La noció de conflicte lingüístic està absolutament lligada a la de substitució lingüística; superar el conflicte consisteix senzillament a superar la substitució, prendre la drecera de la normalització lingüística. Si recordam les campanyes de normalització lingüística dutes a terme pel PP-UM durant aquesta legislatura: «Una llengua per sentir»(?) i «El vols parlar», només hi trobarem com a resultat una despesa pressupostària completament innecessària. És molt difícil prendre consciència de parlar una llengua quan, aquesta, ha estat posposada, perseguida durant bona part de la seva història, arraconada als calaixos de l'odi, relegada i desposseïda de les seves funcions i àmbits d'ús naturals, tant de caire formal com informal. Les campanyes de conscienciació sobre l'ús lingüístic de les llengües dominades resulten inútils quan no són acompanyades, de manera proporcional i equitativa, d'una base legislativa i jurídica adequada que permeti equiparar i garantir els drets i els deures dels parlants de les comunitats lingüístiques en conflicte a un determinat territori. Les esmentades campanyes tenen un efecte analgèsic, és a dir, alleugen el dolor (mala consciència) que provoca el mal (conflicte lingüístic) però no l'arriba a curar (resoldre) en cap cas, el perpetua. La situació dels catalanoparlants de les Illes Balears i Pitiüses ha esdevingut sagnant i marginal amb les polítiques perpetrades pels governants del PP-UM i la seva malèvola política de substitució lingüística: el bilingüisme. Resulta impossible poder viure en català, llengua pròpia d'aquestes illes, sense patir els danys directes de l'apartheid lingüístic a tot arreu: al cinema, a la televisió, a la ràdio, als diaris, a la carnisseria, a la farmàcia, a la perruqueria, al forn, a la cafeteria, a l'escola, a la comissaria, a l'hospital, a l'empresa, al carrer...
La reforma de l'Estatut per a les Illes Balears i Pitiüses pot representar una oportunitat històrica i un nou punt d'inflexió polític, però no esdevé una garantia per revertir el procés de substitució lingüística que pateix la llengua catalana a les nostres illes, no ens enganyem. Només la decisió desacomplexada de configurar un marc jurídic just i democràtic d'arrel, on s'equiparin els deures i els drets dels catalanoparlants de les Illes Balears i Pitiüses als drets i deures que ja estableix la Constitució espanyola per a la comunitat hispanoparlant, esdevindrà una passa important (però ni molt menys definitiva) per trencar el procés imminentment substitutori del català. Per saltar la paret del bilingüisme i caminar cap a la plena normalització del català a les Illes Balears i Pitiüses, cal la unió de totes les forces polítiques sensibles amb la supervivència de la llengua pròpia del nostre territori; treure la pols i les teranyines de la Llei de Normalització Lingüística del 1986 amagada als calaixos dels soterranis del Parlament de les Illes Balears i Pitiüses; la denúncia constant i combativa de la nostra situació discriminatòria per part del nostre teixit associatiu, agents socials i la pressió popular (en el bon sentit de la paraula...); són eines indispensables per canviar aquesta realitat tan dura, tan anormal i tan poc democràtica.
Mentrestant, la sinergia política entre ultraconservadors espanyols i «mallorquinistes» de sofà, no fa més que mantenir la discriminació dels nostres drets lingüístics (inalienables), prolongar el conflicte lingüístic i endormiscar les bones consciències de la gent amb uns posicionaments molt perillosos: bilingüisme, demagògia i campanyes de normalització lingüística inservibles.
Joan Miquel Chacón i Nicolau Biniali. Sencelles.