la memòria històrica és un eufemisme per tapar les manipulacions, pensem que, si aquesta es fa amb garanties d'objectivitat i contraposant punts de vista, és el camí a favor de la història (magistra vitae), perquè ha de permetre obrir les cambres frigorífiques on han mantingut els esdeveniments tancats i congelats per a l'oblit. N'hi ha hagut prou a veure "Memoria de España", produïda i realitzada per l'anterior equip dirigent a RTVE en temps d'Urdaci, per comprovar com es pot manipular el relat històric, així igual la sèrie "Cuéntame" per a la Transició "modèlica" amb el seu pacte de silenci; o perdre una estona davant IB3 per veure el seu reportatge inicial i reblar el clau de com explica la història la dreta nostrada.
En aquest context, la no assistència de l'alcaldessa Catalina Cirer a l'acte d'homenatge a l'alcalde republicà de Palma Emili Darder, afusellat pels franquistes, no és una anècdota intranscendent. No voldria pensar que l'ombra d'aquells anys terribles, que planava encara en l' ordre del dia de la Transició, no ha desaparescut i continua existint.
La ciència del passat té en els seus conreadors persones que cerquen d'entendre les accions humanes, els fets socials o polítics, tot considerant-los a través de variables com el temps, els llocs o la cronologia. Els positivistes de finals del XIX pensaven que no calia dir més que els fets, dins la cronologia, despullats d'interpretacions. Hannah Arendt contestarà amb força aquesta concepció de la història, demostrarà que l'"objectivitat" no és possible perquè aquesta està lligada a la qüestió de la personalitat i de la comprensió dels fenòmens. Com que s'articula entorn d'accions humanes, la història és una hermenèutica, una ciència de la interpretació. I açò no té res a veure amb presumptes "revengismes".
Joan F. López Casasnovas, professor.